Responent a la crida del planeta

Reflexió entorn a l'obra Crisi climàtica-ambiental d'Antxon Olabe Egaña

Responent a la crida del planeta

 

“Hem arribat als oceans més profunds i a les muntanyes més elevades. Hem arribat a la Lluna i els nostres artefactes han abandonat fins i tot el sistema solar. Tot just queden racons en els quals no sigui perceptible l’empremta humana.
Aparentment, hem triomfat. No obstant això, en el camí hem descuidat el nostre tresor més valuós: el sentit de connexió, de participació en el cosmos que ens envolta i del que formem part. ” Antxon Olabe Egaña, Crisi climàtica-ambiental, l’hora de la responsabilitat, pàg. 263. Editat per Galàxia Gutenberg

 

Antxon Olabe Egaña, especialitzat en Economia ambiental per la Universitat de York i col·laborador del diari El País, ens porta amb la seva Crisi climàtica-ambiental, l’hora de la responsabilitat una obra que permet al lector conèixer tant la història d’aquesta crisi, com les seves possibles solucions.

Aconseguir això en poc més de 250 pàgines té molt de mèrit. Part d’aquest èxit consisteix en l’excel·lent estructuració del mateix: una primera part en la que sintetitza la història d’Homo Sapiens; a continuació, ens exposa la situació i evolució de la crisi ambiental; i, finalment, però no per això menys important, Antxon ens ofereix les possibles solucions al terrible panorama actual.

Diuen que l’home ensopega sempre amb la mateixa pedra. Al meu parer, aquesta pedra no deixa de ser la seva ambició, el seu orgull i el seu egoisme. Però quantes ensopegades li falten per caure i ja no aixecar-se més? Veient l’estat de la situació molt poques.

Com veurem en la primera part de l’obra, mai hi ha hagut una època daurada de la relació ésser humà-entorn. Sí hi ha hagut cultures que han mantingut vincles més respectuosos i propers amb la natura, i, de fet, les tribus o col·lectivitats que han arribat als nostres dies amb estils de vida gairebé paleolítics ho han pogut fer gràcies a aquesta visió de comunió amb l’entorn . Però com podem observar amb els nostres propis ulls, no va ser aquesta la tònica general.

Homo Sapiens es va expandir per tot el planeta, i se’l va apropiar, com defensa Olabe.

Potser si algú ens hagués fet apostar per quina seria l’espècie dominant, ningú hagués donat un euro per aquest primat llargarut. Potser haguéssim pensat en la força del lleó, la intel·ligència de les balenes, l’astúcia de certes aus … Però no. Va ser l’espècie amb menys capacitats extraordinàries, excepte la seva intel·ligència, però amb més capacitat per imitar i prendre de l’entorn allò que necessitava per a la seva supervivència, la que es va imposar.

No sempre el que se salva del vaixell que s’enfonsa és l’heroi. Sol ser el mesquí, ja que no li importa res endur-se per davant a qui sigui per salvar la pell.

Homo sapiens s’ha endut per davant a gairebé tot el planeta.

Seguint l’obra de Olabe, veurem com hem enverinat al mar, l’aire, la terra. Hem eliminat del planeta milers d’espècies. Hem arrencat els boscos de soca-rel. Hem convertit en moneda el que no tenia preu. Ens hem apostat la nostra llar, i el que és pitjor, la llar d’altres milers i milions d’éssers, a la ruleta. I el joc pinta malament.

I, com sempre, hem obert la finestra, quan el foc entrava ja per la porta.

Gràcies també a aquesta obra podem conèixer els noms dels que han alçat la veu per dir prou. Aquells que han donat la seva vida, per la VIDA. S’han fet molts avenços, s’han canviat moltes coses, però s’ha arribat tan lluny en la destrucció, que resulta poc.

És hora d’anar més enllà, de prendre partit en l’assumpte a nivell internacional, de crear organismes capaços de censurar les pràctiques destructives, de parar els peus als lobbies de les energies fòssils. És l’hora de reclamar els drets de la natura i de fer-los valer. Olabe aposta fort per la creació de l’Organització Mundial del Medi Ambient, però no com a organisme consultor, sinó com un amb prou força com per canviar realment el panorama actual.

No només ens serveix ja la poesia, és hora de lluitar amb la llei a la mà. Donar-li veu a la primavera, retre-li justícia a la nostra llar.

Article de Sílvia Esteve