Sora, la mascota más hospitalaria

Sora, la mascota más hospitalaria.

Estaba removiéndome en mi silla, nervioso por aquel momento que había estado esperando desde que tenía uso de razón. Mis padres por fin me habían concedido mi ansiado deseo: tener un perro. Se abrió la puerta de golpe y, sin darme tiempo a articular palabra, la criadora me plantó encima de la falda una cachorrita de dos meses, asustada en mis brazos: Eso sí que es una buena estrategia comercial.

Atrás intensas negociaciones con mis padres, llegamos al consenso: un cachorro hembra y de la raza Golden Retriever. Unos amigos de mi padre nos habían aconsejado que si uno quiere un perro de tamaño mediano-grande, afectuoso y bonito, esta es la raza ideal. Cómo fui el impulsor de la idea, la familia me otorgó el privilegio de ponerle nombre. Sora significa cielo en japonés, y puesto que ella es muy blanca y buena, me pareció apropiado. Además, lo mejor para los perros es ponerle nombres sencillos, con pocas sílabas. De esta forma no tardan en aprenderlos.

Los primeros días fueron los mejores, pero también los peores. Descubres un mundo nuevo que nunca te habías imaginado, y ves como tu mascota empieza a entenderte cuando le hablas. Además, ella misma está descubriendo el mundo que la rodea y eso es algo apasionante de presenciar. Pero también es la época más mala, porque te preocupas muchísimo: no sabes cómo hablarle, ni si cuando te des la vuelta va a confundir un cable con un trozo de salchicha. No tienes ni idea de si lo mejor es que se quede en la terraza o dejarla dar vueltas por la casa. Lo peor de todo es que se pone enferma, como toda buena niña. Así que de vez en cuando le vas a encontrar caca y vomito por la casa.

Pero poco a poco nos vamos conociendo. La primera vez que la sacas a pasear no puedes ni cruzar la calle de lo asustada que está, pero tras una semana Sora entra en lo que yo llamo “El desplazamiento cachorril”: hay veces que los cachorros crecen muy de prisa y ya tienen un cuerpo de adulto con seis o ocho meses, pero gracias al “desplazamiento” es tremendamente fácil identificar a un cachorro… Consiste en lo siguiente: si llevas a tu perro con correa, siempre se va a mover en diagonal (nunca en línea recta), tirando con todas sus fuerzas. Y, cada vez que descubre que ha dejado atrás algo muy interesante que oler, te hace dar un giro de 180º con un tirón firme. No te sorprendas si caes al suelo.

Pese a todo, uno siempre se siente muy acompañado al lado de Sora. Le encanta que la acaricien y la rasquen, sobre todo en el culo. Si te pones a su altura, te devuelve los mimos con un buen lametón, y luego no va a tener problema para quedarse dormida encima de ti. Tras dos años y medio, su reacción al traer invitados a casa no ha cambiado. Agitar la cola como una loca y a veces saltar encima para lamer la cara. En mí familia estamos convencidos que si Sora pudiera hablar ella le acogería con un “¿Hola, quieres ser mi amigo?” a cualquier ladrón que entrara en casa. Algo que hay que vigilar es que SIEMPRE tiene hambre. No mastica, ¡engulle! Cada vez que estés cocinando la tendrás cerca, preparada para cazar cualquier alimento que caiga al suelo. No hay que dejarse engañar por su apariencia inocente, ella sabe que con cara de pena se puede conseguir de todo.

Es mucho más lista de lo que aparenta. Reconoce palabras como “paseo”, “premio”, “mira que tengo” o “pelota”. También distingue a las personas. Cuando ve a mis padres a lo lejos corre directa hacia ellos, y cuando sale a pasear conmigo sabe que me enfado con más facilidad que mi madre, así que tira menos de la correa.

Hemos tenido mucha suerte con Sora. Nunca nos hemos encontrado cojines rotos, ni la hemos sorprendido bebiendo de la taza del váter… Pero incluso sin esa fortuna hay algo en lo que coincidimos los propietarios de perros: La compañía que aportan es increíble, y uno no va a sentirse solo nunca más.

En Treski, en Candela i jo

Jo només volia un gat. Estàvem de visita al sud de França i algú ens va deixar un paper de publicitat al cotxe d’una protectora que, pel què vam entendre, estava plena fins dalt i si no aconseguia donar gossos i gats en adopció hauria de sacrificar-los. Així que vam anar a buscar un gat. No sé si va ser culpa del idioma o d’aquells ullets que va posar el Treski quan el vam agafar en braços i va notar l’escalfor, però enlloc d’un gat, vam sortir amb un gos. Tenia dos mesos i mig i estic convençut que va ser ell qui ens va escollir.

Des d’aleshores hem passat mil aventures. Sempre junts. Hem canviat de pis almenys deu vegades; hem viscut a Roma, a Almeria, passant per Granada per l’Àragó, per Navarra i per molts barris de Barcelona. Sempre l’un al costat de l’altre. Suposo que tots els amos ho deuen dir del seu gos, però per mi el Treski és un gos especial. És un animal difícil, perquè és barreja de Husky i tossut com una mala cosa, però li encanten les persones i com deia un company i amic de Roma que va haver de fer el cangur en més d’una ocasió “este perro tiene hasta orgullo”. I és que sembla que hagi de tenir personalitat i tot. Procuro no tornar-me boig: És un gos, no una persona, però són tantes les aventures que acumulem, que només les sabem nosaltres dos. A vegades sembla fàcil confondre’s.

 

Anys més tard va arribar el nou fitxatge, el Mandela. Li vam canviar el nom per Candela i també té tela. És extremadament nerviós fins al punt que és capaç de passar-se minuts dempeus per cridar l’atenció. És d’uns amics que se’l van trobar pel carrer i no podien seguir tenint-lo a casa. Al principi es barallava molt amb el Treski. Dos mascles a casa no és fàcil. Fins que el vam castrar. Va ser la millor decisió que vam poder prendre. Des de llavors, la seva relació és meravellosa. El Treski té 12 anys i Candela ja en deu tenir set. Sense ells, viuríem més tranquils… però ens faltaria un carinyo que només ells saben donar. Són el millor exemple d’una paraula preciosa: fidelitat.

 

Jara

Doncs aquest mail es per explicar com va arribar la Jara a la meva vida i com ha marxat
Fa casi 8 anys amb la meva ex-parella vam anar a conèixer una gossa.
Després de les salutacions als de dos potes vaig saludar als de 4 hi havia dos que feien molt de soroll i en el moment que m’aixecava de terra la Jara va baixar i va seure a la meva falda. La resta de l’entrevista va ser amb ella a la falda, ens vàrem mirar amb el meu ex i vam dir ja tenim gos J
Va costar 2 anys que confies amb la gent però desprès sempre ha sigut molt sociable
Després han sigut 7 anys de coses bones i dolentes però sempre ha estat al meu costat incondicionalment
Malauradament ahir va deixar de lluitar el seu petit cos ja estava molt cansat. Es va adormir acompanyada de els seus amics peluts i la seva família de dues potes, tiets, avia i la seva mami

Concha

“A veure com ens ho muntem per portar-li el sofà i la taula del menjador…”, vaig pensar, preocupadíssim, quan una amiga que se’ns quedaria la Concha un cap de setmana em va dir que només calia que li deixés el seu llitet i la seva joguina preferida. He de dir que la Concha no és la meva sogra. Ni tan sols és una persona, encara que ella està convençuda que ho és. És la nostra gossa i sí, en els moments més crítics, li diem Imbècil. Amb carinyo, esclar. Queda dir que dorm al sofà i fa el que li rota.

La vam anar a buscar a un pendent de les muntanyes pirinenques, prop de la Seu d’Urgell. Fa dos anys vam saber d’un camperol (caçador, evidentment) que no volia femelles i el destí de la seva camada de gosses caçadores de raça ‘porcellana’ passava per dos camins: trobar algú que se la quedés o… ser sacrificada. El primer que vam fer va ser un google: “gos porcellana”. “Imatges”. I van sortir un munt de figuretes de gos (precioses, escolta!) i, molt més a baix, la Concha. Sí, llavors no ho sabíem, però era la mateixa persona (perdó, animal…) en què s’ha convertit aquella boleta blanca que vam rescatar un matí plujós d’hivern en plena muntanya.

Total, que la Concha porta una vida de gossa mimada i urbanita però privilegiada: passeja i corre tot el que vol pel parc del Turó de la Peira cada dia i viatja al Pirineu del Pallars bastant sovint a perdre’s pels prats i les muntanyes i els rius i les cases dels veïns. A casa… a casa és una altra cosa. Creiem que el seu instint caçador l’ha portada a distingir entre allò que es menja i allò que no: les potes de les cadires es mengen, els sofàs, no; els mitjons i els sostenidors es mengen, els nusos de corda, no; els comandaments a distància es mengen, els endolls (per sort!), no… Vam començar a fer inventari de la feina feta per la Concha a casa. Comandaments de tele: 2. Ulleres: 3. Cadires: 3. Parets: ni ho sabem. Sostenidors: 8 (com a poc)… No vam tenir collons d’acabar l’inventari.

En dos anys hem descobert que tenir un gos és sacrificat. No només pel que fa al “menaje del hogar”, sinó per la responsabilitat. Una responsabilitat a la qual només et pots comprometre si t’estimes l’animal. I la Concha es fa estimar. És bona, fidel, alegra, divertida, cotilla… Ens hem acostumat a aixecar-nos molt d’hora per passejar-la una bona estona de bon matí (matinada, millor dit) i ens estem adonant que, inconscientment, fem els plans en família pensant sempre en ella. Potser la cabrona té raó i és de debò una personeta…

Catalunya, a punt per decidir si prohibeix els animals al circs

El debat enfronta els empresaris del sector, que asseguren que els animals no pateixen gens durant els assajos, amb els col·lectius animalistes defensen tot el contrari

Els diputats que integren la Comissió d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació i Medi Natural han de decidir en les properes setmanes si prohibeixen l’ús d’animals en els espectacles de circ. Aquesta és una de les actuals campanyes més actives dels col·lectius animalistes.

Per poder prendre aquesta decisió, els diputats van escoltar primer el sector empresarial del món del circ, que va defensar que els animals han de continuar en aquests espectacles i van assegurar que no pateixen i que els se’ls tracta amb molt de respecte. Setmanes després va ser el torn dels col·lectius animalistes. Veterinaris, biòlegs, advocats, ensinistradors i estudiosos del món del circ van exposar els seus arguments i ensenyar diferents fotografies per demostrar el maltractament que pateixen els animals salvatges i domèstics que treballen al circ. “Per fer cinc minuts d’espectacle, [els animals] pateixen tota una vida”, va assegurar Ramon García, escriptor i gran coneixedor del món del circ, en unes declaracions recollides per Elpais.cat. “Darrere de les cortines, hi ha molt patiment animal”, havia afegit minuts abans d’assegurar que, en una ocasió, va veure plorar un elefant enmig d’un espectacle. García va reconèixer que no sempre ha detectat maltractaments entre els circs que ha visitat, però que sempre hi ha vist “patiment animal”.

A part de les experiències viscudes, els partidaris de prohibir els circs amb animals també van donar arguments científics i biològics. El veterinari Luis Flores va posar l’exemple dels “moviments repetitius” que es poden apreciar en molts animals del circ i va assegurar que en realitat són patologies de trastorns que pateixen. “Al final els animals es converteixen en simples instruments de treball”, va concloure. “Els ciutadans marquen tendències a cada època i alguna cosa està canviant a la societat catalana, però depèn de vostès que es pugui canviar la llei i començar a educar les noves generacions”, va dir als parlamentaris.

Els diputats dels diferents partits del Parlament van contraposar els arguments que en l’anterior compareixença havien exposat els partidaris del circ amb animals, com, per exemple, que molts dels animals llepaven en públic la cara dels domadors com a mostra d’estima. També van insistir a formular tots ells la pregunta clau: és possible garantir unes condicions mínimament dignes per als animals dins del circ?

La biòloga Carme Maté, investigadora i exdirectora executiva del Zoo de Barcelona, va assegurar que quan els animals llepen les persones no és per mostrar estima, com interpreten alguns humans, sinó “per reduir la tensió”. Sobre la pregunta clau, Maté va respondre: “És improbable, difícil i costós tant per al circ com per a l’Administració”, que hauria de destinar molts recursos a garantir que es compleix la regulació. “És molt difícil, per no dir improbable”, va concloure.

En la compareixença també van participar, entre d’altres, la lletrada de l’ll·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona Anna Mulà i la doctora en Filosofia per la UAB Marta Tafalla, així com el regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona Jordi Portabella.

Després de les seves intervencions, els diputats decidiran si modifiquen la legislació vigent per prohibir els animals al circ, si deixen la normativa tal com estava o si regulen les condicions i els tipus d’animals que poden seguir fent espectacles al circ. El PP va presentar una esmena a la totalitat contra la voluntat de prohibir els espectacles, i el resultat de la votació dependrà dels vots de CiU i el PSC, segons informa ElPais.cat.