“desÀrtic”: l’espai d’art siNesteSia i Greenpeace uneixen les seves forces per lluitar per l’Àrtic

/0 Comentaris/a ,

 

Montse Pérez, creadora de l’espai d’art siNesteSia i comissària també de les exposicions animalistes de “El Venadito”, col·labora aquesta vegada amb Greenpeace per conscienciar-nos sobre el desglaç de l’Àrtic.

La mostra, que tindrà lloc al Centre Cívic Sagrada Família de Barcelona del 5 al 27 de desembre, ​​pretén, mitjançant l’art, conscienciar al gran públic de la importància de conservar la regió àrtica i no incrementar la temperatura global del planeta, el que ja està passant, i el que està provocant el desglaç de la zona nord.

Com bé ens recorda Greenpeace, el desglaç del pol, no només implica desastres terribles a la zona, sinó que repercuteix en tot el globus. En les seves pròpies paraules: “la crema de combustibles fòssils és el principal causant del canvi climàtic, de manera que la solució passa per acabar amb la dependència del petroli. La prohibició de prospeccions, lliure navegació comercial, accions militars i pesca abusiva en el seu territori són prioritàries “.

La intenció de Greenpeace és seguir pressionant a totes les institucions perquè es creï una “reserva marina que salvaguardi l’Àrtic de qualsevol acció intrusiva i salvi aquest espai únic del món”.

La mostra exhibirà les 40 millors obres dels artistes que es presentin a la convocatòria. Les obres es posaran a la venda finalitzada l’exposició, el 80% del seu import és per a l’artista i el 20% serà per a Greenpeace. Ni siNesteSia ni el Centre Cívic Sagrada Família perceben res per l’exposició.

Si vols participar pots presentar la teva obra fins el 29 d’octubre. Aquí et deixem les bases de la convocatòria.

 

Sílvia Esteve

Fills de l’aurora

/0 Comentaris/a

 

…Y despertarse. ¿Donde

mejor que entre arboledas junto a un lago?

“Renuévate a ti mismo cada día”.

Aquel hombre lo entiende,

y la mañana es siempre edad heroica.

Una Odisea vaga por el aire

con un vigor perenne de frescura

frente a una flor que nunca se marchita.

Su Genio a cada uno

le pone ante el suceso memorable:

La vida que le asalta y le realza.

“Los poetas, los héroes

son hijos de la Aurora”,

y en torno al pensamiento así ya elástico

-bajo la luz del sol-

todo el día mantiene

transparencia temprana.

Hombre: con firme expectación de aurora

Retornemos al mundo. ¿No es gran arte

modificar la cualidad del día?

 Culto de la aurora (Al margen de Thoreau);  Homenaje de Jorge Guillén

 

“A casa meva tenia tres cadires: una per a la solitud, dues per a l’amistat, tres per a la companyia” ens diu Thoreau a Walden. Dos-cents anys després del naixement d’aquest gran pensador Antonio Casado da Rocha, professor de la Universitat del País Basc, s’asseu en cadascuna d’aquestes tres cadires per fer-nos tornar a Walden. Casado vol aturar les nostres passes, descansar la nostra fatigada i saturada ment i convidar-nos a caminar de nou, a recórrer els boscos de Maine i els nostres amb una nova forma de mirar i percebre.

L’any 1845 Henry David Thoreau abandona la seva ciutat de Concord per residir durant dos anys, dos mesos i dos dies en una cabana construïda per ell a la vora del llac Walden. Com el mateix autor explica en el seu llibre, es tractarà d’un experiment, no d’una fugida.

Tornar, però no amb la cara marcida, tornar a casa, a la llar, amb la ment oberta i els sentits atents. Tornar, amb les passes, la ment i el cor. Tornar per poder anar. Diuen que per avançar calen dues passes enrere i una passa endavant. Dues passes, dos anys, dos mesos i dos dies.

El filòsof que camina. Thoreau és sobretot un filòsof del camí i del caminar. Del moviment i del repòs. Del fluir de la vida. Dels rius, muntanyes, arbres i animals. El seu pensament no és pura teoria, no és un divagar abstracte i llunyà. Thoreau ens parla de l’avui, de tu i de mi. De nosaltres, junts, món, terra. No hi ha humanitat separada de natura. Som un tot.

I ho havíem oblidat, o millor potser, ens ho havien fet oblidar.

La Revolució Industrial, els nous avenços tècnics i científics, les seves ideologies polítiques i econòmiques pretenien separar-se en aquesta fi del XIX del seu origen. Una separació que implicava aniquilació i utilització. Esclavitut. Superioritat.

La caseta de Thoreau, tot i les seves parets, ens parla del que hi ha fora. La seva fusta, reciclada i aprofitada de vells arbres caiguts, són una transició, no una barrera.

Habita en mi, sembla murmurar el camp al filòsof. Habita en mi però no em destrueixis. Edifica un futur on visqui el meu present. Practica la filosofia, que no és res més que una petita guia per a resoldre els problemes de la vida, no intentis tant explicar el món com preservar-lo. Però sobretot: viu.

“El camí de la filosofia ens treu de l’aula, ens porta al carrer i al camp obert, potser al bosc, potser al salvatge” reflexiona Casado da Rocha.

A les pàgines de Walden, entre les seves anotacions d’economia de la sobrietat, Thoreau ens parla de la veritable riquesa. La que no es paga amb monedes. La llibertat, el temps, la natura. “Conrea el temps”, “influeix en la qualitat del dia”, ens apel·la Thoreau.

Pas a pas, respiració rere respiració. Contemplant. Atura’t, escolta, observa. No només ehi ets tu. El món està viu, ple d’altres jos. I no són humans. El món està ple d’altres llars. I no són humans. Qui ets tu per aniquilar’ls? per destruir-les?

Thoreau és així mateix poeta, apòstol de la Bellesa. La bellesa del món. Un món que es desperta amb cants d’ocells, el nedar dels peixos, el córrer dels cérvols. Però quantes albes queden així? Al ritme de destrucció d’avui dia, poquíssimes.

Dos-cents anys més tard, Antonio Casado da Rocha retorna a Thoreau, retorna a Walden, per fer-nos reflexionar. Ens porta unes ulleres del passat per veure bé el nostre present. I ens apunta amb el dit, en la mateixa direcció que el mestre ambulant: “Influeix en la qualitat del dia” o almenys intenta-ho. El teu canvi, la teva pausa, la teva meditació, la teva reflexió poden perpetuar la bellesa. Sigues fill de l’aurora i retorna al món.

 

Article de Sílvia Esteve

Una casa en Walden d’Antonio Casado da Rocha editat per Pepitas de Calabaza

Animals: La revolució pendent o la revolució imparable?

/0 Comentaris/a

Estem segurs que la revolució pels drets dels animals no ha començat ja? Pot ser que la conscienciació sobre que els animals, en tant que posseïdors de capacitat per sentir dolor i plaer, ja estigui arribant a una consideració general diferent de la que se’ls ha donat fins ara. El canvi de paradigma que ens fa més humans als humans, per ser capaços d’empatitzar amb els que no parlen com nosaltres ni tenen el nostre mateix aspecte, passa per una via pacífica i gradual cap al canvi. És una revolució entesa llavors com un canvi social fonamental, no com una guerra.

Silvia Barquero la presidenta de PACMA (partit animalista contra el maltractament animal) ha escrit un llibre necessari. És un llibre de lectura ràpida. El seu prologuista, el famós actor i activista animalista Dani Rovira, va comentar en la presentació del llibre a Barcelona que es podia llegir en una nit. No podem dir que és un llibre amè per què obligatòriament l’autora ha de parlar d’alguns dels més notoris greuges que pateixen els animals no humans per part del seu major predador. Els animals, com a individus amb consciència de si i expectatives sobre la seva vida, formen part indiscutible del context natural que les formes irracionals i l’ambició desmesurada estan aniquilant. Els animals en massa ocasions són, en la seva totalitat o en part, un producte de consum, bé sigui alimentari, de producció o de lleure i això ha de deixar de ser així donant pas a alternatives lliures de patiment. Els animals, com diu Silvia Barquero en el llibre són “algú, no alguna cosa”.

El text de la presidenta de la primera força extraparlamentària espanyola és molt fluid i fa un bon repàs als punts més destacats que hauria de conèixer un ciutadà de a peu si aspira a estar ben informat. No és un llibre sectari ni ple d’arestes, pretén ser la locució amable d’una realitat que no és agradable. Sol dir-se que si els escorxadors tinguessin les parets de vidre tothom seria vegetarià. Aquesta imatge és una bona metàfora sobre la capacitat de les persones a rebutjar el mal però no deixa de ser exagerat. No creiem que tots els que llegeixin el llibre Animals, la revolució pendent deixin, des del mateix instant que tanquin la seva contraportada, de menjar carn, de vestir amb cuir o llana, de renunciar a activitats d’oci en què els animals estan implicats com a eina. Però sens dubte el text implica un gran esforç per visibilitzar el que tantes vegades s’ha denunciat de manera sensata o agressiva o s’ha fet callar per incòmode.

El volum publicat a La Esfera de los Libros omple un buit en la cada vegada més extensa assagística sobre els animals i ha de colar-se en les prestatgeries més heterogènies, en les més populars i assequibles, perquè parla d’una veritat incòmoda que tots hem de col·laborar a transformar encara que sigui per seguir vius i sentir-nos orgullosos de la nostra espècie.

 

Emma Infante

No és un porc, ni un superporc: és Okja

/0 Comentaris/a

 

“Potser arribi el dia en què la resta dels animals adquireixin els drets dels que mai van poder ser privats excepte per la mà de la tirania.” Jeremy Bentham

 

A aquells als qui no han arribat els documentals, als qui no s’han sentit apel·lats pels milions d’imatges que inunden les xarxes socials de maltractament i mort, que diuen “no m’ho expliquis, no vull saber-ho”, o això no vull veure-ho. A ells, a molts d’ells, Okja els ha posat davant, i sense que ho veiessin venir, la crua realitat. Crua per impactant i sense edulcorants, i crua perquè la seva protagonista, Okja, és un superporc viu, no cuinat, ni convertit en costelles ni salsitxes.

Bong Joon-ho ha estat capaç de revelar allò ocult, disfressat i maquillat per la indústria càrnia, gràcies a l’art. Gràcies a la ficció. Bong Joon-ho, com els llibres de Roger Olmos, estan canviant les històries per a nens. Ni el llop és el dolent, ni el gat el traïdor, ni les vaques donen llet plàcidament i del no-res.

A la indústria càrnia se li està acabant la corda. Per moltes coloraines amb què vulguin pintar les seves campanyes publicitàries.

Tots dos autors recorren per això també a la infància. I la infància en femení. Tant Okja com Amics ens presenten a les noves heroïnes: les nenes. Elles no tenen superpoders. No poden volar, ni congelar l’aigua. El seu poder, la seva força, és la seva capacitat per estimar, per no deixar-se influenciar pel món ja gris i fals dels adults.

Aquest món que ja no juga, que ja no hi veu, aquest món que estima més el verd dels bitllets que el dels arbres. Que prefereix una figureta d’un porc d’or a un de veritat. Aquest món que té preu però no valor.

Quant vam perdre quan et vam perdre, infància!

Però no només és dona Mija, la nostra nena, també Okja, símbol de l’explotació dels animals, de les dones, i de totes dues. Venudes, intercanviades, violades, explotades. Apartades dels seus fills. Convertides en productes.

I dona tambén és la seva explotadora principal, Lucy Mirando. L’empresària sense escrúpols, que és capaç de vendre’s a ella mateixa i de tiranitzar a les del seu propi gènere.

Valent el film del director coreà, que ens va posant sobre la taula un plat de barbaritats rere l’altre. En un menú que ennuega a aquell qui es reconeix partícep de la seva elaboració.

No ha estat una càmera en un escorxador, no han estat imatges en viu i en directe, el que ens ha portat Bong Joon-ho. El director no ha necessitat aquesta cruesa per fer-nos veure la realitat. La genialitat de Joon-ho i el seu film és que ens ha fet entrar a nosaltres mateixos en els escorxadors, ens ha fet veure a través dels ulls d’un animal el que li passa, el que els fan. Ens ha posat a la pell d’Okja, en la pell dels milions i milions d’animals no humans que passen per aquests llocs cada dia, cada segon.

Hem acompanyat a Okja, com acompanyaríem a un presoner humà, sent conscients que el seu sofriment és igual al nostre.

Bong Joon-ho i tot el seu equip han llançat l’atac més fort en anys a la indústria càrnia i ramadera amb una arma contra la qual no tenen escut: l’amor, l’empatia, la comprensió.

I no només Bong Joon-ho sinó la mateixa Netflix, gràcies a la seva plataforma de distribució digital a domicili, ha fet possible que hagi entrat directe a les nostres llars, als nostres dispositius electrònics.

Si has conegut a Okja, si t’has enamorat d’ella, i has plorat al seu costat, atreveix-te ara a conèixer les històries dels seus congèneres, que no són éssers anònims ni simples, que no són números ni només carn. Atreveix-te a conèixer a aquells de qui, en paraules de la magnat Mirando, “es menja tot, menys els seus crits”.

 

Sílvia Esteve

Okja de Bong Joon-ho

La felicitat de conviure amb un gat

/0 Comentaris/a

 

En primera persona i sent el protagonista. Així és com Rachel Wells retrata els gats, com a individus, amb els seus sentiments, necessitats, desitjos, pors, gustos, i, el més important, llibertat.

Les aventures de l’Alfie a la recerca d’una nova família ens ofereixen un bon punt de vista cap als nostres companys felins: convivim amb ells, no ens pertanyen. Els éssers humans ens hem entestat a comportar-nos com a administradors de les seves vides, tenint normalment més en compte les nostres necessitats que les seves.

Així ocorre en l’inici de les aventures d’aquest felí. Quan mor la seva companya humana, Margaret, Alfie cau en mans dels descendents d’aquesta, qui mancats de tota mena d’empatia, el tracten com a un objecte més de l’herència. Si ningú pot quedar-se amb el gatet, doncs cap problema, a la deixalleria d’animals.

Els carrers i les gosseres estan plenes d’Alfies, o en el pitjor dels casos, queden tancats en pisos i oblidats, sense aigua ni menjar, i a l’espera agònica, trista i cruel de la mort.

Fins que els animals no siguin tractats com éssers sensibles i amb drets, fins que no deixin de ser un “moble” més, molts més Alfies passaran els seus últims dies al carrer, en els refugis o moriran en el més dur i lamentable anonimat.

En el llibre de Wells, el petit felí trobarà no una, sinó diverses famílies que l’acolliran i el voldran, que descobriran la impagable i preciosa experiència que és compartir la teva vida amb un animal, amb un gat. Però sabent que no sol ser així, aquest llibre ens envia un missatge d’amor cap als gats d’aquest món.

Missatge que estenc a tots i totes els que cada dia, ja plogui, faci fred, estigui fosc, estigui mal vist, corrin perill … alimenten, tenen cura, recullen i salven la vida a milers i milers d’Alfies que segueixen vagant pels nostres carrers a la recerca d’una família.

Sabem del cert que els gats ens guareixen el cor. Ja és hora que siguem els humans els qui guarim els seus.

Sílvia Esteve

El gato que curaba corazones, de Rachel Wells, Editat per Ediciones Duomo