Arxiu d'etiquetes per: gpp

“El único defecto que tienen los perros que llevan mucho tiempo en una perrera es, simplemente, que no se ven”

/0 Comentaris/a

 

Marta Calcerrada es bióloga ambiental, antrozoóloga, educadora canina y cofundadora de 21Hogares. Su interés radica en saber por qué hay animales que resultan invisibles. “Con el apoyo y las medidas adecuadas no habría perros de larga estancia en las protectoras: todos podrían disfrutar de un hogar”. Recientemente presentó en Bratislava, capital eslovena, su investigación en un congreso internacional de etología veterinaria.

 

Los perros denominados de larga estancia, también conocidos como invisibles, de “difícil adopción”, no adoptables, especiales, veteranos, etc., son aquellos que por su edad, condición física, problemas de comportamiento (derivados de situaciones de maltrato o falta de cuidados), o raza, tardan mucho en encontrar una familia y se convierten en invisibles a ojos de todo el mundo. Son estos mismos animales los que muchas veces no encuentran una familia y mueren en los mismos refugios. ¿Realmente vivir toda la vida en una jaula es una vida digna? La solución a esta pregunta no debería ser el sacrifico, sino intentar incrementar el esfuerzo de todos para que encuentren un hogar.

Como resultado de mi investigación para el posgrado en Antrozoología es que los colectivos más interesados para adoptar un perro menos “popular” son las mujeres, las personas sin hijos menores de edad, las que viven solas y las que viven en ambientes rurales. Las limitaciones que las personas han puesto para adoptar un perro de larga estancia son sobre todo, no poder asumir, por tiempo o economía, la situación del animal. Los adoptantes motivados aumentarían si se implementasen ayudas en la adopción que cubriesen total o parcialmente los gastos veterinarios, de mantenimiento y la propia tasa de acogida u adopción. La terapia comportamental si fuese necesaria también se valora de manera muy positiva.

Las medidas que propongo para reducir al máximo los índices de individuos de larga estancia serían, principalmente:

Marta Calcerrada

-Mejorar el enriquecimiento ambiental en las jaulas: da más posibilidades de interacción con el perro y las conductas derivadas del estrés pueden verse reducidas. También ejercen un estímulo estético positivo.

-Implementar programas de educación básica o rehabilitación: en la medida de lo posible, para ayudar a mejorar el comportamiento de aquellos animales que lo necesitan, de cara a una adopción. Esto también aumenta el contacto social entre ellos y con los voluntarios y adoptantes. Debemos pensar que el comportamiento del animal lo hace más atractivo que su propio físico

–Aumentar las sesiones de “contacto humano-animal”, tanto por voluntarios como familias: Está demostrado que el contacto social con humanos es una necesidad vital por los perros, reduciendo así el estrés y mejorando su estado y comportamiento. También se ha visto que el proceso de adopción que empieza con estas sesiones suele hacerse más estable para el animal. ¿No estaría bien poder entrar a leer, acariciar, cepillar, simplemente “estar” con el animal y hacerse amigos, en la jaula? Ésto solo es posible si tiene una jaula en condiciones. 

–Charlas de formación y concienciación a diferentes colectivos: para difundir y sensibilizar sobre el tema, así como formación básica de las enfermedades crónicas caninas más frecuentes, como la Leishmaniosis, para desmitificarlas y aclarar que se puede convivir perfectamente con el tratamiento adecuado.

-Tener personal específico para gestionar las adopciones: una muy buena opción sería que existiese esta figura que realizara exclusivamente difusión de los casos, diferenciándolo de los cuidadores del refugio y creando una buena comunicación entre todos. Siempre hay que pensar en campañas de ayuda económica o asistencial a adoptantes que decidan acoger indefinidamente un animal de larga estancia.

–Desarrollar medidas económicas específicas para cada adopción: La idea sería en mostrar al adoptante (después de ver su perfil y decidir si es válido) aquellos animales que lo tienen más difícil, y ofrecer ayudas adaptadas según el caso del animal. Para poder obtener estas ayudas se debería ampliar el espectro de convenios con educadores caninos, etólogos, clínicas veterinarias, farmacéuticas o laboratorios que pudiesen ofrecer mejores precios para estos adoptantes.

Resumiendo, se trata de poner todas los esfuerzos para hacer que los perros de larga estancia sean más visibles, gestionar todas las adopciones que se puedan y crear programas a nivel individual, además de trabajar con la población para mejorar la concienciación sobre el abandono, la adopción y la tenencia responsable. 

Marta Calcerrada

L’Hospitalet de Llobregat forma a la guàrdia urbana en matèria de benestar animal

/0 Comentaris/a

 

Des de la incorporació de la regidora adjunta Cristina Santón les actuacions de promoció de tinença responsable d’animals de companyia s’han multiplicat exponencialment. L’Hospitalet de Llobregat pel seu pes específic en el territori català està molt a prop de liderar les polítiques de benestar per als animals de companyia. El nou pas endavant en aquest sentit el constitueix un curs teòric pràctic sobre el maneig de Gossos Potencialment Perillosos que està rebent un nodrit grup d’agents de la Guàrdia Urbana de l’Hospitalet de Llobregat així com diversos membres de l’equip tècnic de l’àrea de sanitat d’aquesta població .

La formació la imparteixen diferents membres de l’Associació per a la Protecció dels Gossos Potencialment Perillosos amb Miquel Montanera al capdavant com a president i expert en aquests gossos de complexió forta. En les diferents sessions s’analitza amb profunditat l’origen de la norma promulgada a Madrid el 1999 i adaptada a les comunitats autònomes, que són les competents en aquest àmbit.

Membres Assoc. Protecció GPP amb Cristina Santón (dreta)

Al programa s’explica amb detall quines són les races que reben l’etiqueta de potencialment perilloses en funció de la seva envergadura, independentment de la bondat del seu comportament. Els agents i els tècnics municipals podran reconèixer els senyals que indiquen l’estat emocional del gos, aproximar-se de manera segura, intervenir adequadament en cas de conflicte i en definitiva, desenvolupar elements claus per a la tinença responsable.

Una actuació oportuna en cas de pèrdua o abandonament d’un gos pot resultar crucial per a la supervivència i integritat de l’animal. En cas que el gos vagi acompanyat del seu propietari també és interessant saber com apropar-se i en cas necessari assessorar sobre el seu maneig segons la llei i segons unes pautes etològiques.

Cristina Santón ens explica que han “organitzat aquest curs amb la finalitat de dotar als nostres agents de la Guàrdia Urbana dels recursos necessaris per poder abordar situacions de risc en què hi ha un animal involucrat i que per algun motiu es troba fora de control. la voluntat és evitar que en aquest tipus de situacions siguin els animals els que acabin pagant el preu de la manca de coneixements de les persones que han de resoldre la situació “. Santón ha assenyalat que “amb coneixements i recursos, tots hi guanyem“.

Segons l’equip docent “el contacte directe amb els professionals que vetllen per la seguretat ciutadana és una de les majors garanties de convivència, de benestar animal i exemplaritat. És molt positiu tenir una norma jurídica ben orientada però el seu compliment depèn de tots, i en determinats moments, sobretot de la Guàrdia Urbana “.

Les últimes sessions es desenvoluparan a la Protectora de Sabadell, on la tasca de voluntariat i socialització amb gossos potencialment perillosos està oferint grans satisfaccions i generant noves acollides i adopcions d’aquest tipus de cans. La majoria sense cap tipus de problema de comportament.

Tro, el gos més veterà del CAAC de Barcelona, adoptat

/0 Comentaris/a

 

Dos bones notícies ens arriben des d’el Centre d’Acollida d’Animals de Barcelona. Per un costat, el gos més veterà del centre ha estat adoptat. Tro, un preciós GPP de 13 anys, que portava 8 anys al CAAC, ha trobat per fi una llar a casa d’un dels treballadors del refugi. 

L’adopció d’en Tro, que s’ha adaptat perfectament a la seva nova llar, ens omple d’alegria, però també ens recorda la tremenda i trista realitat que envolta als GPP i altres gossos, normalment de gran tamany. Aquests animals passen anys a les gosseres i centres d’acollida. La seva mala premsa i el fet de que per la seva adopció es necessiti tramitar una llicència, dificulten que siguin ells els escollits pels adoptants quan aquests s’acosten a als punts d’adopció en busca d’un gos. 

Projectes com els de 21 Hogares o l’ Associació per la protecció dels GPP, pretenen canviar aquesta realitat i apropar-nos a aquests gossos, a les seves veritables personalitats, afectives i carinyoses, i intentar trobar per ells una llar on els estimin i respectin. 

L’altra bona notícia relacionada amb el CAAC ha estat la comunicació de la data d’inici de les obres del nou centre. Ubicat a Montcada i Reixach, les obres començaran el juliol de 2018 i està previst que finalitzin a finals de 2019. Un nou centre que pretén integrar-se al paisatge i respectar el medi ambient. 

 

Sílvia Esteve

Corpulent, Potencialment Perillós i agressiu són tres conceptes diferents

/0 Comentaris/a

 

Recentment un titular encenia els ànims de la comunitat animalista. “Gossos agressius omplen la protectora de…”. Òbviament més enllà d’aquest espantós panorama que dibuixaven aquestes sis paraules calia esbrinar les circumstàncies. La redactora s’havia posat al servei del denunciant de la situació sense contextualitzar la càrrega de realitat ni preveure les conseqüències de la seva contribució a la toxicitat informativa que recau sobre aquests individus. Bàsicament des de diverses associacions es lamenta la substitució de l’epítet legal potencialment perillós pel d’agressiu (més breu però molt més inexacte).

En l’article s’assenyala que el problema és aquest 25% de GPP quan el conflicte real és el manteniment de l’alt percentatge de gossos abandonats (no extraviats): un 98%. Així doncs el focus del problema no són aquest tipus de gossos, sinó les altíssimes taxes d’abandonament, de delicte contra els animals que se segueixen cometent.

Una mica més endavant es comenta que s’han rehabilitat tres gossos dominants. El concepte de dominància està desterrat des de fa molts anys de l’elenc de comportaments possibles dels gossos per als educadors canins formats adequadament. L’article bàsicament retrata una entitat gironina com a víctima de contenir gossos ferotges fruit del trànsit i venda per internet. Quin favor es fa doncs als gossos? Cap. Es nomenen unes races i els seus encreuaments que són les que l’any 1999 es van assenyalar des del Govern tot i no ser les protagonistes de més atacs ni diferir en pes, tendències i estructura a altres races que ni s’anomenen. La llei sobre els gossos potencialment perillosos va ser qüestionada des del principi per experts i aficionats i lamentablement no ha servit per evitar atacs greus ni per evitar que aquests gossos pateixin mutilacions, ensinistraments que indueixen a la indefensió, trànsit, robatoris i mort.

S’apunten també tímides mesures esperançadores, es parla d’una prova pilot i d’uns gossos molt concrets. Tenim constància que una activitat quotidiana i ben realitzada transforma la frustració rere els barrots – la que tindria qualsevol animal social reclòs injusta i inapropiadament- en equilibri, afabilitat i simpatia durant els passejos o després de l’adopció. L’Associació per a la Protecció dels Gossos Potencialment Perillosos fa anys que realitza amb gran èxit activitats que demostren la gran capacitat de resiliència d’aquests animals. Molts d’ells, de races fortes, i conductualment res perillosos; en molts casos comparteixen gàbia al Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona. És el mal maneig i la manca de recursos formatius i materials el que porta a mal interpretar senyals i a imposar etiquetes errònies. Tampoc els mitjans de comunicació generalistes ajuden molt a facilitar el coneixement de la realitat d’aquests gossos que en la majoria dels casos impresionen per la seva corpulència. En res contribueix que se’ls associï comunament a segments poblacionals que veuen en el seu aspecte una “arma” dissuasòria perfecta.

No hi ha una legislació idònia en el món que solucioni màgicament el problema del maltractament i explotació de gossos. Encara que hi fos, les llacunes en la seva aplicació i la manca d’altaveus adequats per al seu coneixement li restaria eficàcia. Animalados va néixer amb vocació d’oferir informació veraç i assequible per combatre els errors que resten benestar als nostres companys peluts. I des d’Animalados us convidem a aprofundir sobre les diferències entre agressivitat, gos potencialment perillós i gos corpulent potencialment petoner.

Feliç dia dels solters!

/0 Comentaris/a

 

Article de la redacció

Es pot viure sense amor? Aquesta és la pregunta que es fan tots aquells que un dia com avui no tenim parella. És la pregunta que es formulen en Valentí i Tro, dos veterans del desamor. Valentí fa just un any que va ser rescatat després d’un cruel abandonament. Tot i ser un gat preciós i dotat de la màgia de l’afectivitat incondicional porta un any esperant l’amor veritable. Les cases d’acollida tenen la funció de satisfer les necessitats biològiques i emocionals de tots aquells que un dia van ser precipitats al “sense amor”.

Les acollides són com aquest millor amic que t’empara sota la seva ala, comparteix el seu domicili i el seu plat però no activa el clic de l’enamorament embriagador i total. Es converteixen en una parada en el camí reparador i imprescindible però no arrenca aquest sospir que culmina amb un “per fi a casa”. Ahir en Valentí va celebrar el seu sant però no el seu èxit, encara segueix acollit a Tarragona (Associació Gaia) a l’espera de formar una parella ideal.

Més apurat està en Tro, un gos gran de mida i edat que esdevé cadell a poc que li ofereixen carícies. Ja fa massa temps que es troba en una gàbia de la gossera de Barcelona (CAAC) sense més error que el de la ceguesa dels seus pocs visitants. Tro és un històric entranyable que serà recordat per tots quan marxi. Amb alegria si s’adopta i amb profunda tristesa si mor rere els barrots.

Per als al·lèrgics consistents o espuris a la festa dels cors roses, les obligacions de calendari i l’agost de les botigues romàntiques ha nascut la festa del 15 de Febrer. Els solitaris, obligats o per elecció, sobreviuen l’edulcorada vigília gaudint d’un dia que els torna la dignitat i els imposa autocelebrar-se. Per als que no tenen amor queda dir que moltes vegades no és culpa seva. Com a exemple tenim en Tro i en Valentí: dos solters i orfes. Esperem que l’any vinent, tant un com l’altre, puguin celebrar el dia dels enamorats en una casa definitiva.

Començàvem l’article preguntant si es pot viure sense amor, en Valentí i en Tro, “els nostres entrevistats”, ens diuen que sense amor es sobreviu però és amb Amor quan tot cobra sentit. Canviem el seu pròxim 14 de febrer?