Arxiu d'etiquetes per: Illa

Nàufrags de la Terra

 

“És en el mar, i no a la terra, on millor pot experimentar-se la trobada amb la naturalesa salvatge, ja que en cap altre lloc es revela amb tanta claredat la vulnerabilitat i la insignificança de l’ésser humà davant de la immensitat d’una naturalesa que mai pot sotmetre.” 
Marta Tafalla, article “Darwin, Melville i el lloc de l’ésser humà en la natura”

 

Un nàufrag, una illa. El mar, la terra. El finit i l’infinit. El blau i el vermell. La tortuga vermella de Michael Dudok de Wit és una obra que conté en el seu delicat minimalisme un univers sencer. Aquesta poesia audiovisual aconsegueix unir, gràcies a les seves onades de versos, el que, a simple vista, ens sembla aliè, separat.

No som aliens a la terra, ni als seus éssers. Estem units a ella, fusionats amb ella. Interconnectats.

El nàufrag que arriba a l’illa es desespera per tornar a la civilització. Aquella a la qual ell creu pertànyer, aquella part del món que no li és estranya. Un cop i un altre i un altre intenta escapar de l’illot al que el destí l’ha portat, però, un cop i un altre i un altre una gran tortuga vermella destrueix la seva embarcació i el torna a la brillant vora de la illa.

L’home, enutjat i rancorós castiga la tortuga deixant-la morir al sol.

El nàufrag no només és nàufrag per haver perdut el seu bot, és nàufrag de la terra, a la deriva d’un món natural que no reconeix com a seu, al qual castiga quan no pot dominar. A qui necessita vèncer quan no es plega als seus desitjos.

Aquest petit home mata la tortuga. Però al poc temps reacciona. No només ha matat una tortuga. El que ha fet és venjar-se, maltractar un ésser innocent descarregant en ell la seva frustració. Ha de reparar el dany intentant reanimar al pobre animal.

Per sort per als humans, ella, la naturalesa, no és rancorosa ni venjativa. Del cos de la gran tortuga naixerà una dona.

Metamorfosi, canvi, transformació. Què és, si no, al cap i a la fi aquest món?

Dona i home, mar i terra. Desert i bosc. Els contrastos són unions. Continuacions. Transfiguracions.

D’aquesta insòlita parella naixerà un nen, que ja no és sols home o tortuga, que ja no és sorra o onatge. Un nou ésser que no necessita la riba, sinó que pot viure en l’entre.

I a l’illa, a la mateixa illa on el nostre nàufrag no creia veure res, on no creia que estigués el seu lloc, la seva llar, en aquesta mateixa illa, hi ha la seva família.

Aire, aigua, foc, terra. Tots els elements perfectament representats amb la sòbria paleta de colors que fa servir Dudok de Wit ens representen aquest petit món, símbol de tota la resta d'”illes” que componen aquest planeta nostre.

Realment necessitem fugir com nàufrags de la nostra terra, de la nostra llar, la natura? Potser quan deixem de construir bots que ens portin cap a un altre destí que creiem millor serem capaços d’apreciar el que ens envolta. El sol, els arbres, el mar… el temps sense hores ni minuts. La vida, l’amor, l’amistat, la tolerància.

Sembla com si la senzillesa de la vida no fos per a nosaltres prou bella. Quin gran error el de l’humà que no s’ha creuat encara amb la tortuga vermella.

Article de Sílvia Esteve

La Illa i nosaltres, una família canihumana

Des que va arribar la Illa som una família mixta: canihumana

La Illa és la germana de sang de la Concha, a qui ja heu conegut en aquesta pàgina. Com ella, és de raça porcellana, entremaliada i capriciosa. Comparteixen també cognom, metafòric, que no familiar, cosa que sempre li deurà al seu padrí, en Toni. Així, la Illa i la Concha són per nosaltres ‘Les López’ i han mudat de la seva naturalesa canina a la dimensió humana.

Es podria dir que en acollir la Illa la vam salvar d’un viatge al centre de la terra: d’anar a parar al subsòl dels prats de Bescaran, on hauria acabat perquè el seu amo tan sols trobava sortida als mascles. El que no hem pogut salvar han estat, entre d’altres, el nostre sofà, la butaca, un munt de sabatilles i mitjons, apunts, dues carteres, infinitat de mocadors de paper, un parell de comandaments de la tele (potser ara té la TDT incorporada)… I el que més mal em va fer: un superbistec que es va jalar en un tres i no res un dia que em moria de gana.

La Illa López s’ha convertit en la princesa de casa nostra. Sí, sí, sí. És ben cert!
I tot li perdonem perquè és molt bona, boníssima, atenta i carinyosa. Quan fa una de grossa et mira amb aquella cara de penedir-se… i tan sols la podem renyar i perdonar-la a l’instant.

Això sí, ja m’agradaria a mi tenir la vida de gossa de la que ella gaudeix. Dorm a tots els llits, el del Pol i la Silke, els nostres fills, i fins i tot el meu, quan jo no hi sóc. Menja com una campiona, surt de passeig al pipican dels Jardinets d’Indústria tres cops al dia amb la seva mami adoptiva, la Sílvia, es veu amb amics i amiguetes, té les seves ‘xuxes’ i sessions de bany i massatge a la terrassa amb el bons temps.

Corre com una bèstia i borda com un llop…afònic, això sí. Li encanta el mar i la muntanya, on se’n va tota sola a descobrir indrets perduts i torna esgotada mentre nosaltres perdem els nervis -no sigui que no torni-. També li agrada la carn…i el peix. Fins i tot, la verdura i la fruita. Amb el temps, ha après a que li donem els aliments al costat de la taula, on s’espera quieteta, amb les potes davanteres recollides, com una escultura.

‘Illa Illa Illa ésa es mi perrilla’ li cantem. Ella ens escolta amb una orella gegant, i l’altra de molt petita. Ens van dir que la tenia arrugada i que se le desplegaria amb el temps. Però aquest moment mai ha arribat. Li falta un bon tros! El que té ben viu és l’olfacte. Passejar amb la Illa és, parafrasejant Quevedo, com anar amb un animal a un nas enganxat. Olora tot, tot, tot!

Certament, la vida ens ha canviat des de que tenim la Illa, per millor. Ara som una família mixta, canihumana. Som els López-Calvo i estem encantats d’aquesta transformació!