Arxiu d'etiquetes per: ecologisme

Fills de l’aurora

/0 Comentaris/a

 

…Y despertarse. ¿Donde

mejor que entre arboledas junto a un lago?

“Renuévate a ti mismo cada día”.

Aquel hombre lo entiende,

y la mañana es siempre edad heroica.

Una Odisea vaga por el aire

con un vigor perenne de frescura

frente a una flor que nunca se marchita.

Su Genio a cada uno

le pone ante el suceso memorable:

La vida que le asalta y le realza.

“Los poetas, los héroes

son hijos de la Aurora”,

y en torno al pensamiento así ya elástico

-bajo la luz del sol-

todo el día mantiene

transparencia temprana.

Hombre: con firme expectación de aurora

Retornemos al mundo. ¿No es gran arte

modificar la cualidad del día?

 Culto de la aurora (Al margen de Thoreau);  Homenaje de Jorge Guillén

 

“A casa meva tenia tres cadires: una per a la solitud, dues per a l’amistat, tres per a la companyia” ens diu Thoreau a Walden. Dos-cents anys després del naixement d’aquest gran pensador Antonio Casado da Rocha, professor de la Universitat del País Basc, s’asseu en cadascuna d’aquestes tres cadires per fer-nos tornar a Walden. Casado vol aturar les nostres passes, descansar la nostra fatigada i saturada ment i convidar-nos a caminar de nou, a recórrer els boscos de Maine i els nostres amb una nova forma de mirar i percebre.

L’any 1845 Henry David Thoreau abandona la seva ciutat de Concord per residir durant dos anys, dos mesos i dos dies en una cabana construïda per ell a la vora del llac Walden. Com el mateix autor explica en el seu llibre, es tractarà d’un experiment, no d’una fugida.

Tornar, però no amb la cara marcida, tornar a casa, a la llar, amb la ment oberta i els sentits atents. Tornar, amb les passes, la ment i el cor. Tornar per poder anar. Diuen que per avançar calen dues passes enrere i una passa endavant. Dues passes, dos anys, dos mesos i dos dies.

El filòsof que camina. Thoreau és sobretot un filòsof del camí i del caminar. Del moviment i del repòs. Del fluir de la vida. Dels rius, muntanyes, arbres i animals. El seu pensament no és pura teoria, no és un divagar abstracte i llunyà. Thoreau ens parla de l’avui, de tu i de mi. De nosaltres, junts, món, terra. No hi ha humanitat separada de natura. Som un tot.

I ho havíem oblidat, o millor potser, ens ho havien fet oblidar.

La Revolució Industrial, els nous avenços tècnics i científics, les seves ideologies polítiques i econòmiques pretenien separar-se en aquesta fi del XIX del seu origen. Una separació que implicava aniquilació i utilització. Esclavitut. Superioritat.

La caseta de Thoreau, tot i les seves parets, ens parla del que hi ha fora. La seva fusta, reciclada i aprofitada de vells arbres caiguts, són una transició, no una barrera.

Habita en mi, sembla murmurar el camp al filòsof. Habita en mi però no em destrueixis. Edifica un futur on visqui el meu present. Practica la filosofia, que no és res més que una petita guia per a resoldre els problemes de la vida, no intentis tant explicar el món com preservar-lo. Però sobretot: viu.

“El camí de la filosofia ens treu de l’aula, ens porta al carrer i al camp obert, potser al bosc, potser al salvatge” reflexiona Casado da Rocha.

A les pàgines de Walden, entre les seves anotacions d’economia de la sobrietat, Thoreau ens parla de la veritable riquesa. La que no es paga amb monedes. La llibertat, el temps, la natura. “Conrea el temps”, “influeix en la qualitat del dia”, ens apel·la Thoreau.

Pas a pas, respiració rere respiració. Contemplant. Atura’t, escolta, observa. No només ehi ets tu. El món està viu, ple d’altres jos. I no són humans. El món està ple d’altres llars. I no són humans. Qui ets tu per aniquilar’ls? per destruir-les?

Thoreau és així mateix poeta, apòstol de la Bellesa. La bellesa del món. Un món que es desperta amb cants d’ocells, el nedar dels peixos, el córrer dels cérvols. Però quantes albes queden així? Al ritme de destrucció d’avui dia, poquíssimes.

Dos-cents anys més tard, Antonio Casado da Rocha retorna a Thoreau, retorna a Walden, per fer-nos reflexionar. Ens porta unes ulleres del passat per veure bé el nostre present. I ens apunta amb el dit, en la mateixa direcció que el mestre ambulant: “Influeix en la qualitat del dia” o almenys intenta-ho. El teu canvi, la teva pausa, la teva meditació, la teva reflexió poden perpetuar la bellesa. Sigues fill de l’aurora i retorna al món.

 

Article de Sílvia Esteve

Una casa en Walden d’Antonio Casado da Rocha editat per Pepitas de Calabaza

Responent a la crida del planeta

/0 Comentaris/a

 

“Hem arribat als oceans més profunds i a les muntanyes més elevades. Hem arribat a la Lluna i els nostres artefactes han abandonat fins i tot el sistema solar. Tot just queden racons en els quals no sigui perceptible l’empremta humana.
Aparentment, hem triomfat. No obstant això, en el camí hem descuidat el nostre tresor més valuós: el sentit de connexió, de participació en el cosmos que ens envolta i del que formem part. ” Antxon Olabe Egaña, Crisi climàtica-ambiental, l’hora de la responsabilitat, pàg. 263. Editat per Galàxia Gutenberg

 

Antxon Olabe Egaña, especialitzat en Economia ambiental per la Universitat de York i col·laborador del diari El País, ens porta amb la seva Crisi climàtica-ambiental, l’hora de la responsabilitat una obra que permet al lector conèixer tant la història d’aquesta crisi, com les seves possibles solucions.

Aconseguir això en poc més de 250 pàgines té molt de mèrit. Part d’aquest èxit consisteix en l’excel·lent estructuració del mateix: una primera part en la que sintetitza la història d’Homo Sapiens; a continuació, ens exposa la situació i evolució de la crisi ambiental; i, finalment, però no per això menys important, Antxon ens ofereix les possibles solucions al terrible panorama actual.

Diuen que l’home ensopega sempre amb la mateixa pedra. Al meu parer, aquesta pedra no deixa de ser la seva ambició, el seu orgull i el seu egoisme. Però quantes ensopegades li falten per caure i ja no aixecar-se més? Veient l’estat de la situació molt poques.

Com veurem en la primera part de l’obra, mai hi ha hagut una època daurada de la relació ésser humà-entorn. Sí hi ha hagut cultures que han mantingut vincles més respectuosos i propers amb la natura, i, de fet, les tribus o col·lectivitats que han arribat als nostres dies amb estils de vida gairebé paleolítics ho han pogut fer gràcies a aquesta visió de comunió amb l’entorn . Però com podem observar amb els nostres propis ulls, no va ser aquesta la tònica general.

Homo Sapiens es va expandir per tot el planeta, i se’l va apropiar, com defensa Olabe.

Potser si algú ens hagués fet apostar per quina seria l’espècie dominant, ningú hagués donat un euro per aquest primat llargarut. Potser haguéssim pensat en la força del lleó, la intel·ligència de les balenes, l’astúcia de certes aus … Però no. Va ser l’espècie amb menys capacitats extraordinàries, excepte la seva intel·ligència, però amb més capacitat per imitar i prendre de l’entorn allò que necessitava per a la seva supervivència, la que es va imposar.

No sempre el que se salva del vaixell que s’enfonsa és l’heroi. Sol ser el mesquí, ja que no li importa res endur-se per davant a qui sigui per salvar la pell.

Homo sapiens s’ha endut per davant a gairebé tot el planeta.

Seguint l’obra de Olabe, veurem com hem enverinat al mar, l’aire, la terra. Hem eliminat del planeta milers d’espècies. Hem arrencat els boscos de soca-rel. Hem convertit en moneda el que no tenia preu. Ens hem apostat la nostra llar, i el que és pitjor, la llar d’altres milers i milions d’éssers, a la ruleta. I el joc pinta malament.

I, com sempre, hem obert la finestra, quan el foc entrava ja per la porta.

Gràcies també a aquesta obra podem conèixer els noms dels que han alçat la veu per dir prou. Aquells que han donat la seva vida, per la VIDA. S’han fet molts avenços, s’han canviat moltes coses, però s’ha arribat tan lluny en la destrucció, que resulta poc.

És hora d’anar més enllà, de prendre partit en l’assumpte a nivell internacional, de crear organismes capaços de censurar les pràctiques destructives, de parar els peus als lobbies de les energies fòssils. És l’hora de reclamar els drets de la natura i de fer-los valer. Olabe aposta fort per la creació de l’Organització Mundial del Medi Ambient, però no com a organisme consultor, sinó com un amb prou força com per canviar realment el panorama actual.

No només ens serveix ja la poesia, és hora de lluitar amb la llei a la mà. Donar-li veu a la primavera, retre-li justícia a la nostra llar.

Article de Sílvia Esteve