Nàufrags de la Terra

“És en el mar, i no a la terra, on millor pot experimentar-se la trobada amb la naturalesa salvatge, ja que en cap altre lloc es revela amb tanta claredat la vulnerabilitat i la insignificança de l’ésser humà davant de la immensitat d’una naturalesa que mai pot sotmetre.” 

Marta Tafalla, article “Darwin, Melville i el lloc de l’ésser humà en la natura”

Un nàufrag, una illa. El mar, la terra. El finit i l’infinit. El blau i el vermell. La tortuga vermella de Michael Dudok de Wit és una obra que conté en el seu delicat minimalisme un univers sencer. Aquesta poesia audiovisual aconsegueix unir, gràcies a les seves onades de versos, el que, a simple vista, ens sembla aliè, separat.

No som aliens a la terra, ni als seus éssers. Estem units a ella, fusionats amb ella. Interconnectats.

El nàufrag que arriba a l’illa es desespera per tornar a la civilització. Aquella a la qual ell creu pertànyer, aquella part del món que no li és estranya. Un cop i un altre i un altre intenta escapar de l’illot al que el destí l’ha portat, però, un cop i un altre i un altre una gran tortuga vermella destrueix la seva embarcació i el torna a la brillant vora de la illa.

L’home, enutjat i rancorós castiga la tortuga deixant-la morir al sol.

El nàufrag no només és nàufrag per haver perdut el seu bot, és nàufrag de la terra, a la deriva d’un món natural que no reconeix com a seu, al qual castiga quan no pot dominar. A qui necessita vèncer quan no es plega als seus desitjos.

Aquest petit home mata la tortuga. Però al poc temps reacciona. No només ha matat una tortuga. El que ha fet és venjar-se, maltractar un ésser innocent descarregant en ell la seva frustració. Ha de reparar el dany intentant reanimar al pobre animal.

Per sort per als humans, ella, la naturalesa, no és rancorosa ni venjativa. Del cos de la gran tortuga naixerà una dona.

Metamorfosi, canvi, transformació. Què és, si no, al cap i a la fi aquest món?

Dona i home, mar i terra. Desert i bosc. Els contrastos són unions. Continuacions. Transfiguracions.

D’aquesta insòlita parella naixerà un nen, que ja no és sols home o tortuga, que ja no és sorra o onatge. Un nou ésser que no necessita la riba, sinó que pot viure en l’entre.

I a l’illa, a la mateixa illa on el nostre nàufrag no creia veure res, on no creia que estigués el seu lloc, la seva llar, en aquesta mateixa illa, hi ha la seva família.

Aire, aigua, foc, terra. Tots els elements perfectament representats amb la sòbria paleta de colors que fa servir Dudok de Wit ens representen aquest petit món, símbol de tota la resta d'”illes” que componen aquest planeta nostre.

Realment necessitem fugir com nàufrags de la nostra terra, de la nostra llar, la natura? Potser quan deixem de construir bots que ens portin cap a un altre destí que creiem millor serem capaços d’apreciar el que ens envolta. El sol, els arbres, el mar… el temps sense hores ni minuts. La vida, l’amor, l’amistat, la tolerància.

Sembla com si la senzillesa de la vida no fos per a nosaltres prou bella. Quin gran error el de l’humà que no s’ha creuat encara amb la tortuga vermella.

Article de Sílvia Esteve