Rafaela Prada és una ciutadana andalusa que com moltes altres ha traspassat l’estatus de propietària d’animals de companyia a l’activisme animalista. Informada i conscienciada sobre els drets i deures pel que fa als gats fetals ens respon unes preguntes que ens informen sobre la realitat de Cadis, una província on, com en gairebé tot a Andalusia, els gats de carrer van guanyant en reconeixement

Què passa a Cadis amb els gats?

Caldria començar contextualitzant la seva situació actual, i em refereixo a la capital, ja que està actuant com a referent per a altres iniciatives municipals. L’any 2005 es va signar un acord entre el Col·legi de Veterinaris i l’Ajuntament de Cadis, en el qual participava al seu torn una associació protectora d’animals i una altra ecologista. Aquesta campanya es va denominar “A la teva ciutat, gat sa” i va suposar un gran avanç respecte a la situació anterior, caracteritzada per l’eliminació de les colònies molestes mitjançant la matança sistemàtica. Però es va continuar matant animals, si bé de forma més selectiva, ara ja sota el paraigua i excusa de la salut. Es capturava als gats d’aquelles colònies triades, se’ls realitzaven els tests d’immunodeficiència felina i de leucèmia i, en el cas de resultar positius, per molt asimptomàtics que fossin, els gats eren sacrificats. Els nombres que es manegen són dispars, fins i tot entre els mateixos gestors i, probablement, les xifres reals no arribin a conèixer-mai. Aquest acord s’ha vingut renovant fins a l’actualitat i està servint com a model per a altres ajuntaments com el de Port Real o el de Chiclana de la Frontera. Si bé ara s’afirma que el testatge i posterior sacrifici només es duen a terme en cas de signes evidents de malaltia, les premisses segueixen sent les mateixes, de la mateixa manera que segueixen sent els mateixos l’obscurantisme i la manca d’informació pública i contrastable a respecte. I en qualsevol cas, la direcció exercida pel Col·legi de Veterinaris no deixa escletxes per a intervencions que no quedin sota el seu control. En paraules del seu president: “garantir la salut de la ciutadania gaditana és la finalitat última d’aquesta campanya, ja que la proliferació de qualsevol animal de forma descontrolada suposa un risc per als humans, per la seva capacitat per transmetre malalties”.

En aquesta línia, l’esperança que va sorgir a la ciutat de San Fernando, amb un CES aparentment participatiu i enfocat directament al benestar animal, s’està convertint en més del mateix. El temor que l’actual desvinculació del Col·legi de Veterinaris, de les seves directrius i interessos, desaparegui, sembla que no trigarà molt a fer-se realitat.

És cosa de la capital o ser gat en Vaig caure és un perill?

Tal com deia abans, la capital, amb el prestigi oficial aportat pel Col·legi de Veterinaris és el referent més imitat quan els diferents ajuntaments decideixen dur a terme una certa gestió de les colònies. Crida l’atenció que, independentment del color polític dels responsables municipals, en aquest assumpte tot continua pràcticament igual, essencialment perquè si bé el marc polític i fins i tot els caps a llarg termini són diferents, la gestió diària es deixa en mans dels mateixos de sempre , tècnics i associacions amb hàbits i rutines difícils de canviar. La idea subjacent és que els gats són una molèstia, una plaga. Els veïns que es queixen per la seva presència tenen raó i cal atendre’ls. Les persones que en tenen cura, que solen ser dones, són unes boges que no tenen idea de res, a les quals cal vigilar i “posar al seu lloc”. I la finalitat última, tal com es repeteix insistentment pels gestors de les campanyes, és la reducció immediata del nombre de gats del carrer. Òbviament, el mètode més eficaç per a això consisteix a eliminar-los. Jugant a més amb la imatge del gat com a transmissor de malalties als humans. Una imatge que respon més aviat a l’imaginari medieval del gat com a animal satànic i que per raons no molt científiques, l’oficialisme, en les seves diferents vessants, paradoxalment també el veterinari, no té interès a canviar.

Per què ha de preocupar el concepte de gats sans?

La resposta més immediata sorgeix de l’evidència viscuda per les persones alimentadores de colònies que han vist com animals totalment asimptomàtics de qualsevol malaltia i amb una possibilitat de vida pel que fa a durada i qualitat no molt diferent a la de qualsevol gat de colònies, han estat implacablement sacrificats, en nom, suposadament, de la seva salut.

Hi hauria moltes raons més tècniques i científiques. Per exemple, l’obsessió per la immunodeficiència i la leucèmia, quan hi ha malalties tan letals i de més fàcil contagi. La facilitat de realització d’aquests tests, o el seu preu, potser tingui molt a veure, més que el benestar animal. O el fet que la durada de la vida d’un gat del carrer probablement no permeti que aquestes malalties arribin a desenvolupar-se. Atropellaments, verins, etc … acabaran possiblement abans amb la vida d’aquest animal. Hi ha eminents veterinaris que no veuen en la positivitat una condició suficient per justificar el sacrifici.

A més hi ha importants limitacions tècniques que no permeten assegurar que un gat sigui positiu. Ens referim per exemple al retest. I per sobre de tot, perquè és una qüestió ètica. No es protegeix matant. Evitar el dolor en el moment en què s’està experimentant i quan resulta intractable sí que és una obligació. Matar per evitar un possible patiment en un hipotètic futur … .es un control poblacional, però el qualificatiu de ètic està de més.

No obstant això, sembla ser que matar els gats al·legant les raons abans assenyalades ha anat perdent defensors en els últims temps. Per això resulta molt significatiu que, també cada vegada amb més freqüència, s’al·ludeix a la possible transmissió de malalties als humans. Un cop més, buscant excuses per matar-los. Així, des d’instàncies oficials, servint-se d’informes de suposats experts, es difon una por entre la ciutadania que justificarà qualsevol decisió posterior, que tendeix sempre a l’eliminació dels gats que es considera que excedeixen del nombre acceptable. Considero que difondre aquesta por no és només una pràctica irresponsable, com habitualment se sol qualificar. És perversa.

Els carnets d’alimentadors concedits per l’Ajuntament de Cadis sembla que són insuficients ¿En quin sentit?

Inicialment, l’Ajuntament va decidir que només serien quaranta, la qual cosa resultava del tot insuficient. No obstant això, ateses les queixes que es van produir, es va obrir la possibilitat de concedir més carnets, fins i tot en nombre il·limitat. Però la realitat ha estat una altra. En no haver-se realitzat un cens real, aquelles persones cuidadores de colònies no censades no tenen dret a disposar de carnet. Carnets que adjudiquen els gestors de sempre, aplicant la manca de transparència de sempre, amb el monopoli i despotisme de sempre.

En una carta que es va publicar al Diari de Cadis vostè qüestiona la transparència del procés d’assignació de l’adjudicació de carnets i del control de colònies

La meva queixa respecte a l’adjudicació de carnets es sustentava en les mitges veritats que des de l’Ajuntament de Cadis s’havien difós. No s’havia seguit un procediment de difusió pública, de participació ciutadana en la decisió presa. No és només que no haguessin comptat amb els alimentadors particulars, que ni estan associats ni volen estar-ho, però la tasca és essencial. Quan deien que havien consensuat amb associacions vinculades a la protecció animal en realitat es tractava de dos grups, un d’ells ecologista, vinculats políticament a l’Ajuntament i representats per les mateixes persones. Grups que han vingut monopolitzant el control de colònies des del moment en què l’Ajuntament anterior va decidir fer-ho. Aquest monopoli continua mitjançant la renovació del conveni corresponent. La possibilitat d’un nou tipus de gestió, més participativa, transparent i democràtica, a hores d’ara sembla molt llunyana. Dubto molt que l’Ajuntament, a través dels seus responsables i gestors, ens ofereixi un seguiment periòdic de l’actual campanya, amb la identificació dels animals tractats i destinació dels mateixos.

Com és possible que encara, en contra dels posicionaments de veterinaris experts es repeteixi l’error que denuncia?

Perquè no és un error per als que volen reduir el nombre de gats del carrer. L’excusa de la salut dels animals els resulta molt útil. Per què anaven abandonar-la? De fet, i tal com esmentava abans, com en els últims temps sembla que aquesta excusa ja no és suficient, estan passant a insistir en la possible transmissió de malalties als humans.

Resulta molt significatiu que quan, per exemple, des del Col·legi de Veterinaris s’esmenten els èxits de les campanyes de control de colònies centrades en la salut, sempre s’emfatitza la disminució del nombre d’animals, deixant clara quina és la seva prioritat.

I pel que fa a les persones vinculades a l’àmbit de la protecció que realment van creure que era el procediment més convenient, entenc el mecanisme psicològic autojustificatiu de defensar aquesta pràctica, mantenint-la sempre que els resulta possible.

Alimentador és una categoria per sota de gestor de colònia. L’ús d’aquest terme és deliberat?

Ho és. Amb un cert biaix classista i masclista, sol identificar-se amb persona, normalment dona ( “boja dels gats”), ignorant, incapaç d’aprendre com tenir cura amb certa professionalitat una colònia i amb qui els ajuntaments no volen relacionar-se directament. En canvi el gestor de colònia, en el nostre entorn sempre associació, des d’una perspectiva més oficial i normalment ben relacionat amb els ajuntaments, ofereix aquesta professionalitat de la qual les persones alimentadores no tenen. El gestor posseeix formació per a la captura, la identificació de problemes que mereixen atenció veterinària, coneixement de la normativa, ia més alimentació. En qualsevol cas, si bé és veritat que no tots els alimentadors saben com cuidar correctament d’una colònia, amb les indicacions i ajuda adequades mai deixaran de resultar imprescindibles.

El que passa ara és continuïtat del passat, empitjorament?

A la província de Cadis, aparentment han canviat les intencions, i així ho expressen en reunions alcaldes com el de Cadis o el de Port Real. Però la realitat diària no ha canviat molt. La centralitat del paper del Col·legi Oficial de Veterinaris i del personal tècnic dels ajuntaments ho fa inevitable. Sobre aquest personal tècnic també caldria ressaltar les funcions determinants que assumeixen. Decisions polítiques, perquè la relació amb els animals és un assumpte polític amb una profunda dimensió ètica, es deixen en mans del mateix. Un personal que no es presenta a eleccions i les tasques haurien de consistir exclusivament en ser l’instrument per a la presa d’unes decisions que no els corresponen. O que no els haurien de correspondre.

Què hauria de canviar en la llei andalusa?

Pel que fa als gats, per començar reconèixer la figura del gat feral, inexistent a la nostra Comunitat. CER com imperatiu, reconeixement al seu torn dels seus drets així com els de les persones que els atenen en les seves variades formes. Protecció de les colònies, regulació dels recursos que permetin la seva subsistència … .. sota el principi que una colònia de gats no és una plaga medieval que ha de ser eradicada quan algú considera que molesta.

Què han suposat les Jornades Felines de Còrdova al febrer?

Abans de res, han permès conèixer la situació dels gats del carrer en les diferents províncies d’Andalusia. Partint d’aquí, i tenint en compte l’àmbit professional dels ponents, des juristes a veterinaris, s’ha assolit un coneixement actualitzat, tant teòric com pràctic, de tot el que implica la cura i gestió de les colònies felines. Des del camp veterinari, han quedat desacreditades aquelles pràctiques que comporten el sacrifici d’animals emparat en l’excusa de la salut. Considero també molt positiu el contacte que ha permès entre persones, associades o no, compromeses amb la protecció dels gats, un contacte que pot constituir el germen d’una coordinació i d’una futura i necessària xarxa de suport.

Què pot fer la comunitat felina per contribuir al canvi en la consideració dels gats a la tassa de Plata?

Crec que l’establiment d’una xarxa andalusa de protecció felina, organitzada de la manera que es pogués considerar convenient, seria molt necessària no només per Cadis, també per a qualsevol associació protectora, gestor o persona alimentadora de colònia d’altres llocs que, en massa ocasions es troben soles i sense recursos davant tècnics d’ajuntaments, col·legis de veterinaris o responsables polítics. Una xarxa d’assessorament de tot tipus i d’ajuda.

En aquest sentit crec que les I Jornades Felines Andaluses han significat un gran avenç. Confio que continuïn celebrant-se anualment i que puguem veure com els seus èxits es concreten.

Per què tenen els gats tan mala premsa?

Potser caldria dur a terme estudis antropològics i de psicologia del nostre imaginari col·lectiu per trobar les raons. El fet és que, en la nostra Comunitat andalusa i fins i tot diria que a tot l’Estat, la imatge del gat com un animal, d’una banda necessari i útil, com a instrument per mantenir certa “neteja”, conviu amb l’oposada, la d’un ser poc menys que malèfic, portador de desgràcies de tota mena. Dimonis que en els nostres temps, molt asèpticament, es fan passar per malalties, virus …

Per què hem de protegir els gats?

Com a qualsevol animal, perquè la relació que mantenim amb ells és un indicador del nostre progrés social i moral. Per nosaltres mateixos, com a espècie dominant al planeta, perquè el respecte, la compassió i la consideració cap als altres, no només als membres de la nostra espècie, ens engrandeix, ens fa millors. Per viure en una societat decent.