Arxiu d'etiquetes per: escorxadors

El teu gos podria haver menjat…gos!

/0 Comentaris/a

La llei permet que els gossos i gats puguin ser alimentats amb les restes d’altres animals de la seva mateixa espècie.

La normativa espanyola que regula l’alimentació dels animals, aprovada en el Reial Decret 1528/2012, permet que els animals de zoològics, de circ, els que estan en mans de caçadors i els que viuen en refugis i gosseres (entre d’altres) siguin alimentats amb “animals o les parts dels mateixos que van morir sense ser sacrificats per al consum humà, incloent els sacrificats per al control de malalties, els fetus, oòcits, embrions i esperma no destinats a la reproducció i les aus de corral mortes als ous”. Aquest redactat obre la porta a que els fabricants de pinso puguin utilitzar, entre d’altres restes, els cossos morts d’altres gats i gossos per produir el menjar que després vendran per alimentar els gats i gossos que viuen en els espais mencionats.

Els refugis i les gosseres, en alguns casos, utilitzen aquest tipus de pinso de pitjor qualitat ja que no donen a l’abast amb tants animals sota la seva protecció. La seva feina és exemplar i absolutament necessària en un país on cada any s’abandonen més de 140.000 gats i gossos, segons les xifres de l’estudi que cada any elabora la Fundació Affinity. Malgrat aquestes dificultats, cada cop són més els refugis i gosseres que, conscients dels problemes que aquesta alimentació pot acabar provocant en els animals, ja han buscat alternatives. Algunes destinen recursos propis per poder comprar pinso de major qualitat i altres, fins i tot, com és el cas de Canòpolis, al Garraf, cuinen el menjar ells mateixos per evitar l’alimentació prefabricada.

El pinso de baix preu (i de pitjor qualitat) permet alimentar més animals però genera un cercle pervers: mentre es pugui obtenir benefici econòmic amb els cossos dels animals morts, hi haurà interessos en que es mantingui el sacrifici animal arreu de l’Estat. Actualment, el sacrifici 0 només s’aplica a Catalunya, Galícia i Madrid. A més, és impossible preguntar-se si, encara que sigui legal, és correcte i ètic que existeixi una categoria d’aliments d’inferior qualitat que permeti alimentar a qualsevol animal amb les restes d’altres membres de la seva mateixa espècie.

La polèmica normativa espanyola no vulnera les directrius europees que regulen el que es coneix com Subproductes d’Origen Animal No Destinats al Consum Humà (SANDACH). El text divideix en tres categories diferents tots els SANDACH i determina en quins casos es poden usar els aliments de cada apartat. La primera categoria, per exemple, és la més delicada perquè inclou la carn i pell d’animals que han mort per alguna infecció o fruit de l’experimentació. A la segona categoria hi ha els animals sacrificats que no estiguessin malalts, a més dels fems i el guano, així com les restes dels escorxadors. Finalment, a la tercera categoria hi ha les restes d’animals morts durant la caça o en escorxadors que serien aptes per al consum humà però que no es comercialitzen. També s’hi inclouen caps d’aus de corral, plomes, banyes, placentes i els pèls dels porcs o de la cua dels cavalls, entre d’altres. Els aliments generats de les categories 2 i 3 són els que es poden usar per fabricar pinso pels gossos i gats de gossera i refugi, així com pels que viuen als zoològics, als circs o estan en mans dels caçadors.

Les restes de l’escorxador

El pinso que es pot comprar a les botigues, en canvi, el de les marques més famoses que comercialitzen menjar per a animals de companyia, no es pot fabricar a partir dels aliments de la segona categoria, però sí amb els de la tercera. És a dir, la llei permet que el pinso de la millor qualitat estigui fet a partir de plomes, banyes, pèls i altres restes dels escorxadors. “Tot el que prové de subproductes s’entén com un ingredient de dubtosa qualitat i un potencial perill per a la salut dels gossos, sobretot si forma part de la seva alimentació habitual”, adverteix Gemma Knowless, autora del llibre “Cocina sana para tu perro”, editat per La esfera de los libros. “S’escombren els terres dels escorxadors i les restes on es barregen defecacions, orina, sang, peülles, becs, pell, plomes, etc, es posen en uns contenidors que recullen els fabricants de farines de carn per a pinsos”, continua Knowless en el seu llibre, on recomana la cuina feta a casa per alimentar els nostres animals.

L’experta en nutrició animal Mónica González Tovar denuncia que en els sacs de pinso fabricats als Estats Units s’hi poden trobar fins i tot “restes d’altres gats i gossos i de collars antipuces o xips d’identificació”. En declaracions a Animalados, adverteix que “el problema del pinso és que mai sabem el que estan menjant els animals”. Des del seu punt de vista, la part més negativa d’aquesta situació és que el marketing dels fabricants de pinso ha aconseguit convèncer els consumidors: “Ens han fet creure que els hi estem donant el millor i no és així”, diu. “El pollastre costa dos euros el quilo i tu estàs pagant a nou euros el quilo per un pinso que la meitat del que porta és sucre”, conclou.

Les dues expertes coincideixen en assenyalar que aquesta mala alimentació ha provocat que es disparin les malalties entre els gossos. “Els gossos ja són el mamífer amb màxim índex de càncer”, lamenta González Tovar. Des del seu punt de vista, és una bona notícia que cada cop hi hagi més consumidors que optin pel menjar conegut com BARF, que consisteix en una dieta crua. Més endavant, des d’Animalados, publicarem un nou article explicant quines són les millors alternatives al pinso dels grans fabricants.

No és un porc, ni un superporc: és Okja

/0 Comentaris/a

 

“Potser arribi el dia en què la resta dels animals adquireixin els drets dels que mai van poder ser privats excepte per la mà de la tirania.” Jeremy Bentham

 

A aquells als qui no han arribat els documentals, als qui no s’han sentit apel·lats pels milions d’imatges que inunden les xarxes socials de maltractament i mort, que diuen “no m’ho expliquis, no vull saber-ho”, o això no vull veure-ho. A ells, a molts d’ells, Okja els ha posat davant, i sense que ho veiessin venir, la crua realitat. Crua per impactant i sense edulcorants, i crua perquè la seva protagonista, Okja, és un superporc viu, no cuinat, ni convertit en costelles ni salsitxes.

Bong Joon-ho ha estat capaç de revelar allò ocult, disfressat i maquillat per la indústria càrnia, gràcies a l’art. Gràcies a la ficció. Bong Joon-ho, com els llibres de Roger Olmos, estan canviant les històries per a nens. Ni el llop és el dolent, ni el gat el traïdor, ni les vaques donen llet plàcidament i del no-res.

A la indústria càrnia se li està acabant la corda. Per moltes coloraines amb què vulguin pintar les seves campanyes publicitàries.

Tots dos autors recorren per això també a la infància. I la infància en femení. Tant Okja com Amics ens presenten a les noves heroïnes: les nenes. Elles no tenen superpoders. No poden volar, ni congelar l’aigua. El seu poder, la seva força, és la seva capacitat per estimar, per no deixar-se influenciar pel món ja gris i fals dels adults.

Aquest món que ja no juga, que ja no hi veu, aquest món que estima més el verd dels bitllets que el dels arbres. Que prefereix una figureta d’un porc d’or a un de veritat. Aquest món que té preu però no valor.

Quant vam perdre quan et vam perdre, infància!

Però no només és dona Mija, la nostra nena, també Okja, símbol de l’explotació dels animals, de les dones, i de totes dues. Venudes, intercanviades, violades, explotades. Apartades dels seus fills. Convertides en productes.

I dona tambén és la seva explotadora principal, Lucy Mirando. L’empresària sense escrúpols, que és capaç de vendre’s a ella mateixa i de tiranitzar a les del seu propi gènere.

Valent el film del director coreà, que ens va posant sobre la taula un plat de barbaritats rere l’altre. En un menú que ennuega a aquell qui es reconeix partícep de la seva elaboració.

No ha estat una càmera en un escorxador, no han estat imatges en viu i en directe, el que ens ha portat Bong Joon-ho. El director no ha necessitat aquesta cruesa per fer-nos veure la realitat. La genialitat de Joon-ho i el seu film és que ens ha fet entrar a nosaltres mateixos en els escorxadors, ens ha fet veure a través dels ulls d’un animal el que li passa, el que els fan. Ens ha posat a la pell d’Okja, en la pell dels milions i milions d’animals no humans que passen per aquests llocs cada dia, cada segon.

Hem acompanyat a Okja, com acompanyaríem a un presoner humà, sent conscients que el seu sofriment és igual al nostre.

Bong Joon-ho i tot el seu equip han llançat l’atac més fort en anys a la indústria càrnia i ramadera amb una arma contra la qual no tenen escut: l’amor, l’empatia, la comprensió.

I no només Bong Joon-ho sinó la mateixa Netflix, gràcies a la seva plataforma de distribució digital a domicili, ha fet possible que hagi entrat directe a les nostres llars, als nostres dispositius electrònics.

Si has conegut a Okja, si t’has enamorat d’ella, i has plorat al seu costat, atreveix-te ara a conèixer les històries dels seus congèneres, que no són éssers anònims ni simples, que no són números ni només carn. Atreveix-te a conèixer a aquells de qui, en paraules de la magnat Mirando, “es menja tot, menys els seus crits”.

 

Sílvia Esteve

Okja de Bong Joon-ho

El primer esglaó: l’Empatia

/0 Comentaris/a

 

“En una ocasió que tornàvem a peu des de Moscou, uns carreters que venien de Sérpukhov i que es dirigien al bosc d’un mercader a per llenya, es van oferir a portar-nos. Era dijous sant. Jo em vaig asseure en el primer carro al costat del carreter, un pagès fort i tosc, amb la cara vermella, que era evident que bebia molt. en arribar a un poble vam veure que, en un extrem, treien d’un pati a un porc arrossegant-lo. Engreixat, nu i de pell rosàcia, anaven a matar-lo. Xisclava amb desesperació, semblava un crit humà. Just quan passàvem per davant, el van començar a degollar: un home li va tallar la gola amb un ganivet. El porc va xisclar encara més fort, amb una veu encara més estrident, però va aconseguir desfer-se i va sortir corrent, banyat en la seva sang. Com que sóc miop i no veig amb detall, només vaig poder distingir el cos del porc, rosat com el d’una persona, i sentir els seus xiscles desesperats. No obstant això, el carreter sí que ho va veure i no apartar d’allà la mirada. Van atrapar al porc, el van immobilitzar i el van acabar de degollar. Quan els xiscles van cessar, el carreter va sospirar pesadament i va dir: “És possible que ningú respongui per això?” El primer esglaó, Lev Tolstoi 1891, Kairós 2017

 

126 anys. Temps, molt de temps, i paradoxalment sembla ser que ens trobem en el mateix punt. O potser no. Potser els dos pols s’hagin allunyat encara més, l’extrem del compassiu i l’extrem del cruel.

Si és cert que el nombre de persones que estan prenent consciència i, el més important, que estan canviant els seus hàbits creix, també ho és que les atrocitats comeses contra els animals (humans inclosos) no només no han minvat, sinó que són, en molts casos, encara pitjors gràcies a les millores en la tecnologia i, molt important, l’ocultació d’aquests fets al gran públic.

Ulls que NO VOLEN veure, cor que no sent.

En ambdues obres, escrit i documental, vam assistir a dos processos de canvi. Una, autodidacta i imbuïda per un fort sentiment religiós, que no eclesiàstic, i l’altre guiat per una mentora vegana que va mostrant a l’escèptic omnívor els motius i raons per les quals val la pena abandonar l’alimentació i ús animal.

126 anys i sorprenentment els dubtes, pors, retrets, atacs entre les diferents postures són les mateixes: És sa? És correcte? És natural per a la nostra espècie? Quina relació hem de mantenir llavors amb els altres animals?

Si Tolstoi ens parlava d’un bon cristià, de l’ideal de apropar-se més i més a la perfecció moral de la divinitat, al documental veurem com pesarà més la figura de l’individu, de la seva pròpia decisió, amb les seves pròpies conseqüències. No hi haurà un déu que et premiï, tampoc un que et castigui.

Diferents referents però un mateix manament “No mataràs”. Més enllà fins i tot, no causaràs patiment.

Com pair que les nostres vides impliquin tantes morts?

Ed comenta a Carla Cornellà, de FAADA, en un moment del film, “teniu la batalla perduda” i Carla respon “no és una batalla”.

Es tracta de convèncer, no de vèncer. I sí, costa molt més el primer que el segon. Estem a 2017 i seguim bombardejant amb armes químiques a nens.

Tolstoi tindrà accés a l’escorxador de Tula, i podrà veure amb els seus propis ulls les morts dels bous i les vaques. No només la seva mort, si no el seu patiment.

A la productora se li denegarà en repetides ocasions aquest accés. Recordem: 1891-2017. L’esforç per amagar la barbàrie és molt més gran com més es tem per l’efecte d’aquesta visibilització.

Si els escorxadors tinguessin parets de vidre … Bé, potser molts seguirien mirant a una altra banda, altres podrien veure-ho i seguir menjant carn. Però quants canviarien de parer? Moltíssims. Encara que hem de tenir en compte que no només es fa front a “la necessitat de menjar animals” sinó també al poder del “plaer de menjar animals”. La “golafreria” com la definirà Tolstoi. Els humans som una espècie que es desviu pel plaer. I per il·lustrar-ho recordeu la cara d’Ed quan cuina la truita vegana, la seva gran por en aquest moment és ¿tindrà bon gust?

Tolstoi entenia el vegetarianisme com un primer pas, el primer esglaó d’una escala que ens acostava a Déu, al comportament moral. No podem ser bons cristians mentre seguim infligint dolor, ens explica en el seu assaig.

Si substituïm a Déu per l’ètica, tindrem igualment el mateix camí que recórrer, la mateixa escala per pujar: la de l’empatia.

Empatia cap a aquells altres “jos” que malviuen i moren per alimentar, divertir i servir a l’ésser humà.

126 anys i la petició d’aquells que han baixat les armes segueix sent la mateixa: respecta a l’altre, posa’t a la seva pell i estableix una relació que no impliqui la submissió ni la mort.

126 anys i ens seguim preguntant davant la barbàrie “¿No hi ha ningú que respongui per això?”. Sí, es comença a respondre, però molt poc a poc, a ningú li agrada reconèixer-se botxí.

Per tant, cal seguir mostrant al món el que s’oculta rere les parets dels escorxadors, els vidres dels aquaris, les carpes del circ, las reixes dels zoos. Perquè darrere de cada mur, hi ha un jo.

Article de Sílvia Esteve