El dia que et vam posar nom ni tant sols ens coneixíem. No sabíem com eres ni què t’agradava. Sabíem però, que, fossis com fossis t’estimaríem per sempre.

Ja fa deu anys que et vam venir a buscar al CAAC de Barcelona. Abandonat dos cops consecutius, no te’n fiaves gaire d’aquesta espècie humana capritxosa i molts cops cruel.

Qui eren els que aquell dia se t’enduien a casa? Tú no podies pas decidir si volies venir o no. Vosaltres gairebé mai podeu decidir, i els qui ho fem per vosaltres no sempre l’encertem.

Deu anys, petit Sam, junts. Un més de la família. Deu anys i ara ens hem de dir adéu. Altre cop sota la nostra decisió, la decisió de no allargar més el teu patiment, però també la decisió de deixar de veure’t.

Que dur amic meu. Nosaltres humans, simples humans que molts cops ens creiem déus, avui et portem la mort. Eu-thanatos, una mort bona, però la mort al cap i a la fi.

Avui decidim per tú per última vegada. La decisió més difícil quan estimes a algú, la de dir-te adéu sense voler que marxis.

Gràcies Sam pel teu amor, la teva companyia. Gràcies per aquests deu anys al teu costat.

Avui serem déus estranys que et prenen la vida, demà però, tornarem a ser simples humans que han perdut un petit déu.

Article de Sílvia Esteve