La directora de la Lliga Protectora d’Animals de Barcelona, Mercè Hernández, lamenta que el nombre d’abandonaments no s’ha reduït i reclama ‘castracions massives’

Les campanyes de conscienciació han servit de ben poc. Des del famós ‘Ell no ho faria’, on es veia la trista mirada d’un gos abandonat enmig de la carretera, s’han destinat molts recursos per intentar mentalitzar les persones que cal pensar-s’ho molt bé abans de tenir un gos i que cal tenir present que mai  no es podrà abandonar. Però els resultats de tants esforços han sigut molt pobres. A Barcelona i al conjunt de tot l’Estat, se segueixen abandonant animals domèstics que, en alguns casos, acaben veient passar tota la seva vida des d’una freda gàbia esperant que un voluntari els tregui a passejar uns minuts al dia. Comprats com si fossin joguines i abandonats com un cotxe teledirigit que ja no funciona.

La gossera municipal de Barcelona no accepta gossos. Recull els que es troben abandonats a la via pública però ningú pot deixar allà el seu gos encara que ja no se’n pugui fer càrrec. La protectora, en canvi, sí que els accepta, sempre i quan tingui espai disponible. Actualment, té 65 gossos i 180 gats. La mitjana de gossos que donen en adopció cada mes és d’uns 25 i tenen una llarga llista d’espera que dura mesos de gent que vol desprendre’s del seu gos. Si cada mes en surten 25 en adopció, n’entren 25 més. “Al dia rebem unes 70 trucades de persones que ens volen entregar el seu gos”, explica Mercè Hernández, la directora de la protectora. Però no els poden acceptar tots per una qüestió d’espai i de recursos. “Només acceptem els animals que podem cuidar bé”, diu Hernández.

Els recursos per mantenir la seva tasca arriben gràcies als socis, als voluntaris i a alguna petita subvenció que els dóna l’administració pública. Fa 23 anys que Hernández treballa pel centre i està farta de sentir els principals arguments pels quals la gent acaba decidint que no pot seguir tenint un gos.

Des de la seva experiència, el principal motiu d’abandonament és haver confós el gos o el gat amb un fill o filla. “Hi ha parelles que tenen un animal domèstic com si es tractés d’un fill –explica Hernández- però quan la dona es queda embarassada, l’animal els fa nosa”. En aquests casos, un dels arguments que més es fan servir per desprendre’s dels gossos i gats és que els nens poden tenir al·lèrgies però, en realitat, aquesta problemàtica no és gaire comú i alguns metges, fins i tot, defensen que la presència d’animals en l’entorn del recent nascut és positiva perquè ajuda a desenvolupar el sistema immunològic. Els altres casos que provoquen que les persones no vulguin seguir tenint gossos són les separacions de parella, els canvis de domicili, els canvis de país i també els avis que van a la residència o moren. “Els seus fills ens venen a portar el gos que tenia el seu pare però mai ens porten l’herència”, lamenta Hernández.

Entre els casos més tristos, hi ha el del Pinyol, un Pit Bull de deu anys d’edat que viu a la protectora des que té un mes i mig de vida. Amb molta probabilitat, el càncer que ara pateix obligarà a sacrificar-lo. “Si segueix així, en unes setmanes l’haurem d’adormir”, diu Hernández. El perfil del gos que s’abandona és el d’un mascle, mestís, de tamany mitjà i d’uns vuit mesos.

Des de seu punt de vista, per evitar els abandonaments caldria potenciar les “castracions massives”, ja que el principal problema són les camades no desitjades. Si les gosses no es poguessin quedar embarassades, els abandonaments es reduirien notablement, considera Hernández, que assegura que aquesta política ja es porta a terme amb els gats i es nota.