“Si la reforma de la Llei d’enjudiciament criminal s’aprova tal com està redactada, serà devastador i un clar retrocés en la lluita contra el maltractament animal”
La reforma de la LECrim, la Llei d’enjudiciament criminal, està generant certa alarma social perquè suprimeix la figura de l’acusació popular a entitats de protecció animal i això pot provocar que les condemnes als maltractadors d’animals siguin encara més escasses i encara més irrisòries. Per abordar aquest assumpte, Animalados ha parlat amb Manuel Molina, president d’ABADA i advocat que va aconseguir l’entrada a la presó per a qui va matar a pals a la seva euga Sorky.
Sorky va morir a cops en un hipòdrom a Manacor l’any 2012. El seu assassí va entrar a la presó gràcies al seu treball en els tribunals. Quines conclusions treu de tot el procés?
Vaig exercir l’Acusació Popular com a membre d’ABADA i he de dir que va ser un llarg procés de gairebé tres anys durant el qual ens vam sentir molt sols. Cap de les parts personades va sol·licitar l’ingrés a la presó excepte nosaltres. De fet, al final del procés, el fiscal va arribar a manifestar per escrit que estava d’acord amb la petició de la defensa que la pena quedés en suspens o fóra substituïda, és a dir, que el condemnat no entrés a la presó.
Ens vam trobar a més amb moltes traves durant la fase d’instrucció, ha estat l’única ocasió en els meus trenta anys d’exercici professional com a advocat en què m’he vist obligat a presentar un escrit de queixa davant el Tribunal Superior de Justícia contra un jutge, concretament contra la titular en aquest moment del jutjat d’instrucció del cas. Però la principal conclusió va ser que, tot i les dificultats, persistir en el que un creu pot acabar donant resultats.
D’altra banda, la repercussió mediàtica del cas en el moment en què -a finals de 2015- el condemnat va entrar a la presó va contribuir a visibilitzar els casos greus de maltractament, i també a la creació durant els anys següents de noves associacions d’advocats (a part d’ABADA) en altres parts d’Espanya.
El compliment efectiu de presó per als maltractadors d’animals serà possible si l’acusació es limita a la fiscalia?
Si ens atenim a la trajectòria dels processos penals per delicte de maltractament animal fins avui, serà molt poc probable. No perquè no hi hagi excel·lents fiscals al ministeri públic, sinó perquè la pròpia estadística ens indica que en la immensa majoria de casos en què no s’ha personat una Acusació Popular o Particular, els procediments judicials s’arxiven, o bé acaben amb acords de conformitat entre fiscal i defensa per penes de presó mínimes i que queden automàticament en suspens (sense necessitat de ser complertes).
Què es proposa en la reforma de la Llei d’enjudiciament criminal?
En matèria de delictes de maltractament a animals, fonamentalment, exclou la possibilitat que les associacions i entitats amb la finalitat de la protecció animal puguem personar-nos com Acusació Popular i Particular; impedeix, així mateix, que les associacions protectores que s’han fet càrrec de les despeses de recuperació i sanitat d’un animal, per exemple, puguin sol·licitar ser rescabalades per aquestes despeses; i, en general, impedeix que l’Acusació Popular pugui intervenir en la fase final del procés judicial o Executòria, la qual cosa és especialment greu, perquè és el moment en què es discuteix si un condemnat a presó ha d’ingressar en un centre penitenciari.
Per tant, si s’aprova tal com està redactada, l’efecte serà devastador i un clar retrocés de tot el que hem progressat des que de forma cada vegada més habitual les associacions ens hem personant com Acusació en els processos penals per delicte de maltractament a animals, sol·licitant penes de presó proporcionalment contundents (dins dels marges del Codi Penal) i exigint, en els casos més greus, el seu efectiu compliment.
Podríem dir que aporta algun avenç?
En matèria de la persecució dels delictes de maltractament i abandonament d’animals, cap. Al contrari. Per això, la pregunta que hauríem de fer-nos és: si les Acusacions Populars (coexistint fins ara amb la Fiscalia) hem aconseguit importants avenços en la lluita contra el maltractament animal a qui fem nosa?
A qui beneficia?
Si s’aprova beneficiarà els maltractadors d’animals, sobretot, als autors dels casos més greus. I molt especialment, a aquells sectors on s’utilitzen els animals com a simples objectes o “eines”, i en què hi ha el costum de maltractar-los, abandonar-los, i/o posar fi a les seves vides de forma cruel un cop explotats al màxim.
És cert que només s’exclou el personament en les causes amb els animals, a la fauna, com a víctima, però no per exemple a la flora?
És cert. I això és precisament el que ens fa pensar que excloure l’Acusació Popular dels processos penals per maltractament a animals no s’ha tractat d’un simple lapsus de legislador. Perquè, en cas haver-se tractat d’un simple error o omissió no intencionada, no s’hauria especificat de forma concreta que, dels delictes del mateix capítol, només estaran exclosos els delictes contra els animals i no així els delictes contra la flora.
Per a nosaltres sembla clar que, durant el procés previ de redacció, algun sector o grup de pressió (clarament no interessat en què es persegueixin de forma efectiva i contundent els delictes de maltractament a animals) ha pogut influir en aquest sentit. L’únic dubte que ens queda és si el legislador és conscient de les conseqüències que l’aprovació de la reforma tindria en matèria de protecció animal. I confiem que rectifiqui, perquè la societat de segle XXI no entendria que el Govern fos el causant de tal retrocés, després dels avanços dels últims deu anys.
Els animals queden llavors més desprotegits front, entre d’altres, als seus propietaris?
Sí, perquè en molts casos el maltractament a un animal és causat precisament pel seu propietari, qui lògicament no es personarà com a acusació contra si mateix. Però no només en aquests casos. També quedaran especialment desprotegits aquells animals maltractats per una persona diferent del seu propietari, però en els que aquest últim no mostra cap interès en què es persegueixi aquest delicte -recordem el paradoxal “Cas Sorky” que hem comentat -; i també aquells animals vagabunds, sense propietari o amb propietari desconegut, que són víctimes de maltractament; casos, tots ells, en els quals fins ara també ens personàvem com Acusació Popular, sol·licitant condemnes les més efectives possible per als maltractadors.
Això també limita les opcions de l’advocacia especialista en Dret Animal tan puixant en l’última dècada?
Les limitarà. Però no és una cosa que ens preocupi per motius de caràcter material o crematístic. De fet, en el meu cas i el dels companys d’ABADA (i de moltes altres entitats), vam fer aquesta tasca, dedicant moltes hores del nostre temps, sense cap contraprestació econòmica i fins i tot posant diners de la nostra butxaca. El nostre motiu de preocupació és que, havent-se aconseguit durant els darrers anys importants avenços en protecció animal gràcies precisament a la feina de les Acusacions Populars, ens impedeixin continuar contribuint en la mateixa línia.
Quina formació i recursos extraordinaris garanteixen la capacitat de la fiscalia per fer a fons les investigacions necessàries en els casos de presumpte maltractament?
Els fiscals són en general bons juristes i majoritàriament responsables. Però, d’una banda, no tenen la independència jeràrquica que sí tenen els jutges, per exemple, sinó que depenen orgànicament i jeràrquicament de Govern de torn (que pot ser més o menys sensible en cada moment a la lluita contra el maltractament animal). I d’altra banda, no se’ls ha dotat de mitjans i personal suficient en aquesta matèria.
És cert que molts processos conclouen amb una conformitat que poden fer creure que maltractar els animals surt gairebé gratis?
En molts casos, quan no hi ha una Acusació Popular (que pugui oposar-se) i l’Acusació només s’exerceix pel fiscal, aquest sol prioritzar arribar a acords de conformitat amb la defensa del processat, encara que això suposi la imposició de penes de presó mínimes -de vegades irrisòries- per als maltractadors i que queden en suspens, és a dir, no es compleixen. I això crea una sensació d’impunitat per als maltractadors i d’alarma social per cada vegada més ciutadans que no ho comprenen.
Quines solucions proposa?
En primer lloc, permetre que les associacions i entitats de protecció animal puguem seguir exercint l’Acusació Popular i Particular en aquest tipus de processos. Quan deixem de ser útils, ja deixarem voluntàriament de participar perquè, com he dit abans, no guanyem res material amb això. Paral·lelament, un enduriment de les penes de presó previstes en el Codi Penal per als casos de maltractament més greu, de manera que impliquin compliment efectiu de presó, cosa que ara és molt difícil, a l’ésser les penes inferiors a dos anys.
Dotar de mitjans suficients a l’Administració de Justícia i d’una formació especialitzada per a jutges i fiscals en matèria de protecció animal. Creació d’un cos de veterinaris forenses per valorar les lesions, així com la causa de la mort, dels animals maltractats. Una formació obligatòria i adequada a tots els membres de les forces de seguretat de l’Estat i creació d’unitats de Policia Local (com ja existeixen en alguns municipis) especialitzades en protecció animal. I un acord transversal amb vocació de permanència entre les principals forces polítiques, perquè la lluita contra el maltractament animal sigui una matèria que no es vegi sotmesa als vaivens dels canvis de Govern, la qual cosa redundaria en directrius més clares i permanents per a la Fiscalia.
Quina nota li posaria a Balears en matèria de Benestar Animal?
Si parlem dels activistes particulars, per la seva implicació els posaria un deu. Em refereixo als voluntaris de les gosseres, als col·laboradors de les protectores, als rescatadors i als/els cuidadors / res de colònies felines, que treballen gairebé sense mitjans ni ajudes públiques. Però en l’àmbit institucional estem lluny d’un bon nivell: ni els ajuntaments, ni els gestors de les gosseres municipals s’han pres encara l’interès que aquesta matèria necessita i demanda la societat. I pel que fa a la Llei de Benestar Animal de Balears, si bé va ser una norma avançada en 1992, després de gairebé trenta anys ha quedat completament obsoleta. Estem a l’espera de veure si el govern balear la reforma i atén les nostres al·legacions, tal com anem sol·licitant des de fa molt de temps.
Què el va impulsar a crear ABADA que és una organització sense ànim de lucre?
La causa directa va ser el rescat l’any 2011 d’unes meves gosses (la vaig adoptar seguidament) i els seus nou cadells acabats de néixer, el propietari els tenia en pèssimes condicions. Durant el rescat, i per tal d’aconseguir la “cooperació” d’aquest propietari, li vaig mentir (de vegades el fi justifica els mitjans) inventant que jo formava part d'”una associació d’advocats tenia com a finalitat perseguir el maltractament animal”.
La realitat és que, tot i que l’estratagema va donar resultat i vaig poder posar fora de perill de manera ràpida a tots els gossos, aquesta associació no existia encara en aquell moment; i de seguida vaig descobrir que tampoc existia cap altra a tot Espanya formada només per advocats i dedicada a la protecció animal. Després d’aquest rescat vaig pensar que era una bona idea i poques setmanes després vaig fundar ABADA (Associació Balear d’Advocats pels Drets dels Animals) -que va entrar en ple funcionament en 2012- al costat d’un reduït nombre de companys de professió, per tal de fomentar el benestar animal des de l’àmbit de l’advocacia i també amb l’objecte, precisament, de personar-nos de forma àgil i ràpida com Acusació Popular en processos penals per delicte de maltractament animal.
Quin consell li donaria a una persona que volgués implicar-se en la Defensa dels Animals des de la carrera judicial?
Potser jo no sigui el més indicat per donar consells a jutges i magistrats, ja que el meu àmbit d’exercici des de 1991 ha estat l’advocacia i no la judicatura. Però sí que els expressaria el meu desig que es formessin específicament en aquesta matèria. I que recordessin sempre que l’important no és si t’agraden o no els animals, sinó el fet que aquests són éssers vius amb capacitat de sentir i patir i que els éssers humans tenim l’obligació (no només legal, sinó també moral, ja que depenen de nosaltres) de protegir-los de forma efectiva davant el maltractament a què són sotmesos.