“Un no s’acostuma a la mort”

Com afrontar aquesta part de la meva professió és realment complicat.

En general, quan sorgeix aquest tema, les persones et solen dir que, bé, tu ja estàs acostumada, que forma part de la teva quotidianitat com a veterinària, que no t’afecta com la primera vegada que ho vas fer … Però una no s’acostuma a la mort.

Jo com a persona no m'”acostumo” al que representa, i com a professional suposa, en molts casos, frustració per no poder fer res més pel meu pacient. És per això que, per eutanasiar, he après a gestionar (no anul·lar) les meves emocions el que em permet poder dur a terme una tasca tan difícil emocionalment per la qual ningú m’ha preparat.

Cada vegada que m’enfronto a aquesta situació tinc en compte diferents factors. En primer lloc el pacient, quin és el motiu d’eutanàsia i sobretot si hi ha altres opcions abans d’arribar-hi. Cal no oblidar que la meva tasca com a veterinària és en primer lloc amb el pacient, intentar curar, i si no és possible, alleujar el seu dolor o patiment.

En segon lloc amb la família, sent el suport psicològic en una decisió tan angoixant i difícil. Hi ha tantes situacions familiars diferents com pacients. Tenir empatia amb ells i comprendre la seva situació és fonamental perquè aquest procés sigui el menys dolorós possible.

En moltes ocasions no es té en compte que també som persones, tenim sentiments i que no per dur a terme l’eutanàsia deixem de tenir-los. No puc recordar en quantes ocasions he sortit de la consulta amb un nus a la gola o quantes vegades m’he ensorrat tot i saber que és la decisió correcta.

Cal no oblidar que en molts casos són pacients als qui hem vist créixer a la nostra consulta, que vénen feliços a veure’t, a buscar la seva llaminadura quan passen per davant de la consulta, que et mengen a petons si et descuides …

Per tot això crec necessari escriure aquestes línies. La veterinària és una professió que pot arribar a ser molt dura, física i psicològicament, i encara que moltes vegades es reconeix la nostra tasca, hi ha d’altres en que no es veu més enllà de la nostra bata de veterinari. Sota l’uniforme de la professió estan tots els nostres sentiments, els que ens fan lluitar cada dia pels nostres pacients i els que ens fan patir cada dia per ells.