Amistats que deixen petjada

/0 Comentaris/a

 

“El llop va arribar sense nom, i van ser la seva personalitat i les seves accions les que l’hi van donar, no a l’inrevés. A més, a quants llops salvatges hem batejat en tota la nostra història? A un grapat per la seva mala fama, això segur, però a cap amb afecte i reconeixement, almenys no en vida. “Què té un nom?”, xiuxiuejava la Julieta de Shakespeare. “El que anomenem” rosa “seria tan fragant amb qualsevol altre nom”. Potser es podria dir el mateix de l’homònim salvatge de la seva amant, segles més tard i en un món diferent. ” pàg 208

 

Realment estima l’home a aquell qui és bell? A la bondat? A la natura salvatge? A l’èsser lliure? Realment els admira? O més aviat els tem? Els enveja? Poques són les ànimes valentes que s’atreveixen a estimar al qui destaca, brilla, emana bellesa, bondat o intel·ligència. Poques són les ànimes que, com Nick Jans i els seus companys, estimen realment al llop.

És més fàcil ser adulador de la mediocritat. D’aquesta manera un no es sent malament ni inferior, lleig o ximple. Ni tampoc és sent un més entre la multitut. Admirar, estimar, respectar aquell qui té llum requereix humilitat, requereix cor.

Nick Jans, el nostre escriptor, ho descobreix ell mateix en el seu propi camí de vida. De caçador expert, amb uns quants llops, óssos i altres animals a l’esquena, passarà a capturar als seus animals amb la càmera i amb la seva ploma. Nick reconeixerà per fi el crim que hi ha darrere de la mort de les seves preses. Rectificar és de savis, i d’humils.

Ja en la seva nova vida, i residint amb la seva dona animalista a la localitat de Juneau, a Alaska, Nick tindrà la immensa sort de conèixer a Romeu, el nostre protagonista, el gran llop negre.

Foto de Nick Jans

Un llop singular, únic. Un animal molt sociable que s’acostarà cada hivern a jugar amb els gossos dels vilatans, a passejar amb ells i els seus humans. Un llop que seguirà sent salvatge, lliure, llop, tot i compartir incomptables hores amb gossos i humans. Però un llop a qui l’amor dels seus amics humans li concedirà un nom: Romeu.

Romeu, el gran llop negre, de pelatge brillant, silueta esvelta, somriure “lupí”, udols inconfusibles. El llop que, sense saber-ho, canviarà la manera de veure a aquesta espècie per part de molts humans ignorants.

Perversos, traïdors, perillosos, fills del diable … Romeu i les seves danses en el gel, els seus trots pel llac, les seves mirades bondadoses i fidels, van udolar, i encara udolen gràcies a l’obra de Jans, per fer esvair totes les mentides que s’explicaven i s’expliquen sobre aquest preciós i digne animal. Romeu, oh Romeu.

Caçats, perseguits, maltractats fins als límits més cruels “els cremaven vius, els lligaven a cavalls per poder arrossegar-los fins a morir, els hi ficaven hams a la carn que menjaven o els deixaven lliures amb la boca i el penis cosits amb filferro” ens explica Nick Jans. És el llop el perillós? El diable en aquesta història s’alça a dues potes i empunya el seu odi, la seva vilesa i la seva petitesa per acabar amb un ésser del que ni tan sols es tenen casos documentats que ens hagi atacat gairebé mai. I encara que fos així.

Els vam exterminar a Yellowstone, els tanquem en zoos, els pengem morts en senyals de trànsit a Espanya, sí, aquí, a casa nostra. Els posem un preu i els venem al millor postor.

Però per sort hi ha qui alcem la veu per defensar-los, per explicar la veritat sobre aquests magnífics animals. Per lluitar per ells, demanant que es faci justícia. Per sort hi ha humans valents que dediquen la seva vida a salvar la dels llops, la de tots els romeus de les nostres muntanyes, com ho va fer Félix Rodríguez de la Fuente o com fan avui els companys de Lobo Marley.

Romeu va baixar de les muntanyes, es va acostar per ballar amb els seus amics gossos i els seus humans. Es va acostar, jugant-se la vida en cada trobada, i ens va mirar sense recel ni odi, a nosaltres, als humans, a l’espècie que ha aniquilat la seva.

Romeu va estimar als seus amics, a la seva manera salvatge, com estimen els llops, sense rancúnies ni enveges, amb la seva amistat veritable i lliure, fins a l’últim dels seus dies.

Foto de Nick Jans

Als que sigueu sensibles no tingueu por de llegir l’obra de Jans. No tingueu por a les llàgrimes ni als somriures. Llegiu aquesta història d’amistat, una amistat més enllà de les espècies, més enllà de les paraules. Una amistat que es va escriure sobre el gel dels prejudicis, i va aconseguir fondre’ls.

No temis al llop ferotge, al llop, al llop. Tem a la teva ignorància, a les teves supersticions, a les teves pors. Quan les abandonis, potser un dia, amb sort, tinguis un amic lliure i salvatge com Romeu, i si no arribes a conèixer-lo que almenys puguis escoltar els seus udols en els boscos.

Llop negre de Nick Jans, editada per Errata Naturae a la seva col.lecció “Llibres salvatges”

Per a la protecció del llop a Catalunya

Article de Sílvia Esteve

 

ARTivistes

/0 Comentaris/a ,

 

“En un món més antic i més complet que el nostre es movien acabats i sencers, dotats amb sentits que nosaltres mai hem perdut ni aconseguit, i viuen escoltant veus que nosaltres mai sentirem. No són pagans ni subhumans; són altres nacions, i conviuen atrapats en el mateix temps i espai amb nosaltres, presoners de l’esplendor i de la tasca de la terra. ” Henry Beston, The Outermost House, 1929

 

Si un cop l’art, pintat en les més fosques cavernes dels nostres avantpassats, va implorar als déus la seva benevolència i els seus regals per als humans, avui, a l’exposició “El Venadito”, l’art interpel·la als propis humans, convertits en falsos déus, per implorar la seva benevolència cap a les altres criatures.

Aquesta és la intenció dels més de 40 artistes que exposen a la mostra sota el comissariat de Montserrat Pérez, artista i activista i fundadora de l’espai siNesteSia.

Com en l’edició anterior, la mostra pretén visualitzar la importància de la tasca de les entitats de protecció de la natura, en aquest cas Depana. Amb l’exposició no només es pretén remoure les consciències, sinó també procurar que tant els artistes com les entitats animalistes puguin rebre un ajut econòmic per prosseguir amb la seva tasca. El 80% del preu de les obres es destina a l’autor i el 20% a Depana, encara que hi ha casos en què el mateix autor cedeix al 100% del recaptat a l’entitat, com és el cas de l’artista convidat Guido Daniele i els seus “Handnimals”.

Guido Daniele “Handnimals”

Tristament sembla que “la seva salvació està a les nostres mans” comenta Montserrat Pérez davant l’obra de Guido. Està a les nostres mans, perquè en elles ha estat i està també la seva destrucció. “No vull que el públic surti derrotat, sinó creient que pot aportar alguna cosa, que pot ajudar”, prossegueix Montse. Per això, “El Venadito” no mostra imatges crues ni explícites, sinó que busca mitjançant la creació i l’enginy, fer-nos veure el que no volem veure. Dotar de color i textura l’invisible o el perversament ocult.

Beren Arredondo “Animalium”

Beren Arredondo, amb la seva impressionant col·lecció de fotomuntatges, ens parla d’aquesta invisibilitat “tractant de jugar amb el paisatge i l’empremta de la desaparició d’aquests animals i el seu entorn”. La seva proposta és una reflexió artística magnífica. No només ens parla dels animals en concret, sinó que al·ludeix a la seva llar, el seu hàbitat. Els ulls d’aquesta àguila ens miren, ens interpel·len, ens pregunten decebuts “no em veus?”. L’ésser humà, per això, no entén massa bé que és “veure”. D’aquí la seva nefasta afició a col·leccionar animals en gàbies, zoos, aquaris. Volen veure’ls a l’instant, enfront d’ells, ràpid. Veure animals submisos, captius, en un recinte amb un cartell que digui el seu nom. Animals captius, per la seva bellesa i la nostra ambició. Captius del nostre egoisme i ceguesa. No veuràs a l’àguila si no veus la seva muntanya, el seu bosc, la seva llibertat.

Bianca Yespica “Máscara de gas”

“Hem creat una guerra contra la naturalesa” ens explica en el seu cartell la Bianca Yespica i dibuixa magistralment un cérvol amb màscara de gas. Els intoxiquem, els perseguim, els acorralem. Convertint a l’amic en enemic, en una guerra on només guanya la mort, la tristesa, la soledat, la por. Charles Darwin se sorprenia en arribar als Galápagos i observar que aquells animals no ens temien. “No tenen por a l’home” es meravellava. Terrible afirmació, que col·loca a l’humà en el bàndol dels monstres, del que temible, de la fosca. En el bàndol de l’enemic.

María Isabel Uribe “Reunión”

Aquest enemic que em consumeix, metafòrica i literalment. Que m’amuntega i em fa servir. Que ni tan sols vol conèixer-me. Que m’enumera i em comptabilitza. Que em converteix en cosa, en producte, en codi de barres. Si aquest enemic llegeix la diminuta peça de Maria Isabel Uribe, que condensa i comprimeix tota l’anul·lació a què sotmetem als nostres companys de planeta, espero que reaccioni i actuï.

Si l’art té avui una missió, una raó de ser, és la de interpel·lar, regirar per dins, fer-nos reaccionar. Mira a través d’Ell, que sigui vidre i mirall. Mira a través i VE a l’altre. Refléjate i mira’t a tu mateix. Llavors, espero, veuràs l’àguila en el seu muntanya i sabràs qui és i sabràs i sentiràs que ha de seguir sent.

 

Podreu visitar “El Venadito” i participar de les seves activitats paral·leles fins al 20 de maig al centre cultural La Farinera del Clot. També us poso el repte de trobar la meva obra solidària, inclosa a l’exposició!
Nota: obra de portada: autora: Esperança Deltell

Article de Sílvia Esteve

On viuen els amics

/0 Comentaris/a

 

“Quan jo tenia sis anys vaig veure una vegada una làmina magnífica en un llibre sobre el Bosc Verge que es deia” Històries viscudes “. Representava una serp boa que s’empassava a una fera. (…) Vaig reflexionar molt llavors sobre les aventures de la selva i, al meu torn, vaig aconseguir fer amb un llapis de color el meu primer dibuix. (…) vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por. Em van contestar: “Per què ha de por un barret? “el meu dibuix no representava un barret. Representava una serp boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l’interior de la boa a fi que les persones grans poguessin comprendre. Sempre necessiten explicacions. (…) les persones grans em van aconsellar que deixés de banda els dibuixos de serps boes obertes o tancades i que m’interessés una mica més en la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. (…) Les persones grans mai comprenen res per si soles , i és esgotador per als nens haver de donar-los sempre i sempre explicacions. ” Inici de l’obra El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry

 

Per sort per a molts, Roger Olmos va seguir dibuixant boes dins d’elefants, i el que és més important va seguir veient en aquesta representació del barret a la boa que es va menjar a l’elefant.

“Aquest és un llibre que els nens han de llegir als pares” ens diu l’autor al final de l’obra. Tristament molts adults necessiten un intèrpret per aconseguir traduir l’empatia, la innocència, l’amistat.

La protagonista de la nostra història rep com a regal de la seva mare un llibre d’il·lustracions, un “conte”. La mare el compra, però la nena ho viu, ho entén. Una tragèdia plana sobre nosaltres quan passem de ser aventurers, somiadors, nens a consumidors, realistes, adults. La tragèdia de fer-nos grans.

La pèrdua de la infància (un tresor del que per desgràcia no tots els nens poden gaudir) no deixa de ser una mort. L’adolescència es converteix així en un dol estrany per aquell nen o nena que un dia vam ser. En Roger ens ho transmet pintant de gris i negre el món dels adults i a ple color el món de la nena.

En el món dels colors, dels contes, dels somnis, érem afortunats de tenir uns amics amb qui, encara que no fossin de la nostra mateixa espècie, res impedia que hi parléssim, juguéssim i ens els estiméssim amb tot el nostre cor. L’idioma universal de l’empatia elimina qualsevol frontera.

La nostra protagonista viatja, gràcies al llibre, a un món ple d’animals i éssers fantàstics. Es posa el seu vestit de conill rosa i corre amb una única sabatilla pels camps de la imaginació.

Vaques, porcs, ocells, peixos … Juguen al seu costat.

Interrompuda per la seva mare, que la crida per sopar, la nena torna al món real. On ha de calçar de nou les dues sabatilles. El sòl real sol estar més fred.

Graó a graó. De les golfes, on viuen els seus amics, a la cuina. I el sopar al plat.

La mare veu el “menjar”: ja no veu l’elefant dintre de la boa. Veu el barret.

Aquest és un llibre que els nens i els que es resisteixen a deixar de ser-ho han de llegir als que van oblidar qui van ser. Als qui van oblidar als seus amics.

En Roger no ens demana que tornem a creure en éssers fantàstics, ens demana que siguem capaços de tornar a “veure” a tots els éssers reals que ens envolten.

 

NOTA: Amigos només es troba a la venta aquí

L’obra ha estat editada per FAADA a Espanya i Logos Edizioni a Itàlia

Article de Sílvia Esteve

 

Responent a la crida del planeta

/0 Comentaris/a

 

“Hem arribat als oceans més profunds i a les muntanyes més elevades. Hem arribat a la Lluna i els nostres artefactes han abandonat fins i tot el sistema solar. Tot just queden racons en els quals no sigui perceptible l’empremta humana.
Aparentment, hem triomfat. No obstant això, en el camí hem descuidat el nostre tresor més valuós: el sentit de connexió, de participació en el cosmos que ens envolta i del que formem part. ” Antxon Olabe Egaña, Crisi climàtica-ambiental, l’hora de la responsabilitat, pàg. 263. Editat per Galàxia Gutenberg

 

Antxon Olabe Egaña, especialitzat en Economia ambiental per la Universitat de York i col·laborador del diari El País, ens porta amb la seva Crisi climàtica-ambiental, l’hora de la responsabilitat una obra que permet al lector conèixer tant la història d’aquesta crisi, com les seves possibles solucions.

Aconseguir això en poc més de 250 pàgines té molt de mèrit. Part d’aquest èxit consisteix en l’excel·lent estructuració del mateix: una primera part en la que sintetitza la història d’Homo Sapiens; a continuació, ens exposa la situació i evolució de la crisi ambiental; i, finalment, però no per això menys important, Antxon ens ofereix les possibles solucions al terrible panorama actual.

Diuen que l’home ensopega sempre amb la mateixa pedra. Al meu parer, aquesta pedra no deixa de ser la seva ambició, el seu orgull i el seu egoisme. Però quantes ensopegades li falten per caure i ja no aixecar-se més? Veient l’estat de la situació molt poques.

Com veurem en la primera part de l’obra, mai hi ha hagut una època daurada de la relació ésser humà-entorn. Sí hi ha hagut cultures que han mantingut vincles més respectuosos i propers amb la natura, i, de fet, les tribus o col·lectivitats que han arribat als nostres dies amb estils de vida gairebé paleolítics ho han pogut fer gràcies a aquesta visió de comunió amb l’entorn . Però com podem observar amb els nostres propis ulls, no va ser aquesta la tònica general.

Homo Sapiens es va expandir per tot el planeta, i se’l va apropiar, com defensa Olabe.

Potser si algú ens hagués fet apostar per quina seria l’espècie dominant, ningú hagués donat un euro per aquest primat llargarut. Potser haguéssim pensat en la força del lleó, la intel·ligència de les balenes, l’astúcia de certes aus … Però no. Va ser l’espècie amb menys capacitats extraordinàries, excepte la seva intel·ligència, però amb més capacitat per imitar i prendre de l’entorn allò que necessitava per a la seva supervivència, la que es va imposar.

No sempre el que se salva del vaixell que s’enfonsa és l’heroi. Sol ser el mesquí, ja que no li importa res endur-se per davant a qui sigui per salvar la pell.

Homo sapiens s’ha endut per davant a gairebé tot el planeta.

Seguint l’obra de Olabe, veurem com hem enverinat al mar, l’aire, la terra. Hem eliminat del planeta milers d’espècies. Hem arrencat els boscos de soca-rel. Hem convertit en moneda el que no tenia preu. Ens hem apostat la nostra llar, i el que és pitjor, la llar d’altres milers i milions d’éssers, a la ruleta. I el joc pinta malament.

I, com sempre, hem obert la finestra, quan el foc entrava ja per la porta.

Gràcies també a aquesta obra podem conèixer els noms dels que han alçat la veu per dir prou. Aquells que han donat la seva vida, per la VIDA. S’han fet molts avenços, s’han canviat moltes coses, però s’ha arribat tan lluny en la destrucció, que resulta poc.

És hora d’anar més enllà, de prendre partit en l’assumpte a nivell internacional, de crear organismes capaços de censurar les pràctiques destructives, de parar els peus als lobbies de les energies fòssils. És l’hora de reclamar els drets de la natura i de fer-los valer. Olabe aposta fort per la creació de l’Organització Mundial del Medi Ambient, però no com a organisme consultor, sinó com un amb prou força com per canviar realment el panorama actual.

No només ens serveix ja la poesia, és hora de lluitar amb la llei a la mà. Donar-li veu a la primavera, retre-li justícia a la nostra llar.

Article de Sílvia Esteve

El primer esglaó: l’Empatia

/0 Comentaris/a

 

“En una ocasió que tornàvem a peu des de Moscou, uns carreters que venien de Sérpukhov i que es dirigien al bosc d’un mercader a per llenya, es van oferir a portar-nos. Era dijous sant. Jo em vaig asseure en el primer carro al costat del carreter, un pagès fort i tosc, amb la cara vermella, que era evident que bebia molt. en arribar a un poble vam veure que, en un extrem, treien d’un pati a un porc arrossegant-lo. Engreixat, nu i de pell rosàcia, anaven a matar-lo. Xisclava amb desesperació, semblava un crit humà. Just quan passàvem per davant, el van començar a degollar: un home li va tallar la gola amb un ganivet. El porc va xisclar encara més fort, amb una veu encara més estrident, però va aconseguir desfer-se i va sortir corrent, banyat en la seva sang. Com que sóc miop i no veig amb detall, només vaig poder distingir el cos del porc, rosat com el d’una persona, i sentir els seus xiscles desesperats. No obstant això, el carreter sí que ho va veure i no apartar d’allà la mirada. Van atrapar al porc, el van immobilitzar i el van acabar de degollar. Quan els xiscles van cessar, el carreter va sospirar pesadament i va dir: “És possible que ningú respongui per això?” El primer esglaó, Lev Tolstoi 1891, Kairós 2017

 

126 anys. Temps, molt de temps, i paradoxalment sembla ser que ens trobem en el mateix punt. O potser no. Potser els dos pols s’hagin allunyat encara més, l’extrem del compassiu i l’extrem del cruel.

Si és cert que el nombre de persones que estan prenent consciència i, el més important, que estan canviant els seus hàbits creix, també ho és que les atrocitats comeses contra els animals (humans inclosos) no només no han minvat, sinó que són, en molts casos, encara pitjors gràcies a les millores en la tecnologia i, molt important, l’ocultació d’aquests fets al gran públic.

Ulls que NO VOLEN veure, cor que no sent.

En ambdues obres, escrit i documental, vam assistir a dos processos de canvi. Una, autodidacta i imbuïda per un fort sentiment religiós, que no eclesiàstic, i l’altre guiat per una mentora vegana que va mostrant a l’escèptic omnívor els motius i raons per les quals val la pena abandonar l’alimentació i ús animal.

126 anys i sorprenentment els dubtes, pors, retrets, atacs entre les diferents postures són les mateixes: És sa? És correcte? És natural per a la nostra espècie? Quina relació hem de mantenir llavors amb els altres animals?

Si Tolstoi ens parlava d’un bon cristià, de l’ideal de apropar-se més i més a la perfecció moral de la divinitat, al documental veurem com pesarà més la figura de l’individu, de la seva pròpia decisió, amb les seves pròpies conseqüències. No hi haurà un déu que et premiï, tampoc un que et castigui.

Diferents referents però un mateix manament “No mataràs”. Més enllà fins i tot, no causaràs patiment.

Com pair que les nostres vides impliquin tantes morts?

Ed comenta a Carla Cornellà, de FAADA, en un moment del film, “teniu la batalla perduda” i Carla respon “no és una batalla”.

Es tracta de convèncer, no de vèncer. I sí, costa molt més el primer que el segon. Estem a 2017 i seguim bombardejant amb armes químiques a nens.

Tolstoi tindrà accés a l’escorxador de Tula, i podrà veure amb els seus propis ulls les morts dels bous i les vaques. No només la seva mort, si no el seu patiment.

A la productora se li denegarà en repetides ocasions aquest accés. Recordem: 1891-2017. L’esforç per amagar la barbàrie és molt més gran com més es tem per l’efecte d’aquesta visibilització.

Si els escorxadors tinguessin parets de vidre … Bé, potser molts seguirien mirant a una altra banda, altres podrien veure-ho i seguir menjant carn. Però quants canviarien de parer? Moltíssims. Encara que hem de tenir en compte que no només es fa front a “la necessitat de menjar animals” sinó també al poder del “plaer de menjar animals”. La “golafreria” com la definirà Tolstoi. Els humans som una espècie que es desviu pel plaer. I per il·lustrar-ho recordeu la cara d’Ed quan cuina la truita vegana, la seva gran por en aquest moment és ¿tindrà bon gust?

Tolstoi entenia el vegetarianisme com un primer pas, el primer esglaó d’una escala que ens acostava a Déu, al comportament moral. No podem ser bons cristians mentre seguim infligint dolor, ens explica en el seu assaig.

Si substituïm a Déu per l’ètica, tindrem igualment el mateix camí que recórrer, la mateixa escala per pujar: la de l’empatia.

Empatia cap a aquells altres “jos” que malviuen i moren per alimentar, divertir i servir a l’ésser humà.

126 anys i la petició d’aquells que han baixat les armes segueix sent la mateixa: respecta a l’altre, posa’t a la seva pell i estableix una relació que no impliqui la submissió ni la mort.

126 anys i ens seguim preguntant davant la barbàrie “¿No hi ha ningú que respongui per això?”. Sí, es comença a respondre, però molt poc a poc, a ningú li agrada reconèixer-se botxí.

Per tant, cal seguir mostrant al món el que s’oculta rere les parets dels escorxadors, els vidres dels aquaris, les carpes del circ, las reixes dels zoos. Perquè darrere de cada mur, hi ha un jo.

Article de Sílvia Esteve