Arxiu d'etiquetes per: tincungos

El Bulldog anglès: el caprici de l’home

Una raça que enamora, que s’ha convertit en un símbol, però molt delicat de salut

El Bulldog és una raça de gos molt especial que desperta autèntica fascinació a moltes persones. De fet, compta fins i tot amb clubs de fans i s’ha convertit en tot un símbol sobretot a Anglaterra, d’on és originari. Però la fascinació que desperta és proporcional a les complicacions que presenta com a raça. És un gos propens a problemes de salut que, possiblement, si no fos per aquesta devoció dels humans ja s’hauria extingit: la seva reproducció és molt difícil i perillosa a causa de la seva estructura física i dels seus problemes de respiració, i, en la majoria dels casos, cal fer-la per inseminació artificial.

L’origen. El seu origen genètic no està clar, però se sap que s’ubica a les Illes Britàniques durant el segle XVI. El nom prové d’un joc d’apostes de l’època que consistia en lligar un toro a un pal amb una corda i deixar anar un grup de gossos d’aquesta raça prèviament ensinistrats per a l’atac perquè anessin contra l’animal. Aquesta pràctica va quedar prohibida al Regne Unit l’any 1835, gràcies a la Llei de crueltat amb els animals. A partir d’aquest canvi legislatiu, el bulldog es va convertir en un animal de companyia i la raça ha anat evolucionant.

Característiques. El bulldog anglès és un gos de pèl curt, de baixa alçada, ample, poderós i compacte, segons la definició de la Federació Cinològica Internacional (FCI), l’organisme que regula les característiques de les races. Té un cap més aviat gran en proporció amb el cos, la cara curta i el morro també curt i ample. Els mascles pesen uns 25 kg i les femelles un parell de quilos menys. Es tracta d’un gos molt afable amb les persones però que, a diferència d’altres races, no és especialment juganer amb la resta de gossos. És una raça poc activa (que prefereix dormir per sobre de qualsevol altra activitat) i no és un animal fàcil d’educar, en part perquè la seva intel·ligència dificulta la obediència cega i entregada que poden mostrar altres gossos.

Salut. Les característiques del bulldog el fan un gos amb predisposició a patir cops de calor, així com tenir problemes cardíacs. També solen patir una malaltia ocular provocada pel contacte de les pestanyes amb l’ull tancat. Acostumen a viure entre 8 i 10 anys.

La Illa i nosaltres, una família canihumana

Des que va arribar la Illa som una família mixta: canihumana

La Illa és la germana de sang de la Concha, a qui ja heu conegut en aquesta pàgina. Com ella, és de raça porcellana, entremaliada i capriciosa. Comparteixen també cognom, metafòric, que no familiar, cosa que sempre li deurà al seu padrí, en Toni. Així, la Illa i la Concha són per nosaltres ‘Les López’ i han mudat de la seva naturalesa canina a la dimensió humana.

Es podria dir que en acollir la Illa la vam salvar d’un viatge al centre de la terra: d’anar a parar al subsòl dels prats de Bescaran, on hauria acabat perquè el seu amo tan sols trobava sortida als mascles. El que no hem pogut salvar han estat, entre d’altres, el nostre sofà, la butaca, un munt de sabatilles i mitjons, apunts, dues carteres, infinitat de mocadors de paper, un parell de comandaments de la tele (potser ara té la TDT incorporada)… I el que més mal em va fer: un superbistec que es va jalar en un tres i no res un dia que em moria de gana.

La Illa López s’ha convertit en la princesa de casa nostra. Sí, sí, sí. És ben cert!
I tot li perdonem perquè és molt bona, boníssima, atenta i carinyosa. Quan fa una de grossa et mira amb aquella cara de penedir-se… i tan sols la podem renyar i perdonar-la a l’instant.

Això sí, ja m’agradaria a mi tenir la vida de gossa de la que ella gaudeix. Dorm a tots els llits, el del Pol i la Silke, els nostres fills, i fins i tot el meu, quan jo no hi sóc. Menja com una campiona, surt de passeig al pipican dels Jardinets d’Indústria tres cops al dia amb la seva mami adoptiva, la Sílvia, es veu amb amics i amiguetes, té les seves ‘xuxes’ i sessions de bany i massatge a la terrassa amb el bons temps.

Corre com una bèstia i borda com un llop…afònic, això sí. Li encanta el mar i la muntanya, on se’n va tota sola a descobrir indrets perduts i torna esgotada mentre nosaltres perdem els nervis -no sigui que no torni-. També li agrada la carn…i el peix. Fins i tot, la verdura i la fruita. Amb el temps, ha après a que li donem els aliments al costat de la taula, on s’espera quieteta, amb les potes davanteres recollides, com una escultura.

‘Illa Illa Illa ésa es mi perrilla’ li cantem. Ella ens escolta amb una orella gegant, i l’altra de molt petita. Ens van dir que la tenia arrugada i que se le desplegaria amb el temps. Però aquest moment mai ha arribat. Li falta un bon tros! El que té ben viu és l’olfacte. Passejar amb la Illa és, parafrasejant Quevedo, com anar amb un animal a un nas enganxat. Olora tot, tot, tot!

Certament, la vida ens ha canviat des de que tenim la Illa, per millor. Ara som una família mixta, canihumana. Som els López-Calvo i estem encantats d’aquesta transformació!

Gossos amb al·lèrgia: què hi podem fer?

És a punt d’arribar la primavera… Els humans ens en alegrem però sabem que alhora amb ella també arriba un gran temor per a molts de nosaltres: Les al·lèrgies.

Ara bé, les al·lèrgies no són una cosa exclusiva de les persones. Els gossos també les pateixen. Els seus síntomes, per això, són una mica diferents dels nostres, que es presenten gairebé sempre a les vies respiratories. Els dels gossos són majoritàriament a la pell.

Existeixen 4 tipus d’al·lèrgia en gossos: Aquelles presentades per inhalació d’alguna cosa (pols, polen,per exemple), a causa de l‘alimentació (alguns productes alimentaris de marques comercials de menjar per a gossos porten additius químics i colorants que poden causar al·lèrgia),  per al·lèrgia a les puces (o altres animals paràsits), o bé per contacte (amb materials com el plàstic, catifa o altres).

Els síntomes que presenten els gossos amb al·lèrgia és que senten picor i es rasquen constantment, sobretot a la cara i a les potes, en general a les zones frontals del seu cos. Un punt extremadament sensible son els coixinets de les potes, on degut a que s’hi concentren grans quantitats de vasos sanguinis, són susceptibles de provocar picors i inflamacions. També poden presentar vòmits i diarrea, en aquest cas per al·lèrgia alimentària. Algunes vegades poden tenir esternuts i ulls plorosos, com ens passa als humans.

Què hi podem fer?

Si observem que el nostre gos presenta sintòmes d’al·lèrgia, el primer que hem de fer és portar-lo al veterinari per a que determini si té al·lèrgia i de quin tipus per tal que puguem actuar en conseqüència.

A part d’això, el podem ajudar amb alguns remeis casolans:

– Un bany d’aigua freda durant 15-20 minuts ajudarà a alleujar la picor i l’inflamació de la pell. No el curarà, ja que únicament tracta els síntomes, però pot ajudar a fer-lo estar més còmode.

– També els podem proporcionar suplements d’àcids grassos omega-3 que els poden ajudar contra la picor i altres problemes. L’omega-3 es troba de forma natural en peixos d’aigua freda o en l’oli de peix.

– Hi ha alguns aliments indicats per a  gossos amb al·lèrgia alimentària. A Tincungos recomanem uns quants productes que pots aconseguir amb un gran descompte:

 

Comida para perros con alergiasSac de menjar per a gossos amb al·lèrgies . Ideal per a gossos amb sensibilitats alimentàries. Alt contingut en salmó de primera qualitat. És un excel·lent aliment hipoalergènic. No conté ni blat, ni soja ni carn de vedella. AQUÍ

 

hypoallergenic

Snack Hipoallergenic: Saboroses galetes formulades per a gossos amb al·lèrgies alimentàries. Gràcies a les seves proteïnes 100% hidrolitzades, carbohidrats purs i la seva alta digestibilitat, permeten que tots els gossos puguin gaudir d’un snack bo i saludable. AQUÍ

 

 

.

 

 

 

 

 

Petició per la construcció d’un correcan al parc de l’Escorxador

La campanya a Change.org de petició per a la construcció d’un correcan al parc de l’Escorxador ja ha recollit més de 1.000 firmes.

Aquesta campanya (que es pot signar aquí: Campanya Change.org  vol demanar a l’Ajuntament de Barcelona que construeixi un espai on els gossos puguin córrer lliurement en el Parc de Joan Miró (també anomenat Parc de l’Escorxador). Un “correcan” a diferència d’un “pipican” és un espai més ampli on els gossos poden campar amb llibertat i practicar l’exercici necessari per una vida saludable.

Els gossos a Barcelona no gaudeixen de gaire espais com aquests, per això la campanya iniciada proposa seguir l’exemple del municipi de Castelldefels on els gossos disposen de molt més espai.

Per a signar la petició: Aquí

 

Pastor Alemany: el número dos en gairebé tots els camps

Les generoses característiques del Pastor Alemany han convertit aquesta raça en una de les que més serveis presta als éssers humans. Considerada la millor raça del món, el Pastor Alemany pot ajudar en gairebé tots els camps

El Pastor Alemany no és el millor vigilant de la casa, ni tampoc el millor rastrejador. Tampoc és el gos més ràpid, ni el més intel·ligent. Tot i així, està considerat da la millor raça del món. I és que el Pastor Alemany no és el millor res però és el segon en gairebé tots els camps. Es tracta d’una de les races de gossos més versàtils que es puguin trobar i, per aquest motiu, l’home l’utilitza per gairebé tot: gos pigall, gos policia en manifestacions o per trobar droga, rastrejador per al rescat de persones, vigilant i, evidentment, gos pastor, que de fet és el seu origen. Són moltes les races que ajuden als humans però si alguna s’hagués d’endur el premi, aquesta és el Pastor Alemany.

La raça es remunta al 1899 a les zones rurals d’alemanya, tot i que la Federació Cinològica Internacional no la va reconèixer fins l’any 1955. Els alemanys van desenvolupar aquesta raça buscant un bon gos pastor que vigilés les ovelles, les protegís i les tingués totes juntes. Però la raça va resultar tant eficient que poc a poc va anar ocupant altres camps. La seva força i intel·ligència li van obrir el pas a altres funcions. Es considera que el pare de la raça és Maximilian von Stephanitz, capità de caballeria de l’exèrcit alemany. I també va ser el seu salvador, ja que quan els alemanys van començar a abandonar els camps per concentrar-se a les ciutats, Von Stephanitz va témer que la seva raça caigués en l’oblit i va convèncer als mandataris alemanys perquè el fessin servir com a gos policia. A partir d’aquí, la raça es va obrir les portes en tots els camps i fins i tot es va servir en un símbol per als alemanys. Adolf Hitler fins i tot es feia fotografies amb Blondi, la seva gossa. Segons s’explica, va morir enverinada per un membre de les SS per ordre d’Adolf Hitler el 30 d’abril de 1945, poc abans que els aliats posessin fi a la barbàrie que va provocar el nazisme. També va ajudar a augmentar la seva fama la sèrie Rin Tin Tin o la de la televisió austríaca Kommisar Rex, Comisari Rex. En aquets vídeo es pot veure una demostració de l’obediència i l’efectivitat d’aquest gos en tasques de defensa.

El Pastor Alemany té un cap molt proporcionat amb el seu cos i ulls de color fosc. Té les orelles erectes i mirant cap endavant, de manera que produeix un gran efecte quan el gos està en posició d’atenció. El cos és molt musculat, una característica que atorga una gran força a la raça. Els mascles pesen entre 30 i 40 kg, mentre que les femelles entre 22 i 32 kg, segons la Federació Cinològica Internacional.

Els gossos d’aquesta raça acostumen a viure entre 10 i 12 anys i els seus dos punts dèbils són la propensió a contraure la malaltia del moquillo (que amb vacunes es pot evitar fàcilment) i la displàsia de malucs. Aquesta malformació afecta a moltes races grans i pot empitjorar si el gos té sobrepès o si fa massa exercici. A partir de certa edat és fàcil de detectar ja que obliga a l’animal a caminar coix per les potes del darrera. És important visitar el veterinari si es detecta aquest símptoma, així com dolor al pujar i baixar escales, ja que la malformació es pot complicar i l’animal pot arribar a perdre la mobilitat.