Arxiu d'etiquetes per: cómic

“Qualsevol persona pot ajudar i fer un voluntariat en una protectora danimals”

“És dissabte al matí, agafo la bicicleta i em dirigeixo als afores de Xàtiva. Chechu, Star i Gordon m’esperen impacients, avui és el dia de passeig. Ja fa dos anys que soc voluntari al refugi d’animals del poble on visc. La meva feina és ajudar en allò que em necessitin i tenir cura d’aquests gossets el temps que estiguin amb nosaltres mentre busquem una nova família on gaudir d’una segona oportunitat. Soc José Fonollosa i això és Diario de un Refugio”.

Així comença Diario de un Refugio, l’última obra de José Fonollosa, dibuixant i professional del còmic nascut a Vinaròs (Castelló) l’any 1975. Fonollosa ha atès amablement Animalados per explicar-nos amb més detalls per què són tan importants els animals tant a la seva vida personal com a moltes de les seves obres.

Què vols transmetre als teus lectors amb la teva darrera obra, Diario de un Refugio?

Diario de un Refugio realment neix a conseqüència de la pandèmia i del confinament. Quan es van obrir les restriccions i vam poder tornar al carrer, mentalment, un pas important per a mi va ser el retorn com a voluntari a la protectora SPAX de Xàtiva, on col·laboro des de l’any 2018. Aquest ressorgir tan important em va obrir de nou la inspiració i vaig decidir crear aquest còmic.

A Diario de un Refugio explico a través de vinyetes les experiències i els aprenentatges del dia a dia a la protectora. Amb un toc d’humor intento explicar com es treballa en un refugi i com s’ajuda els animals abandonats a buscar una nova llar. En definitiva, explico experiències reals viscudes i procuro explicar-les amb humor i molt d’amor.

Només un any abans de sortir a la llum Diari0 de un Refugi0, vas publicar Refugio. Quines diferències hi ha entre un còmic i l’altre?

Refugio és un còmic que vaig dibuixar tan sols un any després del meu inici com a voluntari a la protectora SPAX. Quan ja vaig considerar, en certa manera, que estava assentat al refugi i ja sabia una mica com funcionaven les coses i quin era l’esperit de la protectora, vaig decidir dibuixar sobre aquesta temàtica. A més, em va semblar un tema interessant, ja que no recordava que s’hagués dibuixat fins ara res sobre la vida dels animals a les protectores.

Fins que no vaig iniciar la meva experiència a la protectora, no vaig veure que no tenia idea que era aquest lloc realment. Només sabia que existien. Imaginava que dins aquests espais hi havia animals i que tenien unes necessitats, res més.

Refugio, per una banda, pretén plasmar el que van ser les meves primeres vivències a la protectora SPAX durant el primer any i, per altra banda, i molt més important, explicar tot el que hi ha a dins. Ja no només allò que es fa físicament, és a dir, adopcions, acollides, alimentació… sinó també explicar tot el que hi ha al darrere i la filosofia de les protectores d’animals.

Pàgina de Refugi, un dels còmics de José Fonollosa

A nivell personal, com ha canviat la teva vida des que vas decidir iniciar l’experiència de voluntari a una protectora d’animals? Com va sorgir aquesta idea?

En un dels còmics explico, d’una manera senzilla, que la idea d’aventurar-me al voluntariat d’una protectora d’animals em va sorgir en una crisi dels quaranta (rialles). Era una cosa que hi tenia al cap i que segur que ens passa a moltes persones que ens agraden els animals quan veiem alguna publicació al Facebook o alguna fotografia a xarxes socials d’algun animal d’un refugi. Finalment, vaig decidir que podia fer alguna cosa més per ells, vaig preguntar a la protectora SPAX de Xàtiva i vaig començar l’experiència com a voluntari.

Els primers dies van ser rars. De fet, el primer dia, de camí cap al refugi, em deia a mi mateix: “jo no sé si serè útil per això”, ja que tampoc tenia gaire clar el que em trobaria. Doncs d’això ja han passat quatre anys, per la qual cosa malament no m’ha anat.

Sens dubte valoro el voluntariat com una experiència positiva, encara que també hi ha moments durs. Hi ha moments, dies i situacions difícils de les quals te’n recordes i dius “doncs vaja”, però cal seguir i mirar endavant.

Creus que les persones que llegeixen Diario de un Refugio o Refugio es poden animar a iniciar un voluntariat en una protectora d’animals? Aquest era un dels objectius d’aquestes dues obres?

Jo penso que sí. Sobretot, a través dels còmics, he intentat treure-li dramatisme al fet d’intentar acostar-te a ajudar. Jo crec que llegint Refugio i Diario de un Refugio t’adones que no cal ser especial per ajudar en una protectora d’animals. Qualsevol, fins i tot jo, ho pot fer (rialles).

Tot i això, cal valorar que les persones que es posen a l’esquena l’organització i el funcionament d’una protectora són persones que treuen temps, diners i esforç d’on no els hi queden. La majoria tenen la seva feina i a més s’encarreguen dels refugis. Són associacions benèfiques, per la qual cosa ni de bon tros treuen res de diners per aquesta tasca, més aviat al contrari. Per tant, és important posar en valor totes aquestes persones, ja que no tothom és capaç d’arribar fins a aquests punts de compromís. Jo conec companyes que arriben a uns punts en què jo m’enfonsaria, amb una quantitat de casos per setmana amb què jo no podria.

Segons l’últim informe “Él Nunca lo Haría” de la Fundació Affinity, durant el 2021, les protectores espanyoles van recollir aproximadament 285.000 gossos i gats. Què opines sobre aquesta dada?

Em sembla molt trist. La mateixa Fundació Affinity posa els punts a seguir perquè això no passi. L’abandament zero és impossible, però que es rebaixi moltíssim el nombre d’abandonaments crec que és important i possible. És important llançar missatges de sensibilització i tinença responsable. Jo crec que la mateixa societat a poc a poc va fent passets per millorar aquesta situació, encara que també és cert que, actualment, setmana rere setmana, la protectora en què col·laboro es troba amb gossos a la porta abandonats i en situacions complicades.

Moltes persones que inicien el voluntariat es posen molt tristos quan veuen que han abandonat un animal a la porta de la protectora. Amb el pas del temps pots arribar a pensar que el millor que ha pogut passar a l’animal ha estat aterrar al refugi, perquè l’altra opció pot ser molt més terrible: malvivint pel carrer, buscant-se la vida i l’aliment com poden, etc.

José Fonollosa amb el seu gat Toñín

Ens han dit que t’has estrenat com a casa d’acollida… Com ha estat l’experiència?

He funcionat com a casa d’acolliment en casos puntuals. Quan alguna companya m’avisa és perquè no hi ha cap altra opció per a aquest animal. Jo tinc un gat a casa que és molt nerviós i això complica la convivència amb la resta dels animals. No obstant això, sí que he fet de casa d’acollida amb una ventrada de gats o amb algun gos, això sí, durant hores comptades o tan sols una nit. A la protectora saben que poden comptar amb mi per a moltes coses, però per això només en casos d’urgència.

A més de Diario de un Refugio i Refugio, quines altres obres tens on els protagonistes són animals? Què trobaran els lectors en aquestes altres obres?

La meva història amb els còmics d’animals ja ve de llarg. El 2010, després d’acabar un projecte de còmic històric de gairebé dos anys, vaig acabar esgotat i vaig decidir que la meva obra següent havia de ser una mica més lleuger, d’humor i dinàmic. En aquell moment, em vaig girar i vaig veure les meves dues gates per casa mirant-me i fent les seves coses, i aquesta situació em va inspirar per fer “Miau”, un còmic amb tires humorístiques sobre la vida de dos gats a casa amb humà. Aquesta idea va desencadenar finalment un total de tres còmics on realment el que plasmava era el que em passava a mi amb ells en el dia a dia.

Posteriorment, una amiga es va trobar un cadell de gat que va acabar a casa meva i d’aquí va sortir un altre còmic que es diu Toñín. En aquesta obra representi el dia a dia amb aquest gatet des que va arribar sent un cadell fins que va arribar a l’edat adulta. I aquest Toñín és el que tinc actualment i que se sent tota l’estona durant l’entrevista (riu).

Els tres primers còmics eren amb un objectiu més humorístic, però amb el de Toñín sí que vaig buscar també una finalitat didàctica explicant com és l’adaptació d’un gat a una llar. No és el mateix introduir un gat com toca, que introduir-lo dins una casa i deixar-lo allà dins i que s’apanyi ell sol. A través d’un veterinari explicava aspectes com ara proporcionar a l’animal un espai segur, com condicionar la casa, etc.

Des de llavors, he anat alternant còmics de qualsevol classe de tema amb algun còmic sobre animals, fins a finalment arribar a les obres relacionades amb el voluntariat a la protectora SPAX de Xàtiva.

Consideres que els teus còmics sobre animals poden servir com a eina didàctica per a les escoles?

Sí, de fet, em consta que en algunes escoles utilitzen algunes de les meves obres amb finalitats didàctiques. Jo quan vaig fer aquests còmics estava dins del meu món i no estava pensant que fossin usats a les escoles, però quan vaig saber que això estava sent així, vaig sentir com una responsabilitat que ni de bon tros esperava.

Realment, els meus còmics no estan fets ni pensats per a fins didàctics. Simplement, he anat plasmant la meva experiència amb els animals. Tot i això, m’enorgulleix molt saber que algunes de les històries que he dibuixat es fan servir perquè els nens siguin conscients de moltes realitats sobre els animals.

Com és per a un professional del còmic donar veu a un animal (diàlegs, pensaments…)?

És un tema al qual vaig donar moltes voltes quan vaig decidir aventurar-me al món animal amb els meus còmics. Històries d’humor sobre animals de companyia sempre n’hi ha hagut, però havia de decidir quin estil volia adaptar per a les meves vinyetes. Havia vist molts exemples de Garfield o d’una sèrie no tan coneguda anomenada Mutts sobre un gos i un gat que són veïns.

Finalment, quan em vaig llançar a dibuixar “Miau”, vaig decidir agafar el camí del mig i vaig pensar, si els animals no parlen, els meus gats no parlaran. De manera que vaig decidir que tot fos més gestual i que si algú havia de dir alguna cosa, que fossin els humans.

On i com podem comprar algunes de les teves obres?

Poden demanar-les a qualsevol llibreria o botiga de còmics. Després, en el cas de Refugi i Diari d’un Refugi, que són les més actuals, es poden comprar a través del web de Grafito Editorial.

Grafito va tenir una idea meravellosa en veure que jo estava tan conscienciat amb el tema del voluntariat i la protectora. Van decidir que, amb la compra de qualsevol d’aquests dos còmics, es pot adquirir també una làmina que vaig dibuixar al seu moment. L’import íntegre d’aquestes làmines va directe com a donatiu a la protectora SPAX de Xàtiva.

Portada de Diario de un Refugio amb una làmina de José Fonollosa

Per acabar… Tens al cap algun còmic futur en què els animals tornin a ser els protagonistes?

Actualment no. Bé (riu), estic amb un còmic de pirates que la protagonista és una gata, però en aquest cas el més important i el tema central són les aventures dels pirates. Realment, sempre invento alguna excusa per introduir algun animalet a les meves històries.

Caminant amb el cor

“Em pregunto què és la llibertat. Serà que no sabem què fer quan ens diuen que fem els que ens doni la gana?” Jiro Taniguchi, Furari

 

Jiro Taniguchi, el gran poeta del manga, ens ha deixat als seus 69 anys. Si fa pocs dies us parlava de l’autor en la ressenya de la seva preciosa obra “La Muntanya Màgica”, avui vull retre homenatge a Taniguchi amb aquest article, que, humilment, vol, a través de l’obra “Furari”, seguir els traços dels versos d’aquest mangaka.

“Caminar sense rumb fix”, “d’improvís”, serien algunes de les traduccions aproximades de furari, paraula japonesa que dóna nom a l’obra de Taniguchi. En aquesta obra se’ns transporta a l’Edo (antic nom de Tòquio), de finals del segle XIX. Aquest curiós manga ens atura en el temps (no en el moviment) de la vida de Tadataka Ino (1745 ~ 1818), agrimensor, cartògraf i comerciant que va realitzar el primer mapa de Tòquio. Al llarg de les seves 200 pàgines seguirem els passos, les medicions i meditacions d’aquest caminant de la vida.

Caminar i comptar les seves passes, saber les distàncies entre els diferents punts de la ciutat: una excusa perfecta per tornar a perdre’s en la bellesa de la quotidianitat. Seguint al seu protagonista, Tadataka, ens anirem aturant en el del dia a dia de la ciutat d’Edo. Sota el sol de l’estiu, trepitjant la neu a l’hivern, veient caure les fulles a la tardor o olorant els cirerers a la primavera, Furari és una obra escrita però que remet a tots els sentits. Pas rere pas, encontre rere encontre, Taniguchi torna a enamorar-nos, com fa sempre, amb els detalls més senzills.

Com diria John Lenon, “la vida és allò que et va succeint mentre estàs ocupat fent altres plans”. Mentre Tadataka està ocupat mesurant la seva ciutat, veurem passar la seva vida. La distància sempre conté el temps i Taniguchi ho sabia molt bé. Tenint com a base aquesta fórmula filosòfic-matemàtica no podem sinó valorar i apreciar tot el bo, encara que ho titllem de quotidià, que ens ocorre al llarg del dia.

Caminar i aturar-se, observar, ajupir-se, mirar amb els ulls del gat, amb els del milà negre, la formiga. Posar-se al seu lloc, i entendre. Entendre els diferents punts de vista d’aquest món. Les vides que hi ha darrere de cada mirada i de cada forma de mirar. Taniguchi era un gran artista perquè era un gran observador de la vida.

Caminar i discórrer, pensar, reflexionar, tenir temps (com ens deia Montserrat Pérez en el seu article “Sempre a favor dels animals“) no per perdre el temps, sinó per perdre’s en el temps. Quina hora és? On sóc? Es pregunta moltes vegades Tadataka tornant de les seves abstraccions. Les presses no ens portaran enlloc, només a arribar més d’hora a un altre punt. Però perdrem el gust del camí.

Caminar i conversar, aprofitar les trobades que tinguem per compartir i aprendre, al costat dels que com nosaltres caminen, encara que sigui cap a un altre lloc. Saber com és el seu país d’origen i cap a on es dirigeixen és tot un regal. Avui, que tanquem en camps de refugiats a milers de persones que fugen de la guerra, hauríem de tornar a plantejar-nos tot el perdut en aquest viatge a tota velocitat que diu dirigir-nos cap al progrés.

Caminar per l’herba, el fang, les roques, l’aigua. Riu, mar, muntanya, ciutat. Ser habitants de tots els llocs sense ser amos de cap. Atònits encara davant la bellesa dels ocells, del seu cant, davant el miraculós vol de la libèl·lula i els seus colors metàl·lics.

Per tot això, gràcies Jiro Taniguchi. Gràcies per aquesta petita trobada, per aquesta parada en el camí. Per haver-nos ensenyat a caminar de nou, no només amb els peus, sinó amb el cor. Bategant pas a pas, sent conscients que tot passeig té la seva fi. Però si la fi ha d’arribar, que arribarà, que bonic haver passejat “sense rumb” junts.

Dibuixar el vent

Article d’Alberto Martín i Sílvia Esteve

Quan hom obre un llibre que és capaç d’emocionar d’una manera tan senzilla i preciosa com el que avui ens ocupa no ha de deixar de mostrar-ho a tots aquells a qui conegui, per tal de que tinguin l’oportunitat de passar les seves pàgines i d’escoltar la melodia de les paraules que apuntalen l’obra i els dibuixos que expandeixen el seu significat. Perquè si una virtut hem de destacar d’aquest petit gran llibre és, sens dubte, la seva capacitat d’unir en un mateix espai l’empremta que deixen les seves lletres i el traç que grava el dibuix: dos universos que flueixen creativament a El silenciós amic del vent.


Aquells que han pogut compartir la seva vida amb algun animal saben perfectament que aquests ens fan més humans, ens permeten entreveure una dimensió diferent de la nostra humanitat. Però no és menys cert que, malauradament, també són capaços de fer-nos veure la violència de l’ésser humà, la crueltat i el menyspreu més pur del que és capaç la nostre espècie: i un cas tristament cèlebre és el dels llebrers. Animals explotats fins al seu últim alè, víctimes d’una mentalitat capitalista en un ambient rural, els llebrers són repudiats un cop deixen de ser útils: repudiats, torturats i morts. Les paraules de Lisi Gutiérrez i els dibuixos de Rafael Jaramillo ens fan testimonis d’aquesta realitat-malson mitjançant una prosa minimalista i un dibuix evocador.
Un conte il·lustrat dur i preciós que fa de la seva concisió una virtut indiscutible: les frases amb què Lisi Gutiérrez va component la narració de l’abandonament i l’adopció del llebrer protagonista deixen entreveure una prosa creativa, que uneix el prosaic amb el poètic amb gran facilitat. Les il·lustracions, d’altra banda, saben conjugar perfectament el dur realisme amb imatges oníriques: hi ha una imatge impressionant, aquella en què podem veure el somni del llebrer, aquest somni que ens estremeix per la seva capacitat de sintetitzar, en una panoràmica, l’horror i l’esperança d’aquests animals.


Hi ha obres que saben commoure a través de les paraules, altres que ho fan mitjançant el dibuix: El silenciós amic del vent ens interpel·la a través d’ambdues per tractar de mostrar la realitat d’aquests atormentats animals. Realitat que es repeteix any rere any, cada febrer, després de la temporada de caça. 
Com es dibuixa el vent? Fixant-nos en la fina silueta del seu silenciós amic.

 

Volem aprofitar aquest article per recordar-vos que aquest diumenge 5 de febrer es celebrarà la manifestació de la Plataforma NAC (No a la Caça) a les 12h a la Plaza Catalunya de Barcelona (mirar punt de trobada segons ciutat).

Kharmeg o el SOS de los Tiburones

Artículo de Sílvia Esteve Fontana

 

“…pero este ser humano que sólo ve la Naturaleza como una fuente de recursos, como un instrumento que sirva a sus deseos, puede convertirse en un ser aún más peligroso. Cuando el ser humano descubre que hay fuerzas de la Naturaleza que no puede dominar, animales que no se dejan domesticar, recursos que no puede controlar, cuando la Naturaleza más salvaje se resiste a su poder, e incluso le ataca y le recuerda su fragilidad, el ser humano es capaz de perder todo uso de razón y, olvidado ya de obtener de la Naturaleza beneficios y provechos, lo único que ansía es la destrucción completa de quién se le haya resistido. Pero la Naturaleza no puede ser vencida por la violencia humana, y a cada intento, es el ser humano quién se lleva cicatrices, quién así aumenta su odio, y quién, en una espiral creciente de violencia se acaba perdiendo a sí mismo”.
  1. 148-149 “Darwin, Melville y el lugar del ser humano en la Naturaleza” Marta Tafalla, capítulo del libro De animales y hombres, Studia Philisophica, coordinado por Asunción Herrera Guevara; Biblioteca Nueva, Ediciones de la Universidad de Oviedo, 2007, Madrid

“Se estima que cada año mueren entre 60 y 100 millones de tiburones debido al aleteo. Esto consiste en atrapar tiburones, cortar sus aletas y devolverlos mutilados al mar, donde mueren asfixiados, desangrados o devorados por otros peces. La aleta de tiburón es un codiciado producto en el mercado asiático por el que se llegan a pagar hasta 500€ el kilo. Con ella se prepara la ostentosa e insípida sopa de aleta de tiburón. Una costumbre gastronómica extravagante y perversa que los está llevando a la extinción”.

ale

Agus Vera, creador y guionista de Kharmeg, conoció esta realidad gracias a su profesión de marino mercante. Agus, ha viajado, como se suele decir en los grandes relatos, allende los mares, y ha podido ver con sus propios ojos lo que el ser humano ha hecho al mar, a los océanos y a sus habitantes.

Si en otro artículo de Animalados os hablábamos de la aniquilación de las ballenas, para utilizar su aceite y su carne, hoy, tristemente, debemos poner el foco en la aniquilación de los tiburones.

Un genocidio en el mar, otro más, un humano concienciado sobre la necesidad y el deber de salvarlo. ¿Cómo hacerlo? Como diría el gran Whitman, “Que prosigue el poderoso drama, y que puedes contribuir con un verso”. En este caso el verso ha devenido en este fantástico cómic que es Kharmeg.

Una idea, un guión, pero faltaba lo más importante: un dibujante. Vera se acercó a Escola Joso (escuela de cómic en Barcelona) en busca de un artista que le ayudara a realizar su proyecto. Así es como se conocieron con Mariano de la Torre, las manos tras el pincel que han dado vida a este tiburón y su universo. Junto a ellos dos, también tenemos a Fran Vázquez como colorista.

kharm

De este admirable trabajo en equipo ha nacido esta historia de amor al mar, de justa venganza para los “malos” que están aniquilando sus especies, y sobre todo de homenaje y admiración por los tiburones. El lobo, la serpiente, el oso, los murciélagos… y una larga lista de magníficos animales han sido vistos durante miles de años como los enemigos del hombre. Si miramos hacia atrás en la historia podremos entender que, cuando el ser humano vivía codo a codo con la Naturaleza, estas especies suponían un enemigo real y seres a los que temer. Los relatos para los más pequeños están llenas de estas reminiscencias obsoletas. En el presente, sin embargo, es el hombre el monstruo, el mayor enemigo, la cruel y despiadada especie que antepone su bienestar y placer a los mínimos derechos del resto del planeta.

Era hora de dar a los tiburones la voz silenciada durante tanto tiempo. Si Steven Spielberg con su film “Jaws” nos hizo pensar en ellos como monstruos marinos, como seres insensibles a los que era mejor dar caza, Kharmeg les devuelve su dignidad y grandeza y nos trae una historia que nos interpela para salvarles.

“Lo importante era llegar a los niños y adolescentes, por eso el cómic está pensado para lectores de entre 10 y 16 años” nos comenta Agus Vera. Padre reciente, como también Mariano, tiene claro que las siguientes generaciones son la clave para poner fin a nuestro abuso del planeta. Con las ideas claras han sabido crear una historia que engancha tanto a niños como a adultos. Nuestra heroína será Elise Gray, quien de adolescente se lanzará al mar para suicidarse, pero su intento se verá truncado al ver un tiburón atrapado en un red de pesca. Ella salvará al escualo y el escualo la devolverá con vida a la orilla. Esta experiencia marcará tanto a Elise, que ya de mayor creará “Save the shark” para luchar contra las mafias chinas del “aleteo”. En su lucha, y ayudada por un periodista australiano, se toparán con John Verin y Maxwell Hart, tripulantes del Sealogic, ambos supervivientes de un ataque de piratas. Elise volverá a encontrarse con el tiburón que la salvó, Kharmeg, y todos juntos formarán un magnífico equipo de lucha contra los cazadores y sus mafias.

Con Kharmeg volveremos a surcar los mares y a luchar contra piratas, pero esta vez sin la violencia ni el odio como bandera, sino con la justicia y el amor a la naturaleza como emblemas.

top-kharmeg3_plyima20150409_0013_7

Un cómic, un pequeño gran cómic, ha conseguido y conseguirá que muchos lectores conozcan la realidad de nuestros mares, de las vidas y muertes de sus animales y plantas. Gracias a él sabrán que los tiburones son “moradores de los océanos desde hace 450 millones de años” y son “fundamentales para el equilibrio del ecosistema marino”. Gracias a esta obra podrán conocer la árdua tarea de las asociaciones ecologistas y animalistas, cuyos miembros llegan a dar la vida para impedir que otros acaben con el planeta.

Desde Animalados os recomendamos fervientemente esta preciosa obra, con un dibujo impecable, con una historia trepidante y valiente y, lo mejor de todo, con corazón.

Financiado por mecenas desde la plataforma Verkami, Kharmeg ha estado editado por Aleta y destinará hasta un 10% de lo recaudado en proyectos para salvar a los tiburones. Desde hoy lo podéis encontrar en FNAC, La Casa del Libro, Norma Cómics y otras librerias.

Me despido de este artículo con un deseo navideño: Que el único exterminio que veamos sea el de nuestros miedos y prejuicios, de nuestras absurdas y crueles tradiciones. Abramos las páginas de este cómic y acompañemos a nuevas heroínas y héroes que luchan por el planeta y sus habitantes.

kh

http://kharmeg.blogspot.com.es