Dibuixar el vent

/0 Comentaris/a

Article d’Alberto Martín i Sílvia Esteve

Quan hom obre un llibre que és capaç d’emocionar d’una manera tan senzilla i preciosa com el que avui ens ocupa no ha de deixar de mostrar-ho a tots aquells a qui conegui, per tal de que tinguin l’oportunitat de passar les seves pàgines i d’escoltar la melodia de les paraules que apuntalen l’obra i els dibuixos que expandeixen el seu significat. Perquè si una virtut hem de destacar d’aquest petit gran llibre és, sens dubte, la seva capacitat d’unir en un mateix espai l’empremta que deixen les seves lletres i el traç que grava el dibuix: dos universos que flueixen creativament a El silenciós amic del vent.


Aquells que han pogut compartir la seva vida amb algun animal saben perfectament que aquests ens fan més humans, ens permeten entreveure una dimensió diferent de la nostra humanitat. Però no és menys cert que, malauradament, també són capaços de fer-nos veure la violència de l’ésser humà, la crueltat i el menyspreu més pur del que és capaç la nostre espècie: i un cas tristament cèlebre és el dels llebrers. Animals explotats fins al seu últim alè, víctimes d’una mentalitat capitalista en un ambient rural, els llebrers són repudiats un cop deixen de ser útils: repudiats, torturats i morts. Les paraules de Lisi Gutiérrez i els dibuixos de Rafael Jaramillo ens fan testimonis d’aquesta realitat-malson mitjançant una prosa minimalista i un dibuix evocador.
Un conte il·lustrat dur i preciós que fa de la seva concisió una virtut indiscutible: les frases amb què Lisi Gutiérrez va component la narració de l’abandonament i l’adopció del llebrer protagonista deixen entreveure una prosa creativa, que uneix el prosaic amb el poètic amb gran facilitat. Les il·lustracions, d’altra banda, saben conjugar perfectament el dur realisme amb imatges oníriques: hi ha una imatge impressionant, aquella en què podem veure el somni del llebrer, aquest somni que ens estremeix per la seva capacitat de sintetitzar, en una panoràmica, l’horror i l’esperança d’aquests animals.


Hi ha obres que saben commoure a través de les paraules, altres que ho fan mitjançant el dibuix: El silenciós amic del vent ens interpel·la a través d’ambdues per tractar de mostrar la realitat d’aquests atormentats animals. Realitat que es repeteix any rere any, cada febrer, després de la temporada de caça. 
Com es dibuixa el vent? Fixant-nos en la fina silueta del seu silenciós amic.

 

Volem aprofitar aquest article per recordar-vos que aquest diumenge 5 de febrer es celebrarà la manifestació de la Plataforma NAC (No a la Caça) a les 12h a la Plaza Catalunya de Barcelona (mirar punt de trobada segons ciutat).

Leviatan o la balena

/0 Comentaris/a

Article de Sílvia Esteve

“És possible afirmar que aquell que només coneix el valor de l’oli i de les barbes de la balena ha descobert el veritable sentit de la balena?” es preguntava H.D. Thoreau el 1864. 140 anys més tard, Philip Hoare es fa la mateixa pregunta. Aquest periodista anglès, amant de la música, la literatura i el mar, ens regala amb el seu Leviatan o la balena una magnífica obra nascuda del seu amor pels oceans i aquells que hi viuen.

En aquest tresor literari acompanyarem a Hoare en la seva aventura personal de descobriment sobre el món de les balenes. Un viatge que explora tant el rastre literari com la crua realitat d’aquests magnífics animals.
Moby Dick, obra de Herman Melville, serà l’eix central de Leviatan: Hoare investigarà la vida de l’escriptor, des dels seus experiències com balener fins a les relacions amb altres escriptors de l’època, com Nathaniel Hawthorne. I alhora, es farà a la mar i anirà a la recerca de les balenes que tant van fascinar a artistes i científics.

Una obra que hibrida poesia i ciència, escrita des del cor, des de la immensa angoixa de saber que pertany a aquesta espècie, la human, que en el transcurs d’un segle va acabar amb la vida de més d’un milió i mig de rorquals, a la recerca del seu oli, de la seva carn, de les seves barbes.

Les balenes, aquests grans éssers gairebé mitològics, van ser, i encara segueixen sent, perseguides, assassinades, arponades amb crueltat; víctimes del món avariciós i inhumà que començava a les ribes del seu.
L’home contra la bèstia. Però qui és aquí la bèstia? Aquestes “persones” amb aletes eren acorralades amb les seves famílies, separades mares de cries, arponades sense descans, perseguides fins als confins dels oceans … I ¿per què? per poder encendre la llum de les grans ciutats. Hoare ens explica com l’oli de balena era el combustible que va permetre la il·luminació de les grans metròpolis. Llums a la ciutat, però foscor en l’ànima.

A través del retrat dels protagonistes de l’època, l’escriptor ens relata com la millora en les tècniques de navegació, el creixement de les ciutats, i les ànsies industrials del segle XIX, que ha substituït a Déu per posar al seu lloc a un home de ferro, arrasen amb el món natural.

El gran enemic: el salvatge. La gran por: la llibertat. Un món modern que diu que vol alliberar-se de la cadenes del passat, de les creences i mites antics, però que mira el desconegut a través de les reixes de les gàbies, a través dels vidres dels aquaris. Vidres com els que van veure morir a una de les primeres belugues mantingudes en captivitat a Londres, un animal segrestat i exhibit que es va suïcidar nedant a tota velocitat contra els murs de la seva peixera el 1877.

L’autor ens mostra com la ciència va portar amb ella nous avenços, nous coneixements, però també nous tirans. Encara que també ens parla de la resistència. Dos grans noms, Darwin i Thoreau, senten i pressenten, comproven i entenen, que aquest món no és “del” home, ni “per” l’home. La interacció, la interrelació, l’evolució entesa no com a jerarquia, sinó com connexió, són les claus de la nova mirada al que ens envolta.

El temps avança. Els temps canvien. Les sensibilitats es reconverteixen. Hoare ens ha embarcat en el seu vaixell del record. Però no oblidem que en el seu primer capítol ens parlava d’una beluga en un aquari, avui dia.
I és que avui seguim tancant als nostres semblants, els seguim contemplant entre barrots o a través de vidres. Els seguim intercanviant com cartes, fins i tot en aquelles ciutats que es fan dir amigues dels animals.
Que el llibre de Philip Hoare ens faci entendre la immensa crueltat de l’ambició humana. Més immensa i fosca, que qualsevol oceà. Reformulem ara la pregunta de Thoreau: És possible afirmar que aquell que només coneix el valor de les piruetes i els salts de la balena ha descobert el veritable sentit de la balena?

Els guardians de la natura

/0 Comentaris/a
“Què en sabem, de la vida a la terra? Quantes espècies coneixem, una desena part, potser una centèsima? Què en sabem, dels vincles que les uneixen? La Terra és un miracle. La vida segueix sent un misteri.” Yann Arthus Bertrand (cita extreta del llibre de Jordi Pigem Intel·ligència Vital)

 

Article de Sílvia Esteve

En el seu desè aniversari volem reivindicar aquest preciós manga de Jiro Taniguchi, La Muntanya Màgica (2007). L’autor de L’almanac del meu pare, Els guardians del Louvre i Barri Llunyà, entre d’altres, és, sens dubte, un dels grans artistes del nostre temps. Les seves obres intimistes ens situen normalment en els escenaris del passat de l’autor. Reflexionen sobre el pas del temps, els vincles familiars, la llar, la infància … pivoten sobre la nostàlgia, una paraula que justament no existeix en japonès en la seva accepció de record trist, de fet ells utilitzen el terme anglès nostalgic. La nostàlgia purament japonesa és una nostàlgia feliç ( “natsukashii”), com la que trobarem a La Muntanya Màgica.

Un senzill argument sostindrà una intensa història d’amor i lluita, un viatge iniciàtic de dos germans, el viatge de la infància a l’adolescència, guiats per la natura i els esperits de la muntanya. Kenichi i Sakiko són els nostres protagonistes: orfes de pare, ara veuen com cau malalta també la seva mare. La seva aventura començarà quan, en acabar les classes a l’estiu, Kenichi, en una de les seves excursions al museu del poble descobreix una salamandra gegant captiva en un aquari. La salamandra li demanarà a Kenichi que l’alliberi, doncs els humans la van capturar fa molts anys i si no torna amb la seva mare, la deessa de la muntanya, moltes desgràcies succeiran. Estupefacte davant la comunicació amb l’amfibi, Kenichi acceptarà la proposició: en mostra d’agraïment, la salamandra li promet que ajudarà a curar a la seva mare si la porta fins a la seva llar.

Kenichi i la seva germana portaran a la gran salamandra a la cova secreta de la muntanya i la retornaran al seu riu. La gran deessa de la muntanya, hokora-sama, tornarà la salut a la mare dels nens i permetrà el retrobament amb l’esperit del seu pare. La muntanya recobrarà llavors tota la seva força i vigor, perdudes durant l’absència de la petita salamandra, així com ho faran els nens amb la tornada de la seva mare.

Història senzilla, missatge immens. Aquest petit conte ens transmet un missatge molt potent: no som els amos de la terra i no coneixem tots els seus misteris. Som un habitant més. No podem saquejar la natura, capturar els seus animals, talar els seus arbres, enverinar els seus rius. No ens pertany. Nosaltres pertanyem a ella. Només si trobem l’equilibri, si sabem el lloc que ens correspon, aconseguirem viure en comunió amb ella.

Connectats, el viu i el mort, l’esperit i la matèria. Interconnectades les espècies. Fluint eternament com el riu intern de la muntanya. Units pel gran sentiment de l’amor. Kenichi i Sakiko superaran les seves pors i prejudicis, confiaran en la veu de la salamandra. Posseïdors encara de la màgia de la infància podran comunicar-se amb els animals, sentir les vibracions de la muntanya i ser un amb ella.

Taniguchi retrocedeix en el temps no només per retrobar-se amb els records de la seva infància, sinó també amb les possibilitats que aquesta li brindava. Nostàlgic d’aquesta relació de tu a tu, amb ella, la muntanya, amb la seva còmplice, la natura.

Torna d’adult, a la seva terra, al seu poble. I si bé ara ja no pot comunicar-se com ho feia abans, sí que sap quin és el lloc que li pertoca a l’home. El de guardià i garant de la protecció del seu bosc, del seu entorn, del seu planeta. Aquella naturalesa mare, que va salvar a la seva.

Amb l’article d’avui pretenc retre homenatge a tots els que la protegeixen i lluiten per ella. Fins i tot donant la seva vida. Homes i dones valentes, que s’enfronten amb poquíssims mitjans a piròmans, caçadors, maltractadors … que eduquen i consciencien. Persones que coneixen les nostres muntanyes i els seus secrets, el seu fred i la seva calor, els seus rius i els seus arbres, els seus animals. A tots ells gràcies per seguir parlant amb la naturalesa i protegint-la d'”els dolents”.

El Venadito. Arte al rescate.

/0 Comentaris/a

 

El Venadito, proyecto artístico creado por Montserrat Pérez, directora y artista del espacio siNesteSia, llega a su 2ª edición. En palabras de su organizadora, la exposición “tiene como objetivo colocar a los artistas cerca de realidades sociales”, en este caso el maltrato animal.

Si en la primera edición colaboraron con FAADA, en este segundo año será DEPANA la organización elegida. Ésta percibirá el 20% del precio que se obtenga de la venta de cada obra, una vez concluida la exposición. El 80% restante será para el artista. Ni la organización ni la sala d’exposición percibirán nada.

Del 27 de abril al 20 de mayo podremos disfrutar de esta muestra de 40 obras que se expondrán en el Centro Cultural La Farinera del Clot. La iniciativa pretende así dar a conocer también a jóvenes artistas y su trabajo. Los artistas que quieran participar tendrán hasta el 28 de febrero para presentar sus obras. A continuación os dejamos el procedimiento de inscripción y sus bases:

“REQUISITOS; Va dirigida a todos aquellos artistas, creativos y demás… mayores de 18 años comprometidos con la protección y conservación de los animales y sus hábitats.
-Obra de pequeño formato 10×15 cm. Inédita, de autoría propia y técnica libre. No podrán utilizarse materiales de origen animal. Ni irrespetuosos con el medio ambiente.

-La temática: MALTRATO ANIMAL. Se valorara la sutileza y originalidad a la hora de presentar el tema.

PROCEDIMIENTO Inscripción previa a través del mail a sinestesia.uno@gmail.com Indicando: Nombre, apellidos, nombre artístico (si lo hubiera) dirección, mail y teléfono.
Enviar la imagen por mail, en formato JPG. 300 dpi. Acompañada de un texto explicativo sobre la obra y vuestro interés en participar en esta convocatoria (máximo 300 palabras) además de enviar el enlace de vuestra web o blog. Antes del 28 de Febrero. No se aceptarán imágenes pasada esta fecha.

SELECCIÓN; Irá a cargo de una artista visual, un miembro de DEPANA, un representante de la Farinera y la comisaría de siNesteSia. Se encargarán de seleccionar las obras que formarán parte de la exposición entre todas las piezas presentadas. El resultado se comunicará el día …. por mail a todos los participantes. Y se publicará en la página web de DEPANA. Las obras seleccionadas se entregarán o enviarán para su exposición a la Farinera del Clot. Gran Vía de les Corts Catalanes, 837, 08018 Barcelona. Los envíos de las obras tanto de entrega como de recogida irán a cargo del artista. La participación en esta convocatoria supone la aceptación de todas sus bases. La organización se reserva el derecho a resolver cualquier situación no prevista de la manera que le parezca más oportuna.”

Enmarcando la mirada

/0 Comentaris/a

Artículo de Silvia Esteve

“Any glimpse into the life of an animal quickens our own and makes it so much layer and better in every way”

John Muir

Dicen que los ojos son el espejo del alma. ¡Cuánto ganaríamos si mirásemos más a los ojos! Sobre todo a los de los otros animales. Veríamos en ellos el mismo miedo, la misma alegría, rabia, tristeza, pasión… que en los de nuestra propia especie. 

Jaume X, como le gusta que le llamen, nos aporta con su obra una nueva mirada a nuestros compañeros de planeta. Una mirada que nos interpela, de tu a tu, de individuo a individuo. Hoy, yo humano, te miro a ti, oso, leopardo, sapo, foca… Te miro y te entiendo.
Títulos como “Sapo que quiere ser una princesa” o “Zorro que no cree en nada,” acompañan a las obras. Retrato y reflexión del retratado. Retrato y reflexión del retratista. Jaume utiliza también el humor para dar otra dimensión a sus obras.

Este joven artista enmarca sus piezas con marcos reciclados. La mayoría son marcos de madera clásicos que dan a sus obras un toque atemporal y noble que las convierte en únicas. Que las detiene y contiene en el espacio y el tiempo, sin nombres propios, ni horas exactas.

Cuando le preguntamos por qué pinta retratos de animales nos explica que cree que es la manera de devolverles la dignidad robada. Jaume piensa que les hemos fallado tantas veces y de tantas maneras que ahora toca devolverles el sitio que les corresponde. Protagonistas y enmarcados, situados a la misma altura que los retratos de nuestros familiares y antepasados. Que nuestros propios retratos.
Si el arte tiene alguna misión, algún objetivo, es el de interpelarnos, revolvernos por dentro y revelarnos su mensaje escondido. Mírame y te cambiaré, escúchame y te hablaré.

Gracias Jaume X por hacernos mirar a los ojos a aquellos que solemos mirar por encima de los hombros.

Os dejamos a continuación el link de la entrevista que le hicieron al autor y a la galerista y artista que nos lo mostró en exposición, Montse Pérez, en el programa “Quina Fauna!” de Sants 3 Ràdio.