Concha

“A veure com ens ho muntem per portar-li el sofà i la taula del menjador…”, vaig pensar, preocupadíssim, quan una amiga que se’ns quedaria la Concha un cap de setmana em va dir que només calia que li deixés el seu llitet i la seva joguina preferida. He de dir que la Concha no és la meva sogra. Ni tan sols és una persona, encara que ella està convençuda que ho és. És la nostra gossa i sí, en els moments més crítics, li diem Imbècil. Amb carinyo, esclar. Queda dir que dorm al sofà i fa el que li rota.

La vam anar a buscar a un pendent de les muntanyes pirinenques, prop de la Seu d’Urgell. Fa dos anys vam saber d’un camperol (caçador, evidentment) que no volia femelles i el destí de la seva camada de gosses caçadores de raça ‘porcellana’ passava per dos camins: trobar algú que se la quedés o… ser sacrificada. El primer que vam fer va ser un google: “gos porcellana”. “Imatges”. I van sortir un munt de figuretes de gos (precioses, escolta!) i, molt més a baix, la Concha. Sí, llavors no ho sabíem, però era la mateixa persona (perdó, animal…) en què s’ha convertit aquella boleta blanca que vam rescatar un matí plujós d’hivern en plena muntanya.

Total, que la Concha porta una vida de gossa mimada i urbanita però privilegiada: passeja i corre tot el que vol pel parc del Turó de la Peira cada dia i viatja al Pirineu del Pallars bastant sovint a perdre’s pels prats i les muntanyes i els rius i les cases dels veïns. A casa… a casa és una altra cosa. Creiem que el seu instint caçador l’ha portada a distingir entre allò que es menja i allò que no: les potes de les cadires es mengen, els sofàs, no; els mitjons i els sostenidors es mengen, els nusos de corda, no; els comandaments a distància es mengen, els endolls (per sort!), no… Vam començar a fer inventari de la feina feta per la Concha a casa. Comandaments de tele: 2. Ulleres: 3. Cadires: 3. Parets: ni ho sabem. Sostenidors: 8 (com a poc)… No vam tenir collons d’acabar l’inventari.

En dos anys hem descobert que tenir un gos és sacrificat. No només pel que fa al “menaje del hogar”, sinó per la responsabilitat. Una responsabilitat a la qual només et pots comprometre si t’estimes l’animal. I la Concha es fa estimar. És bona, fidel, alegra, divertida, cotilla… Ens hem acostumat a aixecar-nos molt d’hora per passejar-la una bona estona de bon matí (matinada, millor dit) i ens estem adonant que, inconscientment, fem els plans en família pensant sempre en ella. Potser la cabrona té raó i és de debò una personeta…