Article de Sílvia Esteve

“És possible afirmar que aquell que només coneix el valor de l’oli i de les barbes de la balena ha descobert el veritable sentit de la balena?” es preguntava H.D. Thoreau el 1864. 140 anys més tard, Philip Hoare es fa la mateixa pregunta. Aquest periodista anglès, amant de la música, la literatura i el mar, ens regala amb el seu Leviatan o la balena una magnífica obra nascuda del seu amor pels oceans i aquells que hi viuen.

En aquest tresor literari acompanyarem a Hoare en la seva aventura personal de descobriment sobre el món de les balenes. Un viatge que explora tant el rastre literari com la crua realitat d’aquests magnífics animals.
Moby Dick, obra de Herman Melville, serà l’eix central de Leviatan: Hoare investigarà la vida de l’escriptor, des dels seus experiències com balener fins a les relacions amb altres escriptors de l’època, com Nathaniel Hawthorne. I alhora, es farà a la mar i anirà a la recerca de les balenes que tant van fascinar a artistes i científics.

Una obra que hibrida poesia i ciència, escrita des del cor, des de la immensa angoixa de saber que pertany a aquesta espècie, la human, que en el transcurs d’un segle va acabar amb la vida de més d’un milió i mig de rorquals, a la recerca del seu oli, de la seva carn, de les seves barbes.

Les balenes, aquests grans éssers gairebé mitològics, van ser, i encara segueixen sent, perseguides, assassinades, arponades amb crueltat; víctimes del món avariciós i inhumà que començava a les ribes del seu.
L’home contra la bèstia. Però qui és aquí la bèstia? Aquestes “persones” amb aletes eren acorralades amb les seves famílies, separades mares de cries, arponades sense descans, perseguides fins als confins dels oceans … I ¿per què? per poder encendre la llum de les grans ciutats. Hoare ens explica com l’oli de balena era el combustible que va permetre la il·luminació de les grans metròpolis. Llums a la ciutat, però foscor en l’ànima.

A través del retrat dels protagonistes de l’època, l’escriptor ens relata com la millora en les tècniques de navegació, el creixement de les ciutats, i les ànsies industrials del segle XIX, que ha substituït a Déu per posar al seu lloc a un home de ferro, arrasen amb el món natural.

El gran enemic: el salvatge. La gran por: la llibertat. Un món modern que diu que vol alliberar-se de la cadenes del passat, de les creences i mites antics, però que mira el desconegut a través de les reixes de les gàbies, a través dels vidres dels aquaris. Vidres com els que van veure morir a una de les primeres belugues mantingudes en captivitat a Londres, un animal segrestat i exhibit que es va suïcidar nedant a tota velocitat contra els murs de la seva peixera el 1877.

L’autor ens mostra com la ciència va portar amb ella nous avenços, nous coneixements, però també nous tirans. Encara que també ens parla de la resistència. Dos grans noms, Darwin i Thoreau, senten i pressenten, comproven i entenen, que aquest món no és “del” home, ni “per” l’home. La interacció, la interrelació, l’evolució entesa no com a jerarquia, sinó com connexió, són les claus de la nova mirada al que ens envolta.

El temps avança. Els temps canvien. Les sensibilitats es reconverteixen. Hoare ens ha embarcat en el seu vaixell del record. Però no oblidem que en el seu primer capítol ens parlava d’una beluga en un aquari, avui dia.
I és que avui seguim tancant als nostres semblants, els seguim contemplant entre barrots o a través de vidres. Els seguim intercanviant com cartes, fins i tot en aquelles ciutats que es fan dir amigues dels animals.
Que el llibre de Philip Hoare ens faci entendre la immensa crueltat de l’ambició humana. Més immensa i fosca, que qualsevol oceà. Reformulem ara la pregunta de Thoreau: És possible afirmar que aquell que només coneix el valor de les piruetes i els salts de la balena ha descobert el veritable sentit de la balena?