“Pensem en l’amor, en com les coses que importen de veritat poden expressar-se amb els braços oberts, les puntes dels dits o amb un somriure, sense necessitat d’oracions, ni de sintaxis. És el poder silenciós de la intenció real.” Carl Safina, “Beyond Words” p.112

 

Philo, Set Cinquanta-Cinc, T-20, Lluna, Chula, Velcro … Aquest llibre ens parla d’ells. Ells, individus. Ells, companys. Ells, els nostres iguals.

“Volia establir un camí entre el lector i els altres animals, ensenyar-li que viuen les seves vides”. Carl Safina elabora les seves paraules, les seves respostes, amb un to meditatiu, sabent el pes de cadascuna d’elles i el valor de la seva conversió, com monedes, en les ments d’aquells que l’escolten.

Safina ens rep al CCCB, un dia abans de la seva conferència en el cicle Kosmopolis, on ens presenta el seu últim llibre “Beyond words” ( “Ments meravelloses” en català, editat per Galàxia Gutenberg).

Doctor en ecologia, professor i divulgador científic, Safina no ha escrit un llibre, ens ha portat un testimoni. Carl ha escoltat les veus dels llops, les orques i els elefants. Els ha mirat als ulls. S’ha quedat en silenci, el silenci que tant ens costa mantenir els de la nostra espècie, i ha deixat que parlessin.

L’autor ens escriu les biografies d’aquests altres animals. On viuen, com viuen, qui són els seus familiars, què els agrada, què els atemoreix, a qui volen, a qui tenen por …

“L’home no és la mesura de totes les coses”, ens comenta en l’entrevista. Mitjançant la humilitat i els seus coneixements científics, Safina ens explica que tot i que la comparació no és bona, atès que som animals diferents, sí que és un bon mètode per apropar les seves experiències i les seves vivències al lector i generar empatia.

Com demostrar científicament que estimen? Que tenen por? Que s’enfaden? Que són conscients? Potser la pregunta sigui: com demostrar que no?

En els seus viatges per tot el planeta, Safina ha volgut conèixer de primera mà les seves experiències, però s’ha trobat amb la trista realitat del dia a dia d’aquestes meravelloses criatures. La seva lluita per no extingir-se.

A la primera part del llibre coneixerem l’elefanta Philo i als seus amics humans els qui ens explicaran com la població de paquiderms ha delmat dels 10 milions d’exemplars als 400.000 d’avui dia. Philo, Plàcida, Tim … ens faran veure a nosaltres, els humans, que no hem aniquilat a milions d’elefants: hem aniquilat a milions de mares, pares, fills, néts, amics, veïns …

En el segon gran bloc, els parents propers dels gossos, Vuit Vint, Vint-i-u i Set Cinquanta-Cinc ens demostraran que l’home no només és un llop per a l’home, sinó per al propi llop. Exterminats a Yellowstone, com a part d’un ideal de parcs nacionals sense depredadors, els llops seran reintroduïts, 60 anys més tard, en aquestes terres. Forts, bells, afectuosos, els llops segueixen portant sobre les espatlles l’estigma del maligne. Traspassades les fronteres dels parcs naturals, sense tanques que els limitin, són tirotejats per humans ignorants, covards i egoistes.

I de les muntanyes i valls del gran Yellowstone, passem a submergir-nos amb T-20, Lluna, Victòria, L-4 i les seves altres companyes orques en els mars de nord amèrica. Aquests grans dofins, com els anomena Safina, no mostraran cap rancor cap a aquesta espècie que les va perseguir i segrestar per ficar-les en piscines de ciment fins a fer que embogissin. Al contrari, com ens explica l’autor, s’han donat molts casos de salvaments de mariners perduts per part d’orques o altres cetacis. Tristament, el seu nombre minva al mateix temps que ho fan les seves fonts d’aliment, explotades pels homes.

Lluna, Philo, Vint-i-u són els noms que nosaltres els hem donat, que els han donat aquells que donen la seva vida per protegir-los. Però ells tenen els seus propis noms, en les seves pròpies llengües. Cada un d’ells és únic. “No extingim només espècies, matem individus” ens recorda l’autor.

El nostre planeta està ple de vida, de vides, de milers i milions de “jos”.

Només volen viure, veure els seus fills créixer, jugar a la platja, contemplar la lluna, ser, sense tenir ni posseir, ser aquí i ara, i tant de bo demà.

I no només nosaltres els mirem, ells també ens miren a nosaltres i ens coneixen i pot ser que es preguntin: qui són ells?

Que no siguem més el seu botxí, el seu fi, el seu propietari, el seu consumidor. Siguem aquell que els pregunti “i tu, qui ets?”

Article de Sílvia Esteve