Arxiu d'etiquetes per: clínica veterinaria animalia barcelona

Un equip de fotògrafs molt caní

/0 Comentaris/a

 

Fran Lorca, el nom artístic del qual, Eco Lorka, hibrida el seu i el del seu estimat gos Eco, arriba a Barcelona amb la seva càmera al novembre.

Sota el projecte Dogtour, fotògraf i acompanyant caní han recorregut ja diferents ciutats espanyoles retratant a altres cans. Des del mes de febrer de 2017, i partint de la seva ciutat natal, Sevilla, han estat a Còrdova, Saragossa, Pedrezuela, Salamanca, Granada, Bilbao, Múrcia, Valladolid, Cadis, Tarragona, Burgos, València i Madrid.

Quan li preguntem a Eco el motiu d’aquest viatge fotogràfic ens explica que tot va començar amb el seu gos. Abans de l’arribada del ca, poc sabia ell de gossos. L’amor cap al seu company li van fer descobrir el món caní que ara adora.

La possibilitat de viatjar amb ell i treballar del que més li agrada li va semblar la millor idea del món, i així el 2013 es van embarcar en aquest projecte.

Les fotografies d’Eco són senzilles, directes, com el ens explica “M’agrada retratar l’essència de cada animal. Els aspectes comuns que les seves famílies reconeixen. I ho faig amb la dignitat que es mereixen, amb tot el que la paraula “dignitat” implica. Per això de moment faig servir un esquema senzill, una il·luminació pictòrica i busco el semblant més just per a cada un dels que posen per a mi. Crec que fotografiant d’aquesta forma faig algun tipus de justícia animal. El repte que suposa enfrontar-me a cada animal i mostrar la seva personalitat en cada fotografia em manté actiu i viu. “

Eco Lorka estarà a Barcelona els dies 23, 24 i 25 de novembre a la Clínica Veterinària Animalia Barcelona. Els que us vulgueu inscriure a l’esdeveniment i demanar més informació ho podeu fer a través del seu web on trobareu el link a les seves xarxes socials.

Us deixem un vídeo sobre Dogtour.

Sílvia Esteve

“Un no s’acostuma a la mort”

/0 Comentaris/a

Com afrontar aquesta part de la meva professió és realment complicat.

En general, quan sorgeix aquest tema, les persones et solen dir que, bé, tu ja estàs acostumada, que forma part de la teva quotidianitat com a veterinària, que no t’afecta com la primera vegada que ho vas fer … Però una no s’acostuma a la mort.

Jo com a persona no m'”acostumo” al que representa, i com a professional suposa, en molts casos, frustració per no poder fer res més pel meu pacient. És per això que, per eutanasiar, he après a gestionar (no anul·lar) les meves emocions el que em permet poder dur a terme una tasca tan difícil emocionalment per la qual ningú m’ha preparat.

Cada vegada que m’enfronto a aquesta situació tinc en compte diferents factors. En primer lloc el pacient, quin és el motiu d’eutanàsia i sobretot si hi ha altres opcions abans d’arribar-hi. Cal no oblidar que la meva tasca com a veterinària és en primer lloc amb el pacient, intentar curar, i si no és possible, alleujar el seu dolor o patiment.

En segon lloc amb la família, sent el suport psicològic en una decisió tan angoixant i difícil. Hi ha tantes situacions familiars diferents com pacients. Tenir empatia amb ells i comprendre la seva situació és fonamental perquè aquest procés sigui el menys dolorós possible.

En moltes ocasions no es té en compte que també som persones, tenim sentiments i que no per dur a terme l’eutanàsia deixem de tenir-los. No puc recordar en quantes ocasions he sortit de la consulta amb un nus a la gola o quantes vegades m’he ensorrat tot i saber que és la decisió correcta.

Cal no oblidar que en molts casos són pacients als qui hem vist créixer a la nostra consulta, que vénen feliços a veure’t, a buscar la seva llaminadura quan passen per davant de la consulta, que et mengen a petons si et descuides …

Per tot això crec necessari escriure aquestes línies. La veterinària és una professió que pot arribar a ser molt dura, física i psicològicament, i encara que moltes vegades es reconeix la nostra tasca, hi ha d’altres en que no es veu més enllà de la nostra bata de veterinari. Sota l’uniforme de la professió estan tots els nostres sentiments, els que ens fan lluitar cada dia pels nostres pacients i els que ens fan patir cada dia per ells.