Arxiu d'etiquetes per: abandonament

La neteja obligatòria de les miccions dels gossos en la via urbana i el control de les colònies de gats ferals: les novetats de la nova ordenança municipal de Mataró

/0 Comentaris/a

 

La nova ordenança de tinença, protecció i control animal de Mataró ha estat aprovada aquest juliol per unanimitat. El nou text aboga per millorar el benestar dels animals de la ciutat i procurar que es respectin les normes de bona convivència i civisme per part dels propietaris dels animals.

Una de les novetats, i potser la més comentada a mitjans i xarxes, és la obligatorietat de ruixar amb aigua les miccions dels gossos a la via pública. Aquesta mesura intenta reduir així les olors i corrossió a mobiliari urbà que aquests orins causen. En el text és destaca però que no es pot utilitzar ni sofre ni lleixiu en façanes ni voreres. Els propietaris que no segueixin aquesta nova norma poden ser sancionats amb multes econòmiques.

La nova mesura també prohibeix que els animals es quedin més de 20 minuts a l’interior d’un vehicle estacionat i l’ús dels collars que provoquen l’asfixia del gos per tal de controlar-lo. En el mateix apartat es regula també les mides i extensions de les corretges.

Un punt molt important serà que tant els centres d’acollida com els establiments de venda d’animals han d’exigir la declaració responsable, document en el que el nou propietari acredita no tenir historial com a maltractador d’animals.

Pel que fa a les colònies de gats ferals se’ls reconeix com a “part de la fauna urbana i com a tals, se’ls ha de respectar la forma de viure i, sempre que sigui tècnicament possible, se’ls ha de mantenir en l’espai que ocupen”.

L’Ajuntament es compromet a identificar aquestes colònies de gats ferals per tal d’aplicar el conegut com a mètode CES (Captura, Esterilització i Solta) ja sigui amb personal propi o associacions de protecció animal. També s’establirà una base de dades de les colònies de gats controlades del municipi.

 

Sílvia Esteve

Corpulent, Potencialment Perillós i agressiu són tres conceptes diferents

/0 Comentaris/a

 

Recentment un titular encenia els ànims de la comunitat animalista. “Gossos agressius omplen la protectora de…”. Òbviament més enllà d’aquest espantós panorama que dibuixaven aquestes sis paraules calia esbrinar les circumstàncies. La redactora s’havia posat al servei del denunciant de la situació sense contextualitzar la càrrega de realitat ni preveure les conseqüències de la seva contribució a la toxicitat informativa que recau sobre aquests individus. Bàsicament des de diverses associacions es lamenta la substitució de l’epítet legal potencialment perillós pel d’agressiu (més breu però molt més inexacte).

En l’article s’assenyala que el problema és aquest 25% de GPP quan el conflicte real és el manteniment de l’alt percentatge de gossos abandonats (no extraviats): un 98%. Així doncs el focus del problema no són aquest tipus de gossos, sinó les altíssimes taxes d’abandonament, de delicte contra els animals que se segueixen cometent.

Una mica més endavant es comenta que s’han rehabilitat tres gossos dominants. El concepte de dominància està desterrat des de fa molts anys de l’elenc de comportaments possibles dels gossos per als educadors canins formats adequadament. L’article bàsicament retrata una entitat gironina com a víctima de contenir gossos ferotges fruit del trànsit i venda per internet. Quin favor es fa doncs als gossos? Cap. Es nomenen unes races i els seus encreuaments que són les que l’any 1999 es van assenyalar des del Govern tot i no ser les protagonistes de més atacs ni diferir en pes, tendències i estructura a altres races que ni s’anomenen. La llei sobre els gossos potencialment perillosos va ser qüestionada des del principi per experts i aficionats i lamentablement no ha servit per evitar atacs greus ni per evitar que aquests gossos pateixin mutilacions, ensinistraments que indueixen a la indefensió, trànsit, robatoris i mort.

S’apunten també tímides mesures esperançadores, es parla d’una prova pilot i d’uns gossos molt concrets. Tenim constància que una activitat quotidiana i ben realitzada transforma la frustració rere els barrots – la que tindria qualsevol animal social reclòs injusta i inapropiadament- en equilibri, afabilitat i simpatia durant els passejos o després de l’adopció. L’Associació per a la Protecció dels Gossos Potencialment Perillosos fa anys que realitza amb gran èxit activitats que demostren la gran capacitat de resiliència d’aquests animals. Molts d’ells, de races fortes, i conductualment res perillosos; en molts casos comparteixen gàbia al Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona. És el mal maneig i la manca de recursos formatius i materials el que porta a mal interpretar senyals i a imposar etiquetes errònies. Tampoc els mitjans de comunicació generalistes ajuden molt a facilitar el coneixement de la realitat d’aquests gossos que en la majoria dels casos impresionen per la seva corpulència. En res contribueix que se’ls associï comunament a segments poblacionals que veuen en el seu aspecte una “arma” dissuasòria perfecta.

No hi ha una legislació idònia en el món que solucioni màgicament el problema del maltractament i explotació de gossos. Encara que hi fos, les llacunes en la seva aplicació i la manca d’altaveus adequats per al seu coneixement li restaria eficàcia. Animalados va néixer amb vocació d’oferir informació veraç i assequible per combatre els errors que resten benestar als nostres companys peluts. I des d’Animalados us convidem a aprofundir sobre les diferències entre agressivitat, gos potencialment perillós i gos corpulent potencialment petoner.

L'”Abandonament 0″ el veritable camí cap al “Sacrifici 0”

/0 Comentaris/a

 

El ja molt citat “Sacrifici 0” va donar un important pas endavant en el Ple de la Junta General del Principat d’Astúries del passat 5 de maig. La diputada Carmen Fernández, va realitzar una gran exposició d’una bateria de mesures encaminades a l'”Abandonament 0″, un objectiu molt més realista de protecció animal. La iniciativa va tirar endavant per unanimitat en la majoria dels seus punts.

Si bé, el Sacrifici 0 com a concepte fàcil de vendre i entendre per la ciutadania, és l'”eslògan” perfecte, no comporta en si mateix tot el benestar animal pel qual hem de lluitar des d’una entitat protectora. Estar viu no és sinònim d’estar bé. Reduït a l’absurd, en una població on s’abandonen 100.000 animals a l’any i s’adopten 100, el Sacrifici 0, a seques, només aconseguiria condemnar a cadena perpètua a 99.900 reus cada any, amb més o menys grau d’amuntegament (amb totes les penúries que això comporta) segons la inversió que es realitzés en la construcció de centres infinits. Per contra, en aquesta mateixa població, si s’abandonen 100 animals i se n’adopten 100, ¿hi hauria realment la necessitat de lluitar pel Sacrifici 0?

Una altra de les mesures pernicioses que acompanyen una obligatorietat de Sacrifici 0, on la realitat numèrica no permet la seva aplicació, passa per la suspensió per part dels ajuntaments de la recollida d’animals lliurats pel seu propietari (com ja està passant a l’Ajuntament de Madrid ). Així, si al propietari de l’animal, que per certs motius més o menys justificats, decideix deixar de tenir-lo, li tanquem la porta d’entrada al centre mitjançant el lliurament d’una manera civilitzada i protocolaritzada (que a més ens permet recollir informació que serà útil per la posterior adopció) li estem obrint la porta al tortuós camí de l’abandonament a la via pública (atropellaments, fam, set, síndromes de Noè…) o, en el millor dels casos, si no hi ha la sort que algú se’l pugui quedar, que el sacrifiqui un veterinari com a resultat de la nostra “lluita pel Sacrifici 0”.

D’altra banda, el Sacrifici 0, així, sense matisos, no lluita perquè el menor nombre d’animals no passi per la desagradable experiència de veure’s abandonat, per contra, l’Abandonament 0 sí busca que a aquesta traumàtica situació es vegin exposats els menys animals possibles .


Les mesures recollides per la diputada de Fòrum Astúries van des de la reforma de la llei autonòmica, fins a les campanyes d’adopció, esterilització i identificació, passant per demanar informació detallada de la situació en els 78 ajuntaments asturians (conèixer la dimensió exacta d’un problema és el primer pas per resoldre-ho), subvencionar la construcció de centres de dipòsit o incloure formació referent a la tinença responsable en l’educació obligatòria.

Alejandra Mier
Fundación Protectora de Asturias

La coexistència de dos registres d’animals a Catalunya dificulta la recerca quan es perden o s’abandonen

/0 Comentaris/a

Tots els gossos han de portar xip. A Catalunya, però, n’hi ha dos tipus. Fins fa cinc anys totes les dades identificatives de cans, gats i fures estaven emmagatzemades a l’AIAC (Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia), propietat del Consell del Col·legi de Veterinaris de Catalunya, però des de fa cinc anys la Generalitat ha posat a disposició dels seus amos l’únic registre obligatori per llei, gratuït i públic, i que pot ser utilitzat pels ajuntaments com a cens municipal. Aquesta nova base de dades, l’ANICOM (Animals de Companyia) permet l’accés a tots els veterinaris, protectores, ajuntaments i agents de l´autoritat i el seu ús no requereix cap cost. Ja no és necessari recórrer a un veterinari perquè llegeixi el microxip i avisi els propietaris perquè es poden localitzar des de les mateixes associacions i administracions. Tot i els avantatges d’aquest registre, molts veterinaris segueixen registrant els animals a l’AIAC, on el preu de la implantació té un cost molt superior al de l’ANICOM, que té un cost simbòlic.

Les associacions animalistes lamenten que el manteniment d’aquesta base de dades del Consell impedeix que més gossos portin el xip pel seu elevat cost. Alba Jornet, secretària de FAADA (Fundació per l’Assesorament i Acció en Defensa dels Animals), explica que “el microxip no té valor, el que costa és donar-lo d’alta, i si al veterinari li costa 25 euros, dobla el preu final per obtenir benefici”.  Jornet atribueix la coexistència de dos registres que equipara a “una mútua i a la seguretat social” als interessos econòmics del Consell: “El 80% dels seus ingressos venen de la identificació dels animals i no els interessa passar-se a l’altra, per això els veterinaris ens fan boicot, no volen que la base de dades públiques funcioni i van posant traves”. Els grans perjudicats són els animals perduts perquè segons apunta l’activista “l’ANICOM la tenim en xarxa i qualsevol persona pot tenir-hi accés, mentre que a l’AIAC, a banda dels veterinaris i cossos policials i forestals, només ho poden fer els ajuntaments que paguen un quota anual”.

Sense aquest “boicot” Jornet considera que “la base de dades pública estaria plenament consolidada perquè ara hi ha un 35% de gossos identificats i ja un 4% de gats gràcies a la tasca de les protectores, en qualsevol cas quan baixes el preu, les implantacions dels xips augmenten”. Actualment hi ha gairebé 300.000 animals inscrits a l’ANICOM, però a l’AIAC cada any se’n registren uns  80.000 i es calcula que en tenen més de nou-cents mil. Ignasi Rodríguez,  cap del departament de Protecció d’Animals de la Generalitat, assenyala que “les dues bases de dades tenen reconeixement oficial i hi ha animals que són a l’ANICOM, d’altres a l’AIAC i cada cop més a les dues”. Aquesta dualitat que no es produeix a cap més territori de l’Estat, però sí a d’altres països d’Europa com Irlanda, comporta els seus problemes com reconeix el màxim responsable de la Generalitat en l’àmbit dels animals de companyia: “Ara quan es perd un gos cal buscar a les dues bases de dades i hem d’evitar que el policía, la protectora o el veterinari hagi de consultar tots dos registres”.

Rodríguez explica perquè molts veterinaris els segueixen donant d’alta a l’AIAC quan el registre obligatori és l’ANICOM: “És obligatori que els veterinaris comuniquin les dades de les identificacions a l’ANICOM els vint dies posteriors a la implantació del xip, però això no vol dir que no puguin donar d’alta els xips a l’AIAC”. Pel que fa a l’elevat preu d’aquest registre, revela que “la normativa actual no permet imposar imports mínims ni màxims i això fa que cada centre veterinari cobri imports diferents per a la identificació d’un animal”. Rodríguez no dubta a l’hora d’afirmar que “la solució òptima seria que les dades es compartissin”. Una solució que ja es va posar en pràctica els dos primers anys de funcionament de l’ANICOM quan la Generalitat va signar un conveni amb el Consell perquè li cedís les dades del 2012 i del 2013. Aquest acord obligava el Consell a compartir la base de dades amb l’administració, però només dels registres nous, no dels anys anteriors. Un acord que no s’ha ratificat: “El conveni es va acabar i no s’ha renovat perquè les dues parts no s’han posat d’acord”. El cap de la Secció de Protecció d’Animals assegura que no sap els motius del desencontre, però apunta a “motius estratègics”. La representant de FAADA es mostra molt crítica amb l’actitud del Consell perquè “nosaltres evitem abandonaments, lluitem pel benestar dels animals i ells només pensen en el seu interés econòmic, en no deixar de guanyar diners”. El Consell, que factura al voltant d’1,8 milions d’euros pel registre d’animals amb xip, ha declinat fer declaracions a aquest mitjà per donar la seva versió. Perquè l’administració tingués accés als 900.000 animals n’hi hauria prou amb el permís dels propietaris.

La Fundació Affinity alerta que gossos i gats no són una joguina

/0 Comentaris/a

#NoSonUnJuguete. Amb aquest contundent hashtag, la Fundació Affinity impulsa una campanya per conscienciar sobre la tinença responsable i lluitar contra l’abandonament dels animals. I és que la meitat dels nens reconeix haver demanat un gos o un gat als Reis Mags i gairebé un 40% dels animals de companyia arriben a les llars espanyoles en forma de regal per aquestes dates. Moltes famílies pensen que un cadell és el millor regal que poden oferir als seus fills, però el que avui sembla l’obsequi ideal pot esdevenir un problema tant per l’animal com per a la persona que el rep. Aquest és el punt de partida de la campanya de Nadal de la Fundació Affinity, que remarca que un ésser viu no hauria de ser regalat com si fos un objecte qualsevol i que adverteix sobre les nefastes conseqüències que pot tenir regalar animals amb l’objectiu d’evitar futurs abandonaments.

Per traslladar aquest missatge, Fundació Affinity ha creat un vídeo que il·lustra amb un to amable i proper les llums i ombres del que significa conviure amb un gos. Segons assenyala Isabel Buil, directora de Fundació Affinity, “volíem explicar una història que connectés amb la gent, que tingués emoció i que al mateix temps portés a la reflexió a aquelles persones que potser estiguin pensant en un cadell com a regal de Nadal. Conviure amb un gos o un gat és una decisió tan important que ningú més la pot prendre per un mateix “. L’impuls juga un paper important en l’elecció de l’animal. De fet, un 34% dels propietaris espanyols confessa que es va deixar portar per raonaments emocionals i / o visuals a l’hora de decidir-se pel seu gos o gat. En el cas dels nens, encara que el 98% dels nens assegura tenir clar que els animals no són joguines, un 50% d’ells reconeix haver demanat al Pare Noel o als Reis Mags un gos o un gat en algun moment de la seva vida.
 
Segons Buil, “que els nostres fills demanin un gos o gat com a regal de Nadal és perfectament normal però no vol dir que haguem de comprar o adoptar un automàticament, sinó que hem de meditar bé la decisió abans de donar el pas. Probablement, desvincular aquesta decisió d’una època de regals i sorpreses com és el Nadal, sigui una bona forma de deixar l’impuls a un costat”. Segons l’II Anàlisi Científica de la Fundació Affinity, que analitza el vincle entre persones i animals de companyia, per un de cada dos nens l’animal representa, després dels seus pares, la principal font de suport emocional en situacions de por o tristesa. A més, un 60% dels nens associen als gossos i gats com a companys d’activitats i és per aquest motiu que el 80% dels nens prefereix jugar amb ells abans que amb videojocs.

Fundació Affinity recomana fer una reflexió abans de decidir-se a compartir la vida amb un gos o gat, que sigui una decisió meditada. Per assegurar-nos que la relació amb els animals serà estable i duradora i que aquests no acabaran abandonats ni en centres d’acollida es recomana, en primer lloc, compromís. La convivència amb un animal de companyia és a llarg termini i el nostre compromís amb ell ha de ser durant tota la vida de l’animal, és a dir entre 12 anys i 15 anys de mitjana. Després és vital valorar què suposarà per a nosaltres incorporar un animal en les nostres vides i no deixar-nos portar per un mer impuls inicial sinó que la decisió ha de ser meditada i consensuada entre tots els membres de la família. La informació prèvia és també fonamental. Abans de començar a viure amb un animal hem de conèixer i assumir les obligacions i responsabilitats que això suposa. De la mateixa manera, hem de saber quines cures necessitarà i quines seran les seves rutines.