Resolució històrica i pionera: un jutjat ordena mesures cautelars per protegir el benestar d’una colònia de gats del Vendrell

Resolució pionera a favor d’una colònia felina del Vendrell que corria risc vital davant de la passivitat i la irresponsabilitat legal de l’ajuntament.

Resolució històrica per al benestar animal. La Fundació FAADA ha aconseguit un avenç legal molt important en la protecció i el benestar d’una colònia de gats al Vendrell, Tarragona. Des de l’any 2021, l’entitat animalista ha estat treballant per rescatar i assegurar la cura adequada d’aquests animals ubicats en un terreny privat d’aquesta localitat.

Inicialment, FAADA va sol·licitar a l’Ajuntament del Vendrell que prengués mesures per assegurar el benestar de la colònia, però el consistori va determinar que els gats no eren comunitaris i que la responsabilitat requeia al propietari del terreny. Tot i això, l’Ajuntament seguia tenint la competència d’intervenir si es detectaven situacions de maltractament o abandonament, com ara la manca d’atenció veterinària, alimentació o identificació dels animals.

A causa de malalties i enverinament, des del 2021 la colònia es va anar reduint de 70 a 50 membres. El gener del 2024, davant la inactivitat de l’Ajuntament, FAADA va iniciar un procediment contenciós administratiu per obligar l’Ajuntament a actuar. La fundació va sol·licitar mesures cautelars urgents, incloent-hi l’esterilització, l’atenció veterinària i la reubicació de la colònia en un lloc adequat, comptant amb el suport d’entitats locals especialitzades.

Finalment, el jutjat ha emès una resolució històrica que reconeix la necessitat adoptar aquestes mesures cautelars per protegir la colònia. La jutgessa ha dictaminat que, en cas de no adoptar-se aquestes mesures, els gats correran un risc vital i el procediment judicial perdria la finalitat legítima.

A més, la resolució subratlla que l’administració ha incomplert les seves responsabilitats legals en no proporcionar les cures necessàries als animals, reconeixent textualment que l’Ajuntament del Vendrell, “està fent un autèntic desistiment de les funcions que legalment li corresponen en la gestió d’aquesta colònia en no dur a terme les actuacions d’esterilització, procura de tractaments i cures veterinàries dels animals, alimentació dels mateixos, amb la consegüent mort dels animals per conductes caníbals d’altres individus de l’espècie, i el seu trasllat i reubicació a un lloc adequat per a aquests animals ferals”.

Tot això ha estat possible gràcies a la professionalitat i diligència de Marc Vilar, advocat expert en dret administratiu, que col·labora estretament amb FAADA, i Anna Estaran lletrada de la fundació especialitzada en dret animal. L’extraordinària tasca i la dedicació de tots dos han estat fonamentals per aconseguir aquest avenç històric.

Tal com indica Anna Estarán: “Des de FAADA volem agrair profundament a la jutgessa la seva sensibilitat i comprensió de la necessitat urgent d’aquesta mesura. Celebrem aquest avenç significatiu en la protecció dels drets dels animals, que no només beneficiarà la colònia de gats del Vendrell, sinó que també pot servir com a referència per a futures situacions similars a tot Espanya. Aquest èxit ens motiva a continuar lluitant per la protecció i el benestar de tots els animals”.

I l’òliba es van deixar veure

Crònica d’un taller de rapinyaires nocturns a l’Ebre 

Només s’organitza un cop l’any i, si ens guiem pel públic, és tot un èxit perquè molts repeteixen. Del grup de 10 persones que hem vingut fins al Delta de l’Ebre per conèixer una mica millor els rapinyaires nocturns, n’hi ha tres que ja han vingut altres edicions. “L’any passat vam acabar a les dues de la matinada i vam veure molts mussols”, explica una d’elles confiada que enguany es repeteixi la història.

El taller l’organitza l’associació Picampall i costa cinc euros. Comença a les deu del matí al Casal de Joves de l’Aldea (Baix Ebre) i acaba amb una ruta nocturna buscant rapinyaires. No és fàcil perquè aquests animals ‘treballen’ de nit i la nit és fosca… però amb ganes, amb el coneixement de l’ornitòleg Yago Brugnoli i fent una mica de trampa, els mussols acabaran deixant-se veure.

Però comencem pel principi. La primera part del taller consisteix en analitzar les egagròpiles, que son les boles indigeribles que algunes aus expulsen per la boca. Una safata amb aigua per cadascú, unes pinces i totes les egagròpiles que un amant dels ocells podria desitjar. Totes elles estan ben catalogades perquè saber què expulsen aquestes aus dóna molta informació als biòlegs. “Pensàvem que la rata d’aigua s’havia extingit al Delta de  l’Ebre però gràcies a les egagròpiles hem pogut veure que encara n’hi ha”, explica Karin Van den Broek, biòloga d’origen belga que va venir a estudiar per uns mesos a l’Ebre i s’hi va quedar a viure. “Algú sabria dir de quin ocell és aquest bec?”, pregunta Van den Broek mentre mostra el que ha trobat una de les assistents al curs. Després d’enumerar tots els ocells que se’ns passen pel cap, dona la resposta: “És un pardal. Fixeu-vos que és molt ample. La resta d’ocells tenen el bec més prim”, explica.

A les dues s’acaba el taller i tenim descans fins a les 19.00, quan agafa el relleu en Brugnoli. Ens explica quins son els diferents rapinyaires nocturns que cacen entre els arrossars de l’Ebre i explica les característiques de cadascú. Òlibes, xots, mussol comú, mussol banyut i també el mussol emigrant, tot i que en aquesta època de l’any no se’n troben. També ens ensenya plomes que ha aconseguit gràcies al centre de recuperació d’animals i ens fa parar atenció en el curiós disseny que permet a aquestes aus volar sense fer cap soroll per agafar la presa desprevinguda. A les nou del vespre la claror es va apagant. Ha arribat l’hora que tots estàvem esperant.

El primer avistament el fem sense ni tan sols sortir del poble. En un mas abandonat trobem dos mussols comuns. Érem 11 amants dels ocells sostenint els prismàtics per observar els petits mussols enmig als afores de l’Aldea. Semblava que ells també ens observessin. Qui segur que ens mirava eren els veïns del poble que passaven i veien l’escena sense comprendre gaire cosa. Tornem als vehicles i cap a Deltebre on ens espera un gran espectacle.

Mentre sopàvem al Parc del Riu, l’únic moment del dia que no estàvem pendents dels rapinyaires, una preciosa òliba va passar per sobre dels nostres caps. Era com si, una vegada més, els rapinyaires nocturns ens estiguessin controlant. El seu color blanc va il·luminar la nit i el moviment tranquil i incansable de les ales transmetia pau. Alguns ja havíem vist més del que havíem imaginat abans d’iniciar el taller.

Havent sopat vam fer una petita trampa. “Aquesta nit usarem el reclam però no podem abusar perquè podem molestar els ocells”, va dir Brugnoli. L’altaveu va imitar el cant del xot i de seguida vam obtenir resposta. Després de buscar el petit rapinyaire entre les branques dels arbres per fi el veiem. Tots en silenci. Gaudint. I arriba la mare i amb un moviment suau es posa sobre la branca de l’àlber blanc al costat del seu fill. Acosta el bec i li dóna de menjar. Saciats i emocionats seguim el camí buscant l’òliba que abans no ens deixava sopar tranquils. Tornem a usar el reclam perquè l’animal es deixi veure i la llum blanca es torna a obrir camí des de la foscor i fa un parell de passades.

Veure els animals salvatges té clarament alguna cosa d’especial. És com observar les flames del foc: podríem estar-hi tota la vida. Uns joves ebrencs comencen a reunir-se al parc. És dissabte a la nit i tenen ganes de passar-s’ho bé. “Mira hi ha dos mussols”, avisa un d’ells al seu company. I els dos nois es queden mirant els arbres, tranquils. Fins i tot ells, durant uns moments, queden embadalits observant encara que sigui de lluny aquell espectacle.

Són les dues de la matinada. Moto i cap a casa. A punt d’arribar a Tarragona unes llums blaves em tornen al món real. Control antidroga dels Mossos d’Esquadra.

“D’on ve vostè?”, pregunta el funcionari.

“No s’ho creurà agent. Vinc de l’Ebre de veure rapinyaires nocturns”, li dic satisfet.

“Com diu?”, pregunta.

“Rapinyaires nocturns… mussols, òlibes…”.

“Circuli, va, va”.

Condemna històrica per un delicte continuat de maltractament animal a tres llebreres a Jaén

L’associació Galgos 112 ha exercit d’acusació particular en un cas pioner després de la darrera modificació del Codi Penal.

Condemna històrica a Espanya. El passat 1 d’abril del 2024, el Jutjat Penal número 1 de Jaén va dictar la Sentència 112/2024, per la qual condemnava un veí de Torreperogil per un delicte continuat de maltractament animal després de deixar tres llebreres sense menjar ni aigua.

“Valorem aquesta sentència de manera positiva dins de la situació actual. Considerem que calia condemnar cada delicte de manera individual, ja que el maltractament es va produir sobre tres gosses”, declara per a Animalados Cristina Bécares, advocada i mediadora especialitzada en Dret Animal i una de les advocades encarregades d’assessorar i dirigir Galgos 112 durant l’acusació particular.

“Destaquem positivament tres aspectes de la sentència. D’una banda, s’imposa una pena de presó i no de multa, que és el que sol succeir, per altra banda, valorem el reconeixement a la tasca de l’associació Galgos 112 a la Sentència i, finalment, condemnar per maltractament i no per abandonament”, afegeix Bécares en relació amb la sentència de l’1 d’abril passat.

Tres gosses en un estat total d’abandonament i maltractament

Els fets es remunten al desembre del 2021, quan una dotació de la Guàrdia Civil va localitzar tres femelles de llebrers que estaven a càrrec i sota la cura de l’ara condemnat, en un estat total d’abandonamnet i maltractament. Segons informa l’associació Galgos 112, els animals no tenien aigua i aliment.

L’entitat de defensa animal assegura que aquesta situació va provocar a les tres gosses un estat de desnutrició i deshidratació, presentant malalties parasitàries i requerint de tractament veterinari. Una presentava un estat especialment greu. De fet, la situació podria haver ocasionat la mort de les tres en cas de no haver estat ateses.

Així mateix, la ubicació on es trobaven mancava de qualsevol estàndard mínim de benestar ni garanties higienicosanitàries, estant en una terrassa a la intempèrie, plena de femta i orins dels animals.

L’associació Galgos 112 va exercir com a acusació particular

Després de tenir coneixement dels fets, des de l’associació Galgos 112 es va exercir l’acusació particular sota la direcció lletrada de les advocades especialitzades en Dret Animal, Cristina Bécares Mendiola i Núria Murlà i Ribot.

El passat 1 d’abril es va celebrar el judici al Jutjat Penal número 1. Des de l’entitat Galgos 112 s’havia interessat condemna per tres delictes de maltractament animal, un per cadascuna de les llebreres que van ser víctimes d’aquest delicte, mentre que pel Ministeri Fiscal s’interessava condemna per un delicte continuat de maltractament animal i, per part de la defensa, la lliure absolució o, de manera subsidiària, condemna per un delicte lleu d’abandonament d’animals.

Finalment, la Sentència ha condemnat el veí de Torreperogil com a autor d’un delicte continuat de maltractament animal a la pena d’un any de presó amb privació del dret de sufragi passiu per aquest temps i inhabilitació especial per a la tinença i l’exercici, professió o comerç que tingui relació amb els animals per un temps de tres anys.

A més, l’acusat haurà d’abonar a Galgos 112 la quantia de 2.203,45€ per les despeses veterinàries i per les despeses derivades del manteniment de les gosses i les costes processals, incloses les de l’acusació particular.

Des de l’entitat animalista destaquen especialment l’agraïment que es realitza a la Sentència: “Gràcies a associacions com aquestes s’ha pogut salvar les referides llebreres pel que és ajustat que es fixi una quantitat per les despeses que han hagut de dur mantenint mantenint als referits llebrers”.

Una condemna pionera i molt meritòria

Es tracta d’una condemna meritòria, ja que des de l’entrada en vigor de l’actual redactat del Codi Penal, es preveu la imposició de penes de presó o penes de multa, havent observat com en moltes de les resolucions més recents s’optà per la pena de multa, reservant la de presó per a aquells casos més greus.

El dia d’avui, la Sentència no és ferma. L’associació Galgos 112 adverteix que en cas que aquesta sigui recorreguda davant l’Audiència Provincial, haurem d’esperar a veure la decisió en segona instància a fi de poder tramitar l’execució de la Sentència i, en cas de confirmar-la, per part de les lletrades de Galgos112 -Bécares i Murlà- s’interessarà l’entrada a la presó.

Actualment, gràcies a la tasca i cura de l’associació de defensa animal, les tres galgues (Ariel, Tundra i Esmeralda) es troben en bon estat, recuperades i convivint amb les seves noves famílies a Barcelona i Alacant.

Deu llibres sobre animals que no et pots perdre

Si us agraden els animals i sou de devorar llibres, esteu d’enhorabona. A les llibreries i biblioteques hi ha autèntiques meravelles que tracten sobre els animals: es poden trobar moltíssims manuals i també obres literàries que giren a l’entorn dels nostres grans amics. En aquest article us presentem deu llibres que als periodistes d’Animalados ens han marcat d’alguna manera. Si en trobeu a faltar algun, envieu un comentari i així farem una llista més completa.

L’art de conduir sota la pluja, Garth Stein
“Et presentaré una teoria: el parent més proper de l’home no és el ximpanzé, com creuen els de la televisió, sinó, de fet, el gos”. Aquesta és una de les moltes reflexions d’Enzo, que és un gos, de raça Golden retriever, del qual és impossible no enamorar-se’n. Aprofita els últims dies per fer-nos testimoni de la vida del seu amo, Denny Swift, un pilot de carreres, i de la seva família. Aquesta perspectiva canina proporciona una visió sàvia i emocional sobre els esdeveniments de la història i les relacions entre els personatges. “L’art de conduir sota la pluja” aborda l’amor, la lleialtat, la pèrdua, la superació i el propòsit a la vida. La història de Denny i Enzo és plena de girs emocionants i moments commovedors que toquen la fibra. Dubtem molt molt que als exemplars en paper no quedin marques de les llàgrimes vessades al llarg de la lectura. Si llegeixes a través de la Tablet… posa-li un protector. L’art de conduir sota la pluja està aconseguint el regnat dels altres dos grans drames amb gos de la literatura i cinematografia popular.

Marley i jo, John Grogan

Marley i jo és una novel·la que tracta sobre les aventures i desafiaments de tenir un cadell, en aquest cas, un entremaliat i adorable llaurador anomenat Marley. La relació entre Marley i la seva família humana és plena de moments divertits, còmics i de vegades desafiadors, cosa que permet identificar-se o riure’s dels personatges i les seves experiències. Com és obligatori en aquest tipus de literatura, es comparteixen reflexions sobre temes universals com l’amor, l’amistat, la lleialtat, el sacrifici i la importància de viure el moment present. A través de les entremaliadures de Marley, Grogan transmet missatges sobre la importància de valorar les relacions humanes i aprendre a apreciar cada moment que compartim amb els nostres éssers estimats. Marley i jo convida a celebrar la connexió especial que podem tenir amb ells i ens recorda la joia que porten a les nostres vides, fins i tot enmig dels desafiaments que puguin presentar. També exigeix ​​tenir els kleenexs a mà. La pel·lícula amb Jennifer Aniston i Owen Wilson va ser tal èxit que va tenir una seqüela.

Hachiko, El gos que esperava, Lluis Prats

Una altra cataracta emocional i lacrimògena però imperdible és Hachiko. La història està basada en un gos real anomenat Hachiko, que es va convertir en un símbol de lleialtat impactant. Hachiko va ser un gos nipó que va esperar fidelment el seu humà, un professor universitari, durant anys, tot i que aquest va deixar sobtadament d’acudir a la cita quotidiana. Al Japó, Hachiko és considerat un símbol de fidelitat i lleialtat, i la seva estàtua a l’estació de Shibuya a Tòquio és un lloc de trobada popular i un símbol de la ciutat. La insistència de l’animal i la fortalesa de l’enllaç que va crear amb el seu humà ens convida a reflexionar sobre la connexió especial que podem tenir sense discriminar l’espècie i la responsabilitat que tenim com a éssers humans de cuidar i protegir aquells que depenen de nosaltres. Hachiko és una història que toca el cor i deixa una impressió duradora en els qui la llegeixen. La versió per a la pantalla de la història real la va filmar el 1987 Seijirô Kôyama amb el nom de Hachiko monogatari. El 2009 es va llançar la versió nord-americana amb Richard Gere com a protagonista.

 

Diari d’un Refugi, José Fonollosa
Un llibre del qual ens va parlar el seu autor en una entrevista i que ens va agradar especialment perquè és la crònica il·lustrada, emotiva, pedagògica i honesta duna realitat que entre tots podem canviar. José Fonollosa al Diari d’un refugi ens explica amb tendresa i simpatia què és incorporar-se com a voluntari en una protectora i com són els gossos que hi estan esperant una família. Diari d’un refugi és una obra escrita per José Fonollosa, que ofereix una mirada íntima i sincera sobre la vida en un refugi d’animals. A través de les pàgines d’aquest diari, l’autor comparteix experiències, reflexions i emocions mentre treballa com a voluntari en un centre d’acollida per a mascotes abandonades.
Aquest llibre és una finestra cap al món dels refugis d’animals, mostrant els desafiaments, les alegries i les tristeses que acompanyen els qui treballen diàriament per cuidar i protegir els animals necessitats. Des d’històries commovedores de rescat i adopció fins a moments de frustració i esgotament, Diari d’un refugi ofereix una visió completa, sense edulcorar i sense exagerar de la realitat darrere de les portes d’aquests llocs. Diari d’un refugi és una lectura commovedora i edificant que ofereix una visió autèntica i reflexiva sobre el treball als refugis d’animals. És un llibre que pot inspirar accions positives i sensibilitzar els lectors sobre la importància de protegir i cuidar els nostres amics peluts. De lectura obligada per a totes les persones que siguin voluntàries, hagin pensat a ser-ho, ho hagin estat i per a qui hagi adoptat o vulgui ampliar la família.

Un gos, Alejandro Colomes (Edicions Destino)
Un gos és un relat commovedor. Alejandro Palomas ens submergeix en l’estret vincle entre un home i el seu gos, però va més enllà. L’autor és conegut per la seva sensibilitat, per denunciar públicament unes vicissituds personals ocorregudes a la seva infància i com l’amor a la seva mare i als animals li ha insuflat vida. Un gos ens dóna l’oportunitat de reconèixer com els éssers amb qui convivim essent altres espècies i innocents ens ajuden a afrontar ia afrontar-nos. Al costat, davant, enrere, sobre i després dels gossos modifiquen moltes vegades les relacions. Alejandro Palomas escriu d’una manera envoltant i ens regala en una història que ens fa riure, plorar i reflexionar sobre la vida i les connexions que ens uneixen als qui estimem.

Flush, Virginia Wolf
Flush és una biografia imaginària del gos de la poeta Elizabeth Barrett Browning. La història està narrada des de la perspectiva del gos, Flush, i segueix la seva vida des del seu naixement fins a les seves aventures amb Elizabeth Barrett Browning. Usar la identitat del gos permet a Virginia Wolf exposar una mirada poc convencional a la vida i al món social de l’època victoriana. Com molts altres escriptors que salven les fronteres de l’espècie, Wolf reflexiona sobre la relació entre els humans i els animals, així com sobre la naturalesa de la consciència i l’experiència animal. Flush mostra el talent de Wolf per a l’experimentació literària, ja que utilitza tècniques narratives innovadores per explorar la ment i les emocions d’un gos, fet que afegeix una capa de complexitat i profunditat a la història. Està molt bé com a exercici perquè els lectors explorin la seva pròpia capacitat per pensar fora d’ells mateixos i més com els animals amb què conviu.

Ràbia, Sebastià Alzamora
Ràbia és el títol d’una novel·la de l’autor mallorquí Sebastià Alzamora. És una novel·la en què la relació amb Taylor la gossa és especial, i gens sosa. Fora de molts estereotips, inclosos els de final feliç, la història també explora la solitud de l’home i la naturalesa efímera i sovint cruel de les relacions humanes en un entorn turístic degradat. Més enllà de l’escenari i dels esdeveniments el protagonista troba centelleigs de bellesa i autèntica amistat, cosa que el porta a reflexionar sobre la seva relació amb el món i trobar cert consol enmig de la tragèdia. En resum, el gos a Rabia no només és un company per al protagonista, sinó també un catalitzador per a l’exploració de moltes altres qüestions.

El darrer dia, Jordi Coca (Edicions 62)
El darrer dia és la història d’un gat que la canvia la vida a un famós autor de teatre ia la seva dona un cop el rescaten dels carrers del poble on estiuegen. És un llibre no gaire extens, però és molt honest explicant el procés pel qual dos ignorants totals, pel que fa a allò felí, acaben més savis i enamorats. En Núvol supera amb nota la poca traça dels seus amos compensada per la seva bona intenció. Aquesta convivència ho relativitza tot: el valor del temps, les emocions, la comunicació i l’amor. Els urbanites i el món rural, allò intel·lectual i emocional, la llibertat i el confort, els prejudicis i la realitat més senzilla. El gat, amb la seva dignitat i observació constant, es converteix en un miracle que canvia el narrador i el fa, tant a ell com al lector, més humà.

La crida del bosc, de Jack London. Llibre clàssic que té la gran virtut de poder seduir des dels infants fins els adults. L’obra, escrita per l’autor californià, Jack London (1876 – 1916), tracta sobre un gos de ciutat que, en contra de la seva voluntat, és traslladat a Alaska per treballar com a gos de tir. L’animal pateix i comença a perdre la fe en els éssers humans. En Buck, així es diu el gos, es debat entre seguir sent gos i obeir les ordres dels humans o escapar i tornar al bosc, recuperant els seus orígens ancestrals. Deixar de ser domèstic i tornar a ser un animal salvatge. La crida del bosc és cada cop més intensa però també hi ha motius per seguir al costat dels humans. I és que també hi ha bones persones. Encara que el llibre va ser escrit fa més de 120 anys, no us direm pas com acaba. El podeu trobar en anglès o traduït a qualsevol idioma. Però no us el perdeu.

Què fa el teu gat quan tu no hi ets?, Laura Joffe Numeroff i il·lustrat per Lynn Munsinger.
Molt divertida crònica d’una espia que narra les entremaliadures d’un gat mentre el propietari és fora de casa. Un incident inesperat posa a la safata la possibilitat de descobrir aspectes insospitats d’un gat en una llar novaiorquesa. La història és plena de situacions inesperades que el gat protagonista experimenta en absència de la seva humana. El llibre estimula la curiositat dels lectors en explorar les possibles activitats que els gats podrien fer quan no estan sota la supervisió dels titulars. Les il·lustracions de Lynn Munsinger aporten enormement a la narrativa un atractiu indiscutible. Van més enllà de la captura de la personalitat i les entremaliadures del gat de manera vívida i humorística. Les imatges acolorides i detallades valdrien la pena per elles mateixes. A través de la història, els lectors poden connectar amb la curiositat i la malifeta pròpia dels gats. Permet també comprendre millor el comportament d’aquests adorables animals i analitzar les nostres mancances com a companys sempre mirant-nos al melic i oblidant que hi ha altres punts de vista que mereixen ser atesos. És un llibre breu, alegre, divertit, però també amaga alguna veritat que a la qual hem de mirar amb honestedat i compassió.

prova