La creació dels mal anomenats Gossos Potencialment Perillosos (GPP) ha causat una estigmatització tan sòlida com injusta en molts gossos pel simple fet de pertànyer a una raça determinada. El racisme de la mateixa normativa, els interessos personals, el desconeixement social, la manca de professionalitat per part dels mitjans de comunicació i la irresponsabilitat dels propietaris són alguns dels motius que han creat una reputació negativa i falsa sobre determinades races d’aquests peluts.

A conseqüència d’una sèrie d’incidents provocats per gossos a finals del segle XX, les administracions competents van decidir canviar la normativa i regular la tinença dels gossos presumptament perillosos. D’aquesta manera, el Reial decret 287/2002 de 22 de març, pel qual es desenvolupa la Llei 50/1999 de 23 de desembre, va establir com a Gossos Potencialment Perillosos (GPP) a una sèrie de races de gos. Un llistat que podia ser ampliat des de cada comunitat autònoma si es considerava necessari.

L’experimentat educador i cuidador de Gossos Potencialment Perillosos, Miquel Montanera, explica per a Animalados que “Molts dels atacs de gossos que van impulsar la llei dels GPP van ser provocats per gossos de races que no formen part d’aquesta llista. La realitat és que per poder aplacar el soroll mediàtic causat per aquests incidents de finals del segle passat es necessitava una llei i van decidir crear una llista de races de gos totalment injusta”.

Montanera recorda que “precisament a la persona a qui se li va encarregar l’elaboració de la llista dels GPP era un criador de Pastors Alemanys”, una raça que a finals del segle XX era la més popular i la que major nombre de vendes tenia a Espanya. “Els gossos de raça tipus Pitbull, Dòberman, Rottweiler… estaven entrant amb força en aquesta època a l’estat espanyol i generaven competència a altres races com el Pastor Alemany, així que va pensar que l’aparició d’aquestes noves races podria fastiguejar el seu negoci i va decidir incloure-les en la llista de Gossos Potencialment Perillosos”, afegeix.

Una legislació racista que ha calat amb força en la societat

Miquel Montanera s’uneix a l’opinió de molts altres educadors canins, experts en conducta animal, veterinaris, advocats, etc., indicant que “La perillositat d’un gos no depèn de la raça, depèn en gran manera de l’educació que hagi rebut el mateix animal. Pots tenir un pelut de raça Xihuahua, per exemple, que si la persona responsable no l’ensenya correctament, mossegarà o atacarà a altres gossos o a altres persones. Òbviament no causarà el mateix mal que la mossegada d’un gos de mida gran, però la realitat és que un gos mal educat et pot atacar independentment de la raça a la qual pertany”.

La Llei dels GPP ha generat una estigmatització i una mala reputació sobre una sèrie de gossos d’una manera totalment injustificada. Montanera considera que “se li ha donat tanta importància a atribuir la perillositat a aquestes races, que el missatge ha calat en la societat. És molt comú escoltar al carrer frases com Compte amb aquest animal que és un Pitbull!, o Compte amb aquest altre que és un Dòberman! Igual que existeix el racisme entre les persones, s’ha fet el mateix amb aquests animals. Existeix una discriminació brutal cap als gossos anomenats potencialment perillosos pel simple fet de néixer amb una determinada raça”.

Una llei que afecta greument al comportament de l’animal

Segons exigeix ​​la Llei, els GPP han d’anar sempre a la via pública amb morrió i lligats amb una corretja que no superi els dos metres de longitud, una normativa que afecta greument al comportament de l’animal. “Aquestes limitacions provoquen que els gossos considerats de raça potencialment perillosa no puguin comunicar-se en plenitud, ni socialitzar, ni relacionar-se amb altres gossos o amb altres persones. La mateixa normativa condiciona molt la llibertat de l’animal i provoca que de vegades el gos pugui tenir comportaments més reactius”, opina l’educador caní.

Durant el passat mes d’abril, el Govern espanyol va informar que treballa en la possibilitat d’una nova normativa que posaria fi a la llista de races de gos potencialment perilloses per a dur a terme en el seu lloc un mecanisme de validació de comportament de cada animal, evitant així prejudicis injustos i discriminacions. Miquel Montanera creu que aquest canvi legislatiu “és el més lògic, però el més important és conèixer quins seran els criteris per establir que un gos és potencialment perillós o no. També és molt important saber qui seran els encarregats de definir aquests criteris. Ha de ser gent correctament formada i professional, que conegui bé el tema i no els xarucs de sempre”.

Més del 50% dels gossos de moltes protectores espanyoles són GPP

La cria il·legal, l’abandonament i les dificultats per donar en adopció són altres problemes rellevants que pateixen els GPP a Espanya. La mala reputació instaurada injustament en la nostra societat és un hàndicap per a l’adopció d’aquests animals, però Montanera comenta que “també costa molt donar un GPP en adopció perquè cal tenir una llicència concreta per poder tenir-los. Per aconseguir aquesta llicència has de passar un test psicotècnic que cal pagar, has de tenir una assegurança que també cal pagar, i a més, cal realitzar uns tràmits amb l’ajuntament en qüestió per aconseguir la llicència, tràmits que en alguns ajuntaments també cal pagar. Tot aquest procés pot arribar als 200 euros i provoca que molta gent ni es plantegi adoptar un GPP”.

D’altra banda, hi ha una problemàtica històrica amb la manca de voluntaris amb llicència per poder passejar i atendre correctament als GPP de les protectores, però l’experimentat cuidador afirma que “per sort cada vegada hi ha més voluntaris que obtenen la llicència i poden treure a aquests animals a passejar. Els voluntaris estan veient de primera mà en el dia a dia dels refugis que tota la història que hi ha al voltant d’aquests animals és mentida. Fins i tot els gossos que més problemes generen moltes vegades són aquells que no són considerats gossos de raça potencialment perillosa, però la realitat és que més de 50% dels gossos de moltes protectores espanyoles són GPP”.

La desestigmatització dels GPP: un procés de totes les parts implicades

Els gossos potencialment perillosos poden arribar a existir, però com ja hem analitzat mai atenent a una qüestió de raça. Segons la majoria dels experts en conducta animal, la perillositat d’un pelut sol estar relacionada amb una mala educació per part del seu responsable. “Si un gos dóna una sèrie de senyals i el responsable no les atén i continua insistint amb segons quines accions, és possible que el gos pugui tenir una actitud reactiva. Una part important de les agressions que hi ha per part de gossos succeeixen perquè les persones no saben interpretar el comportament o les necessitats de l’animal. Cal més educació animal en els responsables, això és molt important”, explica Miquel Montanera.

A més de l’educació animal, l’expert en conducta de GPP considera que els mitjans de comunicació tenen també part de culpa en l’estigmatització que pateixen aquests animals. “Ven molt publicar un titular destacant que un Pitbull o Rottweiler han mossegat o atacat a una persona. Moltes vegades aquestes notícies es publiquen sense ni tan sols assegurar-se que l’animal era realment d’aquesta raça. Aquestes coses fan molt de mal, però la realitat és que ven més que l’atac hagi estat d’un d’aquests animals que no pas d’un Pastor Alemany o de qualsevol altra raça. A més, en la majoria de les ocasions no s’explica per què ha succeït l’incident”.

Per acabar, Montanera opina que la desestigmatització dels GPP és un procés que requereix la implicació de totes les parts. “A més d’un canvi de llei i de més educació animal, els mitjans de comunicació haurien de fer campanyes reals del que són els gossos considerats GPP, ni a favor ni en contra. Les escoles també podrien posar el seu granet de sorra amb més formació en matèria animal. Cal que la ciutadania estigui més conscienciada del que realment són aquests gossos per poder, entre tots, acabar amb aquesta estigmatització. La gent ha d’entendre que un gos pot ser un Pitbull o American Standford, però si l’animal rep l’educació adequada, és un gos com qualsevol altre”.