“Em pregunto què és la llibertat. Serà que no sabem què fer quan ens diuen que fem els que ens doni la gana?” Jiro Taniguchi, Furari

 

Jiro Taniguchi, el gran poeta del manga, ens ha deixat als seus 69 anys. Si fa pocs dies us parlava de l’autor en la ressenya de la seva preciosa obra “La Muntanya Màgica”, avui vull retre homenatge a Taniguchi amb aquest article, que, humilment, vol, a través de l’obra “Furari”, seguir els traços dels versos d’aquest mangaka.

“Caminar sense rumb fix”, “d’improvís”, serien algunes de les traduccions aproximades de furari, paraula japonesa que dóna nom a l’obra de Taniguchi. En aquesta obra se’ns transporta a l’Edo (antic nom de Tòquio), de finals del segle XIX. Aquest curiós manga ens atura en el temps (no en el moviment) de la vida de Tadataka Ino (1745 ~ 1818), agrimensor, cartògraf i comerciant que va realitzar el primer mapa de Tòquio. Al llarg de les seves 200 pàgines seguirem els passos, les medicions i meditacions d’aquest caminant de la vida.

Caminar i comptar les seves passes, saber les distàncies entre els diferents punts de la ciutat: una excusa perfecta per tornar a perdre’s en la bellesa de la quotidianitat. Seguint al seu protagonista, Tadataka, ens anirem aturant en el del dia a dia de la ciutat d’Edo. Sota el sol de l’estiu, trepitjant la neu a l’hivern, veient caure les fulles a la tardor o olorant els cirerers a la primavera, Furari és una obra escrita però que remet a tots els sentits. Pas rere pas, encontre rere encontre, Taniguchi torna a enamorar-nos, com fa sempre, amb els detalls més senzills.

Com diria John Lenon, “la vida és allò que et va succeint mentre estàs ocupat fent altres plans”. Mentre Tadataka està ocupat mesurant la seva ciutat, veurem passar la seva vida. La distància sempre conté el temps i Taniguchi ho sabia molt bé. Tenint com a base aquesta fórmula filosòfic-matemàtica no podem sinó valorar i apreciar tot el bo, encara que ho titllem de quotidià, que ens ocorre al llarg del dia.

Caminar i aturar-se, observar, ajupir-se, mirar amb els ulls del gat, amb els del milà negre, la formiga. Posar-se al seu lloc, i entendre. Entendre els diferents punts de vista d’aquest món. Les vides que hi ha darrere de cada mirada i de cada forma de mirar. Taniguchi era un gran artista perquè era un gran observador de la vida.

Caminar i discórrer, pensar, reflexionar, tenir temps (com ens deia Montserrat Pérez en el seu article “Sempre a favor dels animals“) no per perdre el temps, sinó per perdre’s en el temps. Quina hora és? On sóc? Es pregunta moltes vegades Tadataka tornant de les seves abstraccions. Les presses no ens portaran enlloc, només a arribar més d’hora a un altre punt. Però perdrem el gust del camí.

Caminar i conversar, aprofitar les trobades que tinguem per compartir i aprendre, al costat dels que com nosaltres caminen, encara que sigui cap a un altre lloc. Saber com és el seu país d’origen i cap a on es dirigeixen és tot un regal. Avui, que tanquem en camps de refugiats a milers de persones que fugen de la guerra, hauríem de tornar a plantejar-nos tot el perdut en aquest viatge a tota velocitat que diu dirigir-nos cap al progrés.

Caminar per l’herba, el fang, les roques, l’aigua. Riu, mar, muntanya, ciutat. Ser habitants de tots els llocs sense ser amos de cap. Atònits encara davant la bellesa dels ocells, del seu cant, davant el miraculós vol de la libèl·lula i els seus colors metàl·lics.

Per tot això, gràcies Jiro Taniguchi. Gràcies per aquesta petita trobada, per aquesta parada en el camí. Per haver-nos ensenyat a caminar de nou, no només amb els peus, sinó amb el cor. Bategant pas a pas, sent conscients que tot passeig té la seva fi. Però si la fi ha d’arribar, que arribarà, que bonic haver passejat “sense rumb” junts.