Arxiu d'etiquetes per: passejar

Per què és tan important passejar regularment el teu gos?

/0 Comentaris/a ,

Un gos que passeja diverses vegades al dia és un gos feliç.

Algunes persones creuen de manera equivocada que passejar el gos només serveix perquè faci les seves necessitats. A més, passejar té molts beneficis tant per a l’animal com per al responsable del pelut.

Caminar manté el gos sa físicament i mentalment. Un gos que passeja diverses vegades al dia i fa recorreguts llargs, és un gos feliç, més equilibrat i amb una esperança de vida més gran. Les passejades enforteixen l’enllaç entre el gos i el propietari. A més, un gos sap bé qui li dóna menjar i qui el treu al carrer, que són les dues activitats que més vincle generen.

Durant els passejos, els gossos no paren d’ensumar, una acció que forma part de la seva naturalesa, per la qual cosa les sortides satisfan una necessitat primordial i així poden conèixer els veïns i altres gossos. Un gos que no socialitza sol desenvolupar problemes d’agressivitat o depressió.

Caminar ajuda a mantenir forts els músculs de l’animal, cremar calories i manté en bona forma les seves articulacions. D’altra banda, els gossos que caminen regularment són més actius quan envelleixen.

Les passejades ajuden contra l’estrès, l’ansietat i la hiperactivitat. Un gos que arriba a casa cansat després de sortir al carrer és un gos més tranquil i equilibrat, a més, l’animal desenvolupa menys problemes de comportament a casa i al carrer.

És important que el gos s’acostumi a passejar des de cadell. D’aquesta manera, l’animal tindrà menys por dels sorolls del carrer, ja que passejant s’han acostumat a escoltar-ho com una cosa normal.

Pots aprofitar el passeig per ensenyar el teu gos a no tenir por d’anar al veterinari. Si de manera regular passeges amb el teu gos per davant de la clínica sense entrar, el pelut deixarà de témer la visita al veterinari (almenys fins que entreu).

Passejar el gos també té beneficis per a l’humà. T’ajuda a cremar calories i manté en forma una gran quantitat de músculs del teu cos, no només a les cames. També ajuda a mantenir sa i fort el cor.

Enfortir l’enllaç amb el teu gos ajuda a comprendre millor el comportament de l’animal amb altres persones i amb altres gossos, també a conèixer quan faran les seves necessitats… i pots conèixer persones a qui també els agraden els gossos.

A més a més, passejar el gos és una bona excusa per sortir de casa i combatre l’avorriment. És una ocasió ideal per passejar perquè et ve de gust o simplement per conèixer més el barri on vius.

Font: AMIC/wikifauna.com

Fins a quina distància puc passejar el gos?

/0 Comentaris/a

Davant les contínues restriccions per part de molts ajuntaments, la Secretaria d’Estat de Seguretat ha recordat que les administracions locals no poden regular les distàncies a les que surten els gossos a passejar.

Són moltes les persones que han mostrat el seu malestar per les nombroses restriccions que han imposat els ajuntaments municipals a l’hora de treure el gos a passejar. Algunes d’elles han estat fins i tot multades per “romandre a més metres de distància del permès”, una llei que no es troba recollida en el Reial Decret de mesures de confinament.

Davant aquesta situació, la Secretaria d’Estat de Seguretat ha publicat un comunicat en què recorda als ajuntaments que no poden imposar restriccions sobre les distàncies a les que es pot treure els animals o sobre l’acotació d’unes franges horàries concretes. Les autoritats locals només poden adoptar mesures que serveixin per a l’execució de les ordres directes de l’autoritat competent.

Aquest comunicat arriba després que diversos ajuntaments hagin imposat bàndols que regulen els passejos dels gossos. Alguns municipis com Càceres, Cambrils o Rubí havien decretat els 200 metres com a distància màxima, uns altres com Badalona o Oriola a només 100 metres. La limitació més extrema s’havia establert a Arquillos, una localitat de Jaén que havia reduït la limitació de les passejades a 5 metres.

Abús d’autoritat de la Guàrdia Urbana a Barcelona

Clara Roig, periodista i ciutadana de Barcelona, ​​ha denunciat públicament a través del seu compte de Twitter el comportament autoritari i poc transparent d’un agent de la Guàrdia Urbana. Clara passejava la seva gossa quan un guàrdia urbà li ha demanat les seves dades personals per a posar-li una denúncia per estar a 750 metres de casa, al pipicà més proper, una zona d’esbarjo animal que segons l’Ajuntament de Barcelona és d’ús permès durant l’estat d’alarma.

El “més vergonyós” segons Clara Roig és “el tracte que jo i dues persones més que passejaven els seus gossos hem rebut per part d’un dels agents. Quan li hem demanat explicacions, ens ha començat a cridar i a amenaçar amb detenir-nos la propera vegada “. A més, Roig ha explicat que “un altre senyor li ha demanat a l’agent el número de placa perquè ens estava tractant fatal i aquest l’ha amenaçat amb posar-li una doble denúncia si rebia qualsevol qüestionament per part seva”, un comportament abusiu injustificat.

Per acabar, la ciutadana catalana ha detallat que “el pitjor ha estat que a l’anar-me’n l’agent s’ha acomiadat de mi amb un -Venga niña-. Com que niña? A part de que tinc 28 anys, ja n’hi ha prou de comentaris masclistes “. Després de compartir l’experiència a través del seu compte de Twitter, la Guàrdia Urbana s’ha posat en contacte amb Clara Roig per conèixer més detalls sobre els fets i li han comunicat que “passaran el succés a la unitat de referència”.

Caminant amb el cor

/0 Comentaris/a ,
“Em pregunto què és la llibertat. Serà que no sabem què fer quan ens diuen que fem els que ens doni la gana?” Jiro Taniguchi, Furari

 

Jiro Taniguchi, el gran poeta del manga, ens ha deixat als seus 69 anys. Si fa pocs dies us parlava de l’autor en la ressenya de la seva preciosa obra “La Muntanya Màgica”, avui vull retre homenatge a Taniguchi amb aquest article, que, humilment, vol, a través de l’obra “Furari”, seguir els traços dels versos d’aquest mangaka.

“Caminar sense rumb fix”, “d’improvís”, serien algunes de les traduccions aproximades de furari, paraula japonesa que dóna nom a l’obra de Taniguchi. En aquesta obra se’ns transporta a l’Edo (antic nom de Tòquio), de finals del segle XIX. Aquest curiós manga ens atura en el temps (no en el moviment) de la vida de Tadataka Ino (1745 ~ 1818), agrimensor, cartògraf i comerciant que va realitzar el primer mapa de Tòquio. Al llarg de les seves 200 pàgines seguirem els passos, les medicions i meditacions d’aquest caminant de la vida.

Caminar i comptar les seves passes, saber les distàncies entre els diferents punts de la ciutat: una excusa perfecta per tornar a perdre’s en la bellesa de la quotidianitat. Seguint al seu protagonista, Tadataka, ens anirem aturant en el del dia a dia de la ciutat d’Edo. Sota el sol de l’estiu, trepitjant la neu a l’hivern, veient caure les fulles a la tardor o olorant els cirerers a la primavera, Furari és una obra escrita però que remet a tots els sentits. Pas rere pas, encontre rere encontre, Taniguchi torna a enamorar-nos, com fa sempre, amb els detalls més senzills.

Com diria John Lenon, “la vida és allò que et va succeint mentre estàs ocupat fent altres plans”. Mentre Tadataka està ocupat mesurant la seva ciutat, veurem passar la seva vida. La distància sempre conté el temps i Taniguchi ho sabia molt bé. Tenint com a base aquesta fórmula filosòfic-matemàtica no podem sinó valorar i apreciar tot el bo, encara que ho titllem de quotidià, que ens ocorre al llarg del dia.

Caminar i aturar-se, observar, ajupir-se, mirar amb els ulls del gat, amb els del milà negre, la formiga. Posar-se al seu lloc, i entendre. Entendre els diferents punts de vista d’aquest món. Les vides que hi ha darrere de cada mirada i de cada forma de mirar. Taniguchi era un gran artista perquè era un gran observador de la vida.

Caminar i discórrer, pensar, reflexionar, tenir temps (com ens deia Montserrat Pérez en el seu article “Sempre a favor dels animals“) no per perdre el temps, sinó per perdre’s en el temps. Quina hora és? On sóc? Es pregunta moltes vegades Tadataka tornant de les seves abstraccions. Les presses no ens portaran enlloc, només a arribar més d’hora a un altre punt. Però perdrem el gust del camí.

Caminar i conversar, aprofitar les trobades que tinguem per compartir i aprendre, al costat dels que com nosaltres caminen, encara que sigui cap a un altre lloc. Saber com és el seu país d’origen i cap a on es dirigeixen és tot un regal. Avui, que tanquem en camps de refugiats a milers de persones que fugen de la guerra, hauríem de tornar a plantejar-nos tot el perdut en aquest viatge a tota velocitat que diu dirigir-nos cap al progrés.

Caminar per l’herba, el fang, les roques, l’aigua. Riu, mar, muntanya, ciutat. Ser habitants de tots els llocs sense ser amos de cap. Atònits encara davant la bellesa dels ocells, del seu cant, davant el miraculós vol de la libèl·lula i els seus colors metàl·lics.

Per tot això, gràcies Jiro Taniguchi. Gràcies per aquesta petita trobada, per aquesta parada en el camí. Per haver-nos ensenyat a caminar de nou, no només amb els peus, sinó amb el cor. Bategant pas a pas, sent conscients que tot passeig té la seva fi. Però si la fi ha d’arribar, que arribarà, que bonic haver passejat “sense rumb” junts.