Article de Montse Pérez, directora de l’espai creatiu siNesteSia i artista. Organitzadora de l’exposició contra el maltractament animal, El Venadito.

Quan érem petites, la meva germana i jo jugàvem a cowboys i indis. Ella tenia una magnífica col.lecció de personatges (indis i cowboys), animals (cavalls, gossos, gallines…), caravanes y demés figuretes necessàries en el joc, a mí sempre em feia dur els cowboys; ella escollia els indis. Per tant jo sempre perdia, perque en el nostre joc, que no en la vida real, la justícia sempre triomfava i nosaltres, des de la nostra ingenuïtat infantil, defensàvem als indis perque estàvem absolutament convençudas que eren els “bons”.

Amb els anys, i per altres motius, també en segueixo convençuda. Així doncs, el “sempre a favor dels indis”, avui s’ha transformat en “sempre a favor dels animals”. A aquests, com als indis, els hems expulsat dels seus hàbitats, no hem sapigut integrar-los en la nostre societat ni en el nostre espai. Només ens hem limitat a cosificar-los i convertir-los en objectes de consum, ja sigui per a alimentar-nos, vestir-nos, distreure’ns o tenir-los com a la mascota més xic del moment.

Em venen al cap les línies d’acció d’institucions museístiques i centres d’art on s’organitzen exposicions sota criteris de tendència i moda. També, de la mateixa manera, el famós de torn ens mostra l’última excentricitat respecte a la seva nova mascota. Aquesta, tant bon punt ocupa les portades de diaris i revistes com en poc temps queda abandonada a la seva pròpia sort. En el cas de l’artista, relegat al més trist dels oblits, perque ambdòs, artista i animal, van esgotar el seu temps de consum. Em pregunto: Què ens passa? No som capaços de mantenir un mínim d’atenció sobre el qui hem posat els nostres ulls per a que maduri, pugui evolucionar i sorprendre’ns, arribat el moment? Els artistes necessiten el seu temps d’aprenentatge i des-aprenentatge, experimentació, error, cerca, depressió, reanimació… En una paraula, maduració per a tornar a crear. Tot aquest temps avui no se li concedeix a ningú. Louise Borgeois (1911–2010) una de les artistes més notables de l’art contemporani, no va aconseguir el reconeixement internacional fins els 71 anys, per sort per a ella, va tenir temps de poder créixer i culminar  la seva vida. D’aconseguir ser una gran artista. Avui aquest temps ja no existeix. Quant més jove i més ràpid t’arriba l’èxit, millor. Y després?…

El mateix passa amb els animals. No ens donem el temps necessari per conèixer’ls, comprendre’ls i estimar-los. Sense aquest temps no hi ha compromís de veritat ni afecció cap a ells. Tornem a la cosificació. No es tracta d’humanitzar als animals, pero sí d’entendre i comprendre que com a éssers vius tenen les seves pròpies necessitats, la majoria de vegades alienes a les nostres. No necessiten vestir-se ni altres coses supérflues, però si necessiten el més essencial per qualsevol ésser viu: cura, atenció, millora dels seus hàbitats, respectar els seus espais i cicles vitals. Per favor, donem-nos el temps per aprendre d’ells, no fem com vam fer als indis, exterminats o mantinguts en reserves. No fem el mateix amb els animals ni amb els artistes.