Francesco Tonucci (Fano, Les Marques, 1940) atén Animalados des de la seva residència de Cervara di Pontremoli (Toscana) des d’on busca repòs enmig de la pandèmia. Però tot i la tranquil·litat de la seva nova vida, el famós pedagog no descansa. Tonucci continua fent-se preguntes sobre els nens, sobre l’educació i sobre el context actual i amb entrevistes com aquesta segueix posant idees sobre la taula per continuar millorant l’educació dels més petits. El pedagog italià acaba de publicar el seu darrer llibre que es titula ¿Pot un virus canviar l’escola?, de l’editorial Graó.

Els animals poden educar?

Sempre he dit que hi ha coses que eduquen per si soles. Un hort és una experiència que educa perquè cal cuidar-lo… Un animal educa molt més perquè cal cuidar-lo i a més et dóna efecte, reconeixement. Amb la qual cosa, hi ha una relació. A l’Argentina, en una ocasió, vaig visitar una zona d’un nivell econòmic molt baix, a Rosario. Era un barri amb molta misèria i amb una taxa de criminalitat alta. El vaig visitar amb l’alcalde, Hermes Binner, i em va explicar que van fer una intervenció per donar terrenys municipal a la gent de barri perquè hi fessin un hort. També els assessoraven sobre com havien de fer-ho. Era important perquè havien de cuidar-lo. Era com una forma de reeducació. Jo et dono una cosa que per a tu serà útil però s’ha de cuidar. I per a persones que tenen una relació amb la societat molt particular, és important dirigir-los cap coses que necessiten cura. En un nivell més alt hi ha els animals. La cura dels animals.

El respecte cap als animals va en augment …

Crec que moltes vegades en una societat una mica deformada, els animals de casa van substituint als fills. Conec moltes famílies que no tenen fills però tenen animals perquè necessiten companyia. Això em sembla un nivell més baix però és evident que la presència dels animals i sobretot els animals confiats a la responsabilitat dels nens, són elements de gran valor educatiu, si aconseguim que els nens es facin càrrec de veritat.

Els animals confiats a la responsabilitat dels nens són elements de gran valor educatiu

Com ha estat la seva relació amb els animals?

Jo sempre he tingut relacions molt directes amb els animals. De petit tractava molt amb ells… encara que de vegades els havia maltractat. Jo he conegut als animals (mosques, sargantanes …) maltractant-los. M’avergonyeixo d’això … però va ser el canal a partir del qual jo vaig conèixer el món animal, que ara respecto molt. Fins al punt que durant anys he estat el responsable d’un institut sobre educació científica on criàvem i cuidàvem animals que oferíem a nens de primària i secundària… Recordo una experiència que va tenir molt èxit a l’escola de Roma que es deia L’Animal Fastigós. I teníem serps, gripaus, insectes diversos… i quan els nens venien podien tocar-los. És molt interessant que cap nen o nena es va negar tocar la serp.

Al principi potser els feia una mica de por…

Si, però només al principi, sobretot perquè la persona que portava la serp era una noia molt simpàtica… i, en ser dona els nois no podien ser menys i al mateix temps les nenes se sentien més tranquil·les… El problema va ser que cap mestra va tocar els animals.

Sense que s’hagi potenciat molt des de l’escola o des de l’administració, sembla que tinguem ara més sensibilitat cap als animals. És el canvi natural?

Si, però hi ha una altra lectura també. Quan nosaltres érem petits teníem total llibertat de fer el que volíem i el que fèiem els nens fora de casa no era cosa d’adults. Jo reflexiono molt sobre el tema de el joc, crec que el joc ha de ser inútil i gratuït i on els adults no han d’entrar. És un tema de nens.

El joc no ha de ser educatiu…

No, perquè allò educatiu té finalitats. El joc no té finalitats. Lamentablement per als animals, ells formaven part dels nostres jocs. Avui és molt més estrany perquè costa trobar animals. Caçar sargantanes era un art i no era violent. Les caçàvem amb un llaç que es feia amb un fil d’herba llarga. Era difícil de fer! I quan es capturava, el gust era portar-la com un gosset una estona i després alliberar-la. Però ara un nen no pot trobar sargantanes… si no és al camp. Amb la qual cosa tot aquest contacte directe amb la natura i en especial amb el món animal és molt difícil…

Hauríem de tenir animals a les escoles?

Si, l’altra experiència interessant és la presència d’animals a les escoles i aquí s’obre un tema molt complex perquè ara per temes de salut hi ha molt control i sovint aquesta presència està prohibida per les autoritats sanitàries. Però és interessant notar les experiències educatives de Reggio Emilia, que podem considerar de nivell molt alt. Segons Newsweek eren les escoles més belles del món. I en totes les escoles infantils de Reggio Emilia hi havia una cabreta. I la cabra era un protagonista a l’escola. Hi havia centenars de dibuixos sobre ella, escultures de fang, de ceràmica, històries, contes, idees de com fer una caseta per a la cabra o com donar-li companyia… era protagonista. I jo sempre he pensat que en una escola hi hauria d’haver un hort i animals. Sempre pel tema de la cura i perquè són laboratoris científics veritables: observar un animal o un planta és diferent d’estudiar a través d’un llibre de text el que diuen de l’animal o de la planta.

Algunes escoles han optat per no tenir animals perquè temien que poguessin no estar a gust amb tants nens…

És probable. Sempre dic que demanem als animals una finalitat molt alta, perquè si els nens coneixen els animals de veritat (quan en tenen cura) els estimaran i els respectaran… Un animal que està a l’escola és objecte d’atenció, observació, arriba a ser protagonista perquè sobre ell s’inventen contes, poesies, però cal mimar-lo, respectar-lo… és un aprenentatge que també val per als animals a casa però és diferent perquè a l’escola cal fer-ho a nivell social, per torns, amb una ràtio correcta… i s’han de triar animals que pateixin menys… per exemple l’escola la Comarcal de València, que és al camp, tenen gallines i conills. Les cabretes de Reggio Emilia eren d’una raça petita i totes les escoles tenien el seu jardí… que la mateixa cabra mantenia net. Però és difícil saber quant pateix un animal. Encara que aquest dubte serveix també per als animals a casa.

Un animal és objecte d’atenció a l’escola però se l’ha de mimar

Potser no és on més gaudeixen …

És cert que a les ciutats els donem molts drets però no són els que han escollit ells. Jo sempre citava els hàmsters perquè era l’exemple que hi havia per comentar els espais de joc que les ciutats ofereixen als nens. Hi ha l’opinió que els nens es diverteixen baixant pels tobogans i gronxant-se… jo parlava de nens hàmsters, perquè també hi ha qui creu que als hàmsters els agrada córrer dins de la roda i estic segur que no els agrada gens. Un animal en una escola estic segur que seria molt més lliure que en una casa. I crearà un seguit de preguntes i necessitats que milloraran l’escola… és molt comú trobar escoles que per raons d’higiene i seguretat van preferir asfaltar els patis. Ara hi ha tot un tema ambiental molt fort de recuperar la terra, passa a Barcelona amb les anomenades ‘superilles’. Si tenim animals a l’escola també hi haurà la necessitat de tenir terra. Parlo de gallines, conills… la cabra ja és un personatge més important, que té un gran valor perquè assumeix un valor més protagonista.

Cal esquivar el problema de la legislació…

A Itàlia la legislació ho posa molt difícil, però un responsable d’escoles infantils de Torí m’explicava que va parlar amb el cap de salut pública i li va dir: ‘Jo no demano el permís de tenir animals perquè com a responsable de l’aspecte pedagògic dic que necessito tenir animals. Demano que vosaltres em digueu com. Quines obligacions he de respectar: vacunes, cada quan han d’anar al veterinari…’. La motivació primària que ell posava era que tenia nens discapacitats i per a ells un animal pot ser molt important. Per exemple, amb nens autistes amb dificultats de relació amb altres nens moltes vegades l’animal assumeix el paper de mediador perquè no exigeix res. El nen autista té el problema de la reciprocitat: no vol tenir compromís. I l’animal no demana res a canvi. Els cavalls formen part de la teràpia. També per a aquests casos la presència d’animals és molt important. Jo crec que hi ha prou raons per demanar que ens diguin què hem de complir però que no ens diguin que no podem tenir-los.

Vostè visita molts països, creu que aquest respecte animal també augmenta a tot arreu?

Si, segur. Ara les motivacions són molt diferents… en la meva infància no existien ni els vegetarians ni molt menys els vegans. No sé quina relació hi ha però són temes que vénen acompanyats de l’alarma ambiental pel mal que hem fet. Això no existia fa unes desenes d’anys. No sé si no ens adonàvem… La ruïna ambiental ha crescut molt en els últims anys i la proposta que ara sorgeix de tornar enrere és molt complicada. Recuperar la terra en una ciutat és fascinant però no és fàcil, perquè hauria de conjugar-se amb una reducció real i significativa de la presència dels cotxes.

Quina lliçó podem aprendre de la pandèmia i el confinament que vivim?

Quan al març va començar la tragèdia es va tancar tot. Tots a casa. Però després es va veure que així de radical no era possible. I es va obrir la primera finestra per deixar sortir a una persona per família per anar a comprar a la botiga més propera de casa. Després van dir que la informació era important així que van deixar oberts els quioscos. Després va sortir el tema dels fumadors… també els estancs van obrir. I després es va permetre treure els gossos, ja que els seus amos havien de complir amb la seva responsabilitat. I allà es van tancar les finestres. No es va preveure que els nens necessiten jugar nens probablement molt més que anar a l’escola. En aquest cas, els governs havien de demanar als seus experts no si podien sortir, sinó com podien sortir.