En primera persona i sent el protagonista. Així és com Rachel Wells retrata els gats, com a individus, amb els seus sentiments, necessitats, desitjos, pors, gustos, i, el més important, llibertat.

Les aventures de l’Alfie a la recerca d’una nova família ens ofereixen un bon punt de vista cap als nostres companys felins: convivim amb ells, no ens pertanyen. Els éssers humans ens hem entestat a comportar-nos com a administradors de les seves vides, tenint normalment més en compte les nostres necessitats que les seves.

Així ocorre en l’inici de les aventures d’aquest felí. Quan mor la seva companya humana, Margaret, Alfie cau en mans dels descendents d’aquesta, qui mancats de tota mena d’empatia, el tracten com a un objecte més de l’herència. Si ningú pot quedar-se amb el gatet, doncs cap problema, a la deixalleria d’animals.

Els carrers i les gosseres estan plenes d’Alfies, o en el pitjor dels casos, queden tancats en pisos i oblidats, sense aigua ni menjar, i a l’espera agònica, trista i cruel de la mort.

Fins que els animals no siguin tractats com éssers sensibles i amb drets, fins que no deixin de ser un “moble” més, molts més Alfies passaran els seus últims dies al carrer, en els refugis o moriran en el més dur i lamentable anonimat.

En el llibre de Wells, el petit felí trobarà no una, sinó diverses famílies que l’acolliran i el voldran, que descobriran la impagable i preciosa experiència que és compartir la teva vida amb un animal, amb un gat. Però sabent que no sol ser així, aquest llibre ens envia un missatge d’amor cap als gats d’aquest món.

Missatge que estenc a tots i totes els que cada dia, ja plogui, faci fred, estigui fosc, estigui mal vist, corrin perill … alimenten, tenen cura, recullen i salven la vida a milers i milers d’Alfies que segueixen vagant pels nostres carrers a la recerca d’una família.

Sabem del cert que els gats ens guareixen el cor. Ja és hora que siguem els humans els qui guarim els seus.

Sílvia Esteve

El gato que curaba corazones, de Rachel Wells, Editat per Ediciones Duomo