Arxiu d'etiquetes per: silvia esteve

Saltando las vallas de la injusticia

/0 Comentaris/a

Por mí se va, a la ciudad doliente;

por mí se va, al eternal tormento;

por mí se va, tras la maldita gente.

Canto III, Vestíbulo, La Cobardía, La Divina Comedia de Dante Alighieri

 

El domingo por la noche el equipo de Salvados cruzó una de las puertas del infierno. Un infierno de cemento, alhambre, suciedad. Un infierno diseñado y mantenido por el hombre. Un infierno tolerado por éste.

Saltaron la valla que separa físicamente este espacio de dolor del resto del mundo. Pero también saltaron la valla que les y nos separa emocionalmente.

La tarea del periodismo es mostrar la realidad del mundo, para que sea modificada cuando ésta sea injusta y cruel. Del mundo, no sólo de una pequeña parte de él.

La luz de la cámara enfoca en mitad de la oscuridad la mirada de otro ser, igual a mí en su derecho a vivir, al que reduzco a su peso en carne, a su peso en monedas. El micro de la cámara recoge sus gritos de terror y agonía. No hace falta hablar su idioma para traducir el mensaje de socorro.

Jordi Évole y todo su equipo nos han mostrado las miserias que esconde, o ni siquiera se esmera en esconder, el sector cárnico. Animales maltratados hasta su muerte. Trabajadores explotados y ninguneados. Ilegalidades toleradas que dan altos réditos a los que no se ensucian los zapatos.

Para aquél a quien la mirada del cerdo no le acabe de convencer, están también los datos. El 99% del cerdo es industrial. 7 millones de cerdos mueren en las granjas antes de llegar a los mataderos. La producción del 84% de los medicamentos en España va destinada a los animales de consumo. Se consumen 46 millones de cerdos al año. Existen 90.000 granjas de cerdos en España. Sólo 155 son ecológicas.

Números, números con muchos ceros. Cero, la importancia que la mayoría de las personas dan a la vida y bienestar de estos animales. De la mayoría de animales, incluida la especie humana.

“Son monstruos” exclama Évole en el interior de esa sala de la barbarie al contemplar algunos individuos deformes. No Jordi, aunque entiendo tu expresión, déjame que te corrija. Monstruos son los que los mantienen así, cautivos y moribundos.

Gracias compañeros, gracias por este reportaje. Mucho camino queda por delante, mucho. Pero el domingo por la noche, al entrar por las puertas del infierno no dejastéis fuera la esperanza.

Sílvia Esteve

desÀrtic: art contra el canvi climàtic

/0 Comentaris/a

 

 

“L’únic que impedeix a Déu d’enviar un segon diluvi és que el primer va ser inútil” Nicolau de Chamfort

 

“Les pitjors previsions apunten que el 2025 pugui haver estius sense gel a l’Àrtic” apunta Pilar Marcos de Greenpeace a la presentació de desÀrtic, l’exposició que han organitzat conjuntament amb siNestèSia i el Centre Cívic Sagrada Família.

¿L’Àrtic sense gel? Si, l’àrtic sense gel, i sense les vides que a ell van lligades.

Descongelar-nos. Descongelar els nostres cors, desgebrar la nostra mirada. Aquesta és la intenció de la mostra artística desÀrtic. Comissariada per Montse Pérez, creadora de l’espai d’art siNestèSia i comissària també de la mostra solidària contra el maltractament animal El Venadito, desÀrtic ha unit a 60 artistes que amb les seves obres denuncien i evidencien la situació del pol nord. El 20% de cada venda anirà a l’ong ecologista.

En petits rectangles de 15x15cm cada artista ha dipositat el seu missatge de SOS. Si el vaixell de l’àrtics’enfonsa, ens enfonsem tots. Com ens comenta Montse Pérez “buscava realitzar una mostra molt homogènia, amb obres que compartissin mida i temàtica, per poder partir de la idea que l’Àrtic som tots”.

L’Àrtic som tots. No és “de” tots. Cal eliminar la propietat. No ens pertany, ni ens serveix. Som una espècie més del planeta. El nostre egoisme, les nostres ànsies de possessió només fan que contribuir a la seva mort i degeneració.

Gemma Labayen ens ho explica perfectament en la seva obra Aprofita el desglaç. Una de les grans misèries de l’espècie humana és que li posa preu a tot. Tot es ven. Fins i tot la destrucció. Si comencéssim a viure la vida i no a posseir-la, encara tindríem la companyia de moltes de les espècies a les que hem aniquilat.

Espècies. Allà, en la distància. Les paraules poden construir murs molt alts. Si pensem en l’espècie de la guineu polar, ens quedar lluny, molt lluny. Les taxonomies, les classificacions, ens van ajudar a ordenar el món, però no a empatitzar amb ell. Jo humà et dono nom, i en aquest nomenar ens atribuïm en certa manera la seva creació. El problema és que en la nostra particular “creació del món” en el setè dia no descansem i admirem allò creat, en el setè dia comencem a destruir-lo. A destruir-nos.

“El mal guanya quan els bons no fan res” va dir Edmund Burke. Fem doncs, seguim fent, alguna cosa.

Més de 8 milions de persones han signat ja el manifest de Greenpeace per salvar l’Àrtic, petrolieres com Shell han abandonat les seves prospeccions, i s’han creat moratòries de pesca. Però l’Àrtic segueix en perill. Moltes altres empreses planegen la seva explotació. És hora de declarar l’Àrtic zona protegida.

Bon Nadal de Iribú, ens encara amb aquest ós polar, que recull entre les seves dents una postal. Un gran ós que fa equilibris en el petit tros de gel que li queda. Els hem deixat les sobres del planeta. El que queda. Obligant a animals tan majestuosos com els óssos a pidolar menjar.

I això sense gairebé posar un peu a les seves terres. L’aniquilació d’aquest ecosistema està sent en gran part a distància. El meu dia a dia, i el teu, contribueixen a la seva desaparició. El nostre consum els consumeix.

Al fons de la sala, el vídeo de Ludovico Einaudi ens acompanya en la visita. El músic navega amb el seu piano per les aigües de l’Àrtic, posant banda sonora al desglaç. A un final anunciat. Si no vols que la seva música sigui un rèquiem per l’Àrtic, actua. Descongela’t, per congelar-ho de nou.

 

Sílvia Esteve

15 anys lluitant pels drets dels animals

/0 Comentaris/a

 

Ahir a la tarda es va celebrar al Col.legi d’Advocats de Barcelona el 15è aniversari de La Comissió de Protecció dels Drets dels Animals (CPDA), la pionera de tot l’Estat nascuda el 2002. Amb aquest motiu han organitzat la jornada formativa “Compromesos per seguir avançant” per tal de donar a conèixer el treball realitzat en defensa dels drets dels animals durant aquests anys.

 Rosa Ma. Barberà vicedegana del Col·legi de l’Advocacia ha obert l’acte seguida per les intervencions d’ Esther Palmés, diputada responsable de la Comissió de Protecció dels Drets dels Animals, i de l’advocada i presidenta de la Comissió, Magda Oranich.  

Palmés ha destacat en la seva intervenció que “la Comissió de Protecció dels Drets dels Animals de l’ICAB ha aconseguit en aquests 15 anys de treball importants progressos per fer que les lleis autonòmiques i estatals s’estiguin equiparant a les d’Europa, que són més  proteccionistes dels drets dels animals. I ha destacat que s’ha aconseguit prohibir les corrides de toros, aturar el maltractament animal en festes tradicionals, evitar que es mati a animals per controlar la població de diferents espècies, entre altres ”.

El Conseller Josep Rull, rebent el premi de la mà de Magda Oranich

Tot seguit Magda Oranich ha afegit: “que la Comissió de Protecció dels Drets dels Animals ha aconseguit sensibilitzar la societat del fet que els animals són éssers vius amb uns drets que cal respectar i que alhora s’ha convertit en un referent i un exemple a seguir, doncs actualment hi ha 25 Col·legis d’Advocats a Espanya que compten amb una comissió que té com a objectiu exclusiu la defensa dels drets dels animals”

Durant l’acte la Comissió de Protecció dels Drets dels Animals  ha lliurat un premi al conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, Josep Rull, en reconeixement a la seva acreditada i extensa trajectòria en la recerca, reconeixement i protecció dels drets i benestar dels animals.

Rull ha comentat en el seu parlament que “la seva pretensió com a conseller és aprovar el reglament que desenvolupi la llei catalana de 2003 durant aquesta legislatura“, ha afegit també que “el que va mancar en la llei antisacrifici va ser la falta de recursos per acompanyar-la i ara estem en vies de reparar-ho”. Per finalitzar el seu discurs ha destacat que “La retallada de drets dels animals a Catalunya s’ha convertit en innegociable per l’esforç de la societat catalana. No ens deixen recular.”

Tercera taula de debat

En motiu de la jornada s’han realizat tres taules rodones. En la primera els advocats Carlos Zayas i Carles Soliva han parlat dels avenços en l’àmbit jurisprudencial i doctrinal. En l`àmbit penal, Zayas, ha destacat que el codi penal de 2015  té tipificades més conductes com a maltractament, fet que ha comportat que hagi augmentat la litigiositat sobre aquest àmbit. Sobre el reconeixement de nous delictes ha destacat els d’explotació sexual.

La segona taula ha estat la dels avenços en l’àmbit de l’Administració i els ajuntaments amb el regidor del consell municipal, Jordi Martí Galbís i Manel López Béjar, director del departament de Salut Animal i Anatomia Forense de la facultat de veterinària de la UAB. En aquesta taula s’ha parlat sobre el control de les poblacions d’animals per mètodes legals, ètics, eficaços i econòmics.

L’última taula ha versat sobre els avenços legislatius en l’àmbit autonòmic, estatal i europeu. Enrique Alonso, conseller d’Estat permanent i la senadora Vanessa Angustia han afirmat que “és innegable l’atenció que el dret ofereix als animals, ja que s’ha convertit en una qüestió social i legal que suscita un intens debat entre juristes, filòsofs, científics o polítics“. També han destacat l’evolució en positiu del “reconeixement dels animals a Europa, entesos com a “essers que senten” en el Tractat de la Unió Europea; les reformes del Codi penal estatal sobre delicte de maltractament als animals, i la ratificació del Conveni del Consell d’Europa per a la protecció dels animals de companyia en l’àmbit estatal”.

Amb la mirada posada cap al futur, la Comissió de Protecció dels Drets dels Animals del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona vol consolidar aquesta tendència i seguir recolzant i creant més reformes legals per seguir lluitant pels drets dels animals.

Sílvia Esteve

La felicitat de conviure amb un gat

/0 Comentaris/a

 

En primera persona i sent el protagonista. Així és com Rachel Wells retrata els gats, com a individus, amb els seus sentiments, necessitats, desitjos, pors, gustos, i, el més important, llibertat.

Les aventures de l’Alfie a la recerca d’una nova família ens ofereixen un bon punt de vista cap als nostres companys felins: convivim amb ells, no ens pertanyen. Els éssers humans ens hem entestat a comportar-nos com a administradors de les seves vides, tenint normalment més en compte les nostres necessitats que les seves.

Així ocorre en l’inici de les aventures d’aquest felí. Quan mor la seva companya humana, Margaret, Alfie cau en mans dels descendents d’aquesta, qui mancats de tota mena d’empatia, el tracten com a un objecte més de l’herència. Si ningú pot quedar-se amb el gatet, doncs cap problema, a la deixalleria d’animals.

Els carrers i les gosseres estan plenes d’Alfies, o en el pitjor dels casos, queden tancats en pisos i oblidats, sense aigua ni menjar, i a l’espera agònica, trista i cruel de la mort.

Fins que els animals no siguin tractats com éssers sensibles i amb drets, fins que no deixin de ser un “moble” més, molts més Alfies passaran els seus últims dies al carrer, en els refugis o moriran en el més dur i lamentable anonimat.

En el llibre de Wells, el petit felí trobarà no una, sinó diverses famílies que l’acolliran i el voldran, que descobriran la impagable i preciosa experiència que és compartir la teva vida amb un animal, amb un gat. Però sabent que no sol ser així, aquest llibre ens envia un missatge d’amor cap als gats d’aquest món.

Missatge que estenc a tots i totes els que cada dia, ja plogui, faci fred, estigui fosc, estigui mal vist, corrin perill … alimenten, tenen cura, recullen i salven la vida a milers i milers d’Alfies que segueixen vagant pels nostres carrers a la recerca d’una família.

Sabem del cert que els gats ens guareixen el cor. Ja és hora que siguem els humans els qui guarim els seus.

Sílvia Esteve

El gato que curaba corazones, de Rachel Wells, Editat per Ediciones Duomo

Responent a la crida del planeta

/0 Comentaris/a

 

“Hem arribat als oceans més profunds i a les muntanyes més elevades. Hem arribat a la Lluna i els nostres artefactes han abandonat fins i tot el sistema solar. Tot just queden racons en els quals no sigui perceptible l’empremta humana.
Aparentment, hem triomfat. No obstant això, en el camí hem descuidat el nostre tresor més valuós: el sentit de connexió, de participació en el cosmos que ens envolta i del que formem part. ” Antxon Olabe Egaña, Crisi climàtica-ambiental, l’hora de la responsabilitat, pàg. 263. Editat per Galàxia Gutenberg

 

Antxon Olabe Egaña, especialitzat en Economia ambiental per la Universitat de York i col·laborador del diari El País, ens porta amb la seva Crisi climàtica-ambiental, l’hora de la responsabilitat una obra que permet al lector conèixer tant la història d’aquesta crisi, com les seves possibles solucions.

Aconseguir això en poc més de 250 pàgines té molt de mèrit. Part d’aquest èxit consisteix en l’excel·lent estructuració del mateix: una primera part en la que sintetitza la història d’Homo Sapiens; a continuació, ens exposa la situació i evolució de la crisi ambiental; i, finalment, però no per això menys important, Antxon ens ofereix les possibles solucions al terrible panorama actual.

Diuen que l’home ensopega sempre amb la mateixa pedra. Al meu parer, aquesta pedra no deixa de ser la seva ambició, el seu orgull i el seu egoisme. Però quantes ensopegades li falten per caure i ja no aixecar-se més? Veient l’estat de la situació molt poques.

Com veurem en la primera part de l’obra, mai hi ha hagut una època daurada de la relació ésser humà-entorn. Sí hi ha hagut cultures que han mantingut vincles més respectuosos i propers amb la natura, i, de fet, les tribus o col·lectivitats que han arribat als nostres dies amb estils de vida gairebé paleolítics ho han pogut fer gràcies a aquesta visió de comunió amb l’entorn . Però com podem observar amb els nostres propis ulls, no va ser aquesta la tònica general.

Homo Sapiens es va expandir per tot el planeta, i se’l va apropiar, com defensa Olabe.

Potser si algú ens hagués fet apostar per quina seria l’espècie dominant, ningú hagués donat un euro per aquest primat llargarut. Potser haguéssim pensat en la força del lleó, la intel·ligència de les balenes, l’astúcia de certes aus … Però no. Va ser l’espècie amb menys capacitats extraordinàries, excepte la seva intel·ligència, però amb més capacitat per imitar i prendre de l’entorn allò que necessitava per a la seva supervivència, la que es va imposar.

No sempre el que se salva del vaixell que s’enfonsa és l’heroi. Sol ser el mesquí, ja que no li importa res endur-se per davant a qui sigui per salvar la pell.

Homo sapiens s’ha endut per davant a gairebé tot el planeta.

Seguint l’obra de Olabe, veurem com hem enverinat al mar, l’aire, la terra. Hem eliminat del planeta milers d’espècies. Hem arrencat els boscos de soca-rel. Hem convertit en moneda el que no tenia preu. Ens hem apostat la nostra llar, i el que és pitjor, la llar d’altres milers i milions d’éssers, a la ruleta. I el joc pinta malament.

I, com sempre, hem obert la finestra, quan el foc entrava ja per la porta.

Gràcies també a aquesta obra podem conèixer els noms dels que han alçat la veu per dir prou. Aquells que han donat la seva vida, per la VIDA. S’han fet molts avenços, s’han canviat moltes coses, però s’ha arribat tan lluny en la destrucció, que resulta poc.

És hora d’anar més enllà, de prendre partit en l’assumpte a nivell internacional, de crear organismes capaços de censurar les pràctiques destructives, de parar els peus als lobbies de les energies fòssils. És l’hora de reclamar els drets de la natura i de fer-los valer. Olabe aposta fort per la creació de l’Organització Mundial del Medi Ambient, però no com a organisme consultor, sinó com un amb prou força com per canviar realment el panorama actual.

No només ens serveix ja la poesia, és hora de lluitar amb la llei a la mà. Donar-li veu a la primavera, retre-li justícia a la nostra llar.

Article de Sílvia Esteve