És legítim lamentar la mort d’un gos enmig de la barbàrie terrorista?

La mort d’un gos durant un operació antiterrorista a França torna a obrir el debat sobre la importància de la vida d’un animal, com ja va passar amb Excalibur i l’ébola

Divendres van morir 120 persones per culpa de diferents atemptats terroristes a París. Aquest dimecres n’han mort dues més, presumptament terroristes, quan la policia les anava a detenir. Mentre Europa prova de recuperar-se del xoc que aquests atemptats han suposat, França ja ha començat a bombardejar Síria, juntament amb Rússia i els Estats Units. Tot plegat, enmig d’una dramàtica onada migratòria que afecta milers de refugiats. Famílies senceres que fugen de l’odi de l’Estat Islàmic per quedar atrapades entre les tanques de la indiferència europea. En poques setmanes, el món s’ha tornat molt més perillós i molt més trist. L’odi sembla governar el món.

És lícit, en aquest context, lamentar la mort del gos policia que va volar pels aires quan va entrar a casa d’una dona que es va immolar? No és massa gran la magnitud de la tragèdia com per posar-se a lamentar la mort d’un animal?

El debat està viu a la xarxa, i recorda, tot i que amb diferències evidents, el que va motivar el sacrifici d’Excalibur, el gos de l’infermera madrilenya que va contraure l’èbola.

Diesel, la perrita que murió defendiendo a Francia #JeSuisChien https://t.co/NlDExWLD9P pic.twitter.com/659WRvXTBk

— CNN en Español (@CNNEE) novembre 18, 2015

Dièsel, la pastora belga de set anys que ha mort durant l’operació terrorista a Saint-Denis no val el mateix que les víctimes dels atemptats. Ni tan sols val el mateix que la dona que es va immolar, per molt terrorista que pogués ser. Un gos és un gos i una persona és un animal de la nostra mateixa espècie. La diferència és indiscutible. La capacitat d’empatitzar amb un membre de la nostra mateixa espècie és infinitament superior. Ploraré més la mort del meu gos que la d’algunes persones, n’estic convençut, però això no té res a veure. Si preferíssim la supervivència d’una altra espècie abans que la nostra estaríem acabats.

Aclarida aquesta prioritat, em sento amb la necessitat de lamentar la mort de Dièsel amb totes les meves energies i celebro que la xarxa s’hagi bolcat a lamentar la seva pèrdua. Per una banda, perquè la seva mort ajuda a recordar-nos tota la feina que els gossos ( i tants altres animals) fan per nosaltres: guien a les persones cegues, rescaten les víctimes de terratrèmols i altres accidents, busquen drogues, armes i explosius. I donen la vida per nosaltres. Ser conscients de l’ajuda que ens donen els animals pot facilitar que els tinguem més en compte en el dia a dia i els hi reconeguem el seus drets. Els hi devem molt.

Però el principal motiu pel que crec que és molt important lamentar la pèrdua d’un gos en un moment així, és perquè quan la humanitat tremola, quan sembla que som la pitjor espècie que mai ha trepitjat la terra, és quan cal ser més generós. És quan cal ser més humà. Lamentar la mort de Dièsel no vol dir que no es lamenti també la mort de les altres víctimes. Però s’ha de fer. Perquè, sense cap mena de dubte, la humanitat es reforça com més generosos som amb la resta d’éssers vius. Quan abandonem l’egoïsme. Quan som capaços de tenir empatia amb els altres éssers vius que no són de la nostra espècie. Cal respectar els animals per reforçar la humanitat.

Jordi Mumbrú