“Els collars danyen la relació que tenim amb els nostres gossos: usem arnesos còmodes”

La fresca matinera mesetària es transforma en calidesa quan Anders Hallgren comença a parlar de gossos. De la mà de Luis Souto de Talkan i Dogalia hem assistit a un seminari doble impartit per una eminència mundial en psicologia canina. Allà pels anys setanta, el psicòleg suec Anders Hallgren va començar a interessar-se sobre la complexitat emocional dels gossos. Hi ha unes similituds fisiològiques innegables entre els humans i els cans. Ha estat només la ceguesa la que ens ha fet situar-nos en un lloc de superioritat. Una observació acurada i sense prejudicis ha permès a l’expert amarar-se de molts dels talents canins que havien passat desapercebuts. Hallgren va sembrar la llavor de treballs transcendentals com els de Turid Rudgas i la individuació del que es diuen “Els senyals de calma”. Segons aquests experts, els gossos tenen un llenguatge corporal molt elaborat que els permet a uns i altres evitar conflictes. Quan hem permès el desenvolupament natural dels gossos (sense sobreestimulació, autoritarisme, aïllament, estrès o trauma) qualsevol buscarà una aproximació amistosa amb els seus congèneres i encara que no el conegui sabrà com indicar-li la amistosidad de l’acostament.

El psicòleg, que avui té 77 anys, fa gairebé 50 va iniciar una croada contra allò que no només fa mal físicament els gossos sinó que altera la seva capacitat d’aprenentatge, de gaudi i de relacionar-se. Al costat d’un equip de fisioterapeutes i kinesiólegs van descobrir que l’alliberament dels gossos de collars de punxes, ofec o elèctrics generava una triple transformació de l’animal. Sense dolor, sense estrebades, el gos estableix una relació amb l’entorn equilibrat i positiu.

Les normatives s’han anat tímidament adaptant per evitar als gossos el dolor i el sofriment. A Barcelona, collars de punxes i ofec estan prohibits des d’octubre de 2014. A Ceuta també. A Madrid, des de juliol, també estan prohibits els collars de descàrregues. Moltes ordenances municipals en procés de reforma inclouen la prohibició fins i tot de les corretges extensibles. A l’abril de 2016 al BOE es va publicar la recomanació del Consell d’Estat que tots els legisladors incloguessin aquesta prohibició per està en harmonia amb l’objectiu de qualsevol ordenament de protecció dels animals. A Suècia, explica Anders, està mal vist portar el gos amb collar. L’arnés és l’única eina apropiada per subjectar el gos sense danyar-lo. Aquest home divertit i vital lamenta veure pels carrers espanyols collars i estrebades. Li hem promès que Animalados, associacions i propietaris formats estarem a l’aláda dels suecs i ens descollarem amb i sense ajuda de les normes.

Article d’Emma Infante, presidenta de Futur Animal

Amb esforç propi

Sóc voluntària d’una associació que ajuda als gats del carrer en una petita ciutat catalana. L’agost passat vam trobar a la colònia que alimento a dos nadons amb els ulls en molt mal estat. Una d’elles es replegava retrocedint davant els sons sota les branques d’un pi. L’altra mirava al buit refugiada sota la roda d’un cotxe. Lucero i Serena tindrien unes tres setmanes, i semblaven germanes. Les petites estaven a més molt primes, i plenes de paràsits interns i externs. Era evident que necessitaven tractament urgent i que no haguessin sobreviscut al carrer. L’associació no disposa de refugi on poder-los prestar cura, així que les abandonàvem  a la seva sort o bé en les emportàvem a casa nostra.

La mare d’aquestes petites és una de les femelles forals que van quedar aquest any sense esterilitzar. L’associació no va poder arribar a temps d’evitar la ventrada perquè no disposava de prou recursos econòmics ni humans per fer la captura i l’esterilització. El gran drama dels fills de les gates no esterilitzades és que la majoria acaben condemnats a una mort al carrer dolorosa, lenta i invisible. Lucero i Serena formen part de l’escàs percentatge que aconsegueix sortir endavant gràcies a l’esforç de persones i entitats que continuen treballant malgrat no ser vistes ni escoltades per les administracions. Les petites han necessitat cures d’ulls, medicines, biberons (amb horaris diürns i nocturns), amb la dedicació que requereixen dos nadons malalts i l’afecte que demanden dos éssers indefensos que pateixen i no entenen què els està passant.

Ara són dues gates fortes i alegres, capaces de fer vida normal en un entorn controlat. Lucero i Serena són portaveus del drama de les associacions i voluntaris que pateixen una gairebé total falta de suport dels seus ajuntaments, que queden al marge de subvencions quantioses i reben escàs o nul reforç institucional per les seves iniciatives. Es treballa en silenci i sense ajuda. Els nostres rescats se surten de la “obligació legal” marcada per un conveni, i es converteixen en un acte ètic desesperat del qual no es parla en cap diari.

 

Blanca Muñoz Ortillés

Voluntaria de Progat Tortosa

L’animalisme a Espanya i a Catalunya

Abans de parlar de la història de l’animalisme a Espanya i Catalunya, cal fer un breu esment de la seva trajectòria a Europa i Occident, on pren una destacada importància durant segona meitat del segle XIX quan van sorgir les primeres i incipients lleis de protecció dels animals, per exigir un reconeixement legal dels seus drets com essers vius davant el maltractament i crueltat amb la que els humans tractaven als animals.

Anglaterra fou pionera al 1822, de la primera llei que es va pronunciar, sent el seu promotor un membre del parlament britànic, Richard Martin. L’any 1866, als Estats Units, Henry Berg aconseguia l’aprovació en la legislació americana, de que el maltractament dels animals domèstics fos contemplat com delicte. Posteriorment altres països, van anar introduint canvis en els seus respectius ordenaments jurídics.

A mitjans del segle XX, l’animalisme agafa impuls despertant l’interès d’un ampli sector de la ciutadania. Sorgeixen les entitats animalistes dedicant esforços a reivindicar i millorar el benestar dels animals en general, i, es comença a reflectir un canvi envers el respecte que es mereixen com a essers vius. La Declaració Universal dels Drets dels Animals, al 1978 va significar un altre pas important.

A Espanya aquest moviment social es va iniciar amb molt més retard. Els seus antecedents històrics influïts per Ferran VII, monarca absolutista i enemic del moviment cultural europeu de la Il·lustració (XVIII), per la guerra civil i per una dictadura que va limitar la llibertat d’expressió i de l’associacionisme,  van retardar negativament la seva evolució moral quedant la societat espanyola, distanciada de molts dels avenços que havia experimentat la societat occidental.

La tradició cultural, la tauromàquia i el maltractament dels animals en les festes populars, que encara romanen en l’actualitat, sota la tolerància i protecció de l’àmbit polític i institucional, també han influït en contra de qualsevol progrés a favor dels animals.

No obstant dins d’aquest ambient cultural tan desfavorable, a finals del segle XIX i principis del XX, a Espanya i Catalunya es desenvoluparen moviments abolicionistes de les corrides de toros, per part del sector més il·lustrat i de la ciutadania, presentant una proposta de proposició de llei, per la seva abolició al Congrés dels Diputats. Els esdeveniments de la guerra civil espanyola van estroncar la seva continuïtat durant molts més anys.

Al 1925 els refugis d’animals abandonats van ser reconeguts com societats protectores d’animals i d’utilitat pública amb la creació dels Patronats per a la protecció dels animals i plantes, al 1928. Malgrat haver-se constituït reglamentàriament, no es va arribar a consolidar el seu funcionament a nivell nacional. Al 1950 es va fundar la Federació Espanyola de Societats Protectores d’Animals i Plantes –FESPAP, agrupant els únics 10 refugis existents en tot l’estat. La seva presidenta Dolors Marsans, va destacar com a proteccionista i defensora dels animals. Agermanada amb altres entitats europees va reivindicar que els escorxadors incorporessin l’atordiment previ en el moment del sacrifici als animals destinats al consum humà. També va participar activament amb l’associació fundada pel Conde de Bailén (Carlos Arcos) que demanava l’abolició del Toro de la Vega, després de que el Noticiari “NO-DO” divulgués unes imatges que evidenciaven la tortura i el patiment de l’animal, provocant el rebuig de moltes persones.

L’any 1976, iniciada ja l’etapa democràtica, es funda a Espanya, concretament a Mataró,  Ong ADDA -Associació Defensa Drets Animals, impulsada per un ferroviari a través de la seva crida en la premsa. En aquells moments el concepte de defensa dels drets dels animals resultava pioner i desconegut per una societat acostumada a identificar la protecció dels animals ens els refugis i en l’acollida de gossos i gats.

Un dels primers objectius dels membres de l’entitat, era aconseguir una primera llei de protecció dels animals, donat el buit legal existent, que contemplés i regulés la seva defensa. També es demanava la tipificació dels actes cruels amb els animals com a delicte en el codi penal.

Després d’anys d’insistència, finalment l’any 1988 era aprovada a Catalunya la primera llei de protecció dels animals. Aquest fet significà el punt de partida perquè la resta de comunitats autònomes, redactessin les seves pròpies lleis de protecció. En l’àmbit estatal aquesta “llei marc encara s’està esperant”.

Tanmateix a la dècada dels 80 aparegueren altres entitats tan a nivell nacional, com autonòmic.

La llei catalana del 88, que permetia el sacrifici dels animals abandonats, es va demostrar insuficient i molt poc eficaç. Els abandonaments i sacrificis anaven creixent en comptes de minvar, donada la manca d’interès i apatia dels encarregats en el seu acompliment. Alguns fets molt lamentables van esperonar a les entitats, com ADDA, CAAN i altres membres de FEDAN, a sol·licitar una nova llei molt més avançada que prohibís el seu sacrifici. Finalment l’any 2003 el Parlament de Catalunya va aprovar aquesta nova llei, prohibint el sacrifici d’animals abandonats en els centres d’acollida, i el reconeixement com essers sensibles psíquica i físicament.

A nivell nacional a finals del 2003 es funda el PACMA,  Partit Animalista Contra el Maltractament Animal.

Les festes populars amb el maltractament i la tauromàquia han estat una de les lluites constants de les entitats. Davant la celebració del Fòrum de les Cultures (2004) ADDA va veure l’oportunitat d’iniciar una campanya perquè Barcelona es declarés “Ciutat Antitaurina”. Amb l’entrega de 245.000 signatures de ciutadans, recollides a peu de carrer, s’aconseguí que l’Ajuntament de Barcelona fes una votació favorable. Tossa de Mar (Girona) al 1989, ja s’havia declarat ciutat antitaurina.

Aquest important fet,  desencadenà diferents esdeveniments. Al 2004, ADDA lliurava al llavors president del Parlament de Catalunya,  Ernest Benach, 453.000 signatures per sol·licitar la supressió de les corrides de toros. Després d’una ILP (Iniciativa Popular Ciutadana) amb el suport de 180.169 signatures, finalment al 2010, el Parlament de Catalunya aprovava la prohibició les corrides de toros. La llei entrà en vigor el 2012. La Llei Canaria de Protecció Animal, ja havia prohibit les corrides en el seu territori, al 1991. Actualment campanyes arreu d’Espanya promogudes per diverses entitats estan aconseguint avenços importants contra els espectacles taurins.

Barcelona també ha estat una ciutat referent en la consecució de progressos favorables, després de la creació l’any 1997 del Consell Municipal per la Convivència, Defensa i Protecció dels Animals, sent ADDA una de les entitats impulsores.

El moviment animalista és creixent i més consolidat cada dia.  S’ha aconseguit que moltes ciutats de l’estat es declarin “lliures de circs amb animals”. Els zoos cada vegada es troben més qüestionats i es continua lluitant per conscienciar i reduir el patiment animal en l’experimentació, cria intensiva,  pelleteria, caça i captura, etc.

L’empatia i la compassió cap a tots els essers vius, és el camí per anar avançant cap una societat més justa i amb una convivència més equilibrada i cívica amb la resta dels animals.

 

Ong ADDA

*Fons documental de la revista “ADDA, Defiende los animales”, i del llibre “Tauromàquia, el mal cultural” (Carme Méndez).

 

No és la raça, és el propietari, per Futuranimal

La llei que regula la tinença de gossos potencialment perillosos ni és justa ni protegeix ningú

L’any 1999 arran de l’atac d’un gos al fill d’una celebrity es va promulgar a corre cuita la llei dels animals potencialment perillosos. Ja des del primer moment va aixecar molta polèmica  ja que criminalitzava unes races i les seves barreges. De cop i volta certs individus inofensius van ser designats com un arma i per tant la seva conducció i propietat obligaven a comptar amb un permís especial. Una assegurança, l’absència d’antecedents penals, la superació d’un test psicotècnic i el permís municipal. A més a més l’obligació de dur-los lligats i amb morrió fora de casa i garantir que no poden defugir de la propietat privada on habitin. Inexplicablement van quedar fora els pastors alemanys. Les males llengües ho atribueixen a la forta influència que va exercir un famós criador d’aquesta raça que es treia tot d’una la competència d’altres criadors de races fortes. La norma és l’única d’aplicació obligatòria a tot l’Estat Espanyol en matèria d’animals de companyia. De fet és una competència autonòmica i com a tal s’aplica tal qual o ampliada segons les autoritats regionals. Galícia i Múrcia tenen el doble de races que les apuntades des de Madrid. Així doncs, fronteres gairebé invisibles estigmatitzen a un mateix individu, potencialment perillós o no en virtut de la seva aparença i del criteri del legislador. Jose Maria Pérez Monguió, un jurista andalús, fa anys va escriure un llibre sobre el tema mostrant-se crític amb el fons i la forma del text. Certes característiques morfològiques havien de determinar la vida d’uns animals més enllà del seu comportament, caràcter, educació i context.

Tots els articles apareguts en revistes científiques que han tocat el tema insisteixen que és l’individu i la seva circumstància el que determina el seu potencial combatiu. Els anglesos han treballat molt el tema, no en va han arribat a parlar de gossos arma. Els weapon dog són l’element dissuasiu i d’estatus d’un col·lectiu marginal que prova d’augmentar el seu prestigi mitjançant un gos pressa amb males puces. El mateix gos en un entorn familiar equilibrat actua com la millor mainadera del món.

No tenim dades oficials sobre el fracàs d’una llei que va néixer de les presses i de la ignorància sobre la capacitat preventiva de la llei. Molts indicis ens duen a pensar que la violació de la norma de tinença de gpp’ss és peccata minuta per aquells que han optat per infringir la llei. En canvi, trobem molt a faltar una llei restrictiva que protegeixi a aquestos gossos de males mans. Les baralles de gossos, les mutilacions, la cria incontrolada i els abandonaments demostren que qui són perillosos són molts humans. 

Qui té la ment prou oberta com per relacionar-se amb un gpp té moltes possibilitats d’entregar-los-hi el cor.

Molts dels gossos de pressa són especialment lleials, tranquils, entregats i carinyosos. Només cal que la persona sigui especialment curosa i responsable. Els tresors no es poden deixar a l’abast de qualsevol. 

En aquest sentit l’Associació per a la protecció de Gpp’s du ja diversos anys promocionant, vetllant i formant envers aquestes races buscant los hi una llar que se’ls mereixi.

Emma Infante. Futuranimal.org

Bosc cuidat: animals fora de perill

Acaba de néixer el programa Pirea, un pla per fomentar la prevenció i possibilitar el rescat d’emergències en refugis i protectores (nuclis zoològics, ramaderies, hípiques, etc)

“Només recordo que a les 4 de la tarda vam veure una columna de fum a la llunyania. Havíem acabat les nostres tasques de netejar, alimentar i medicar als animals del refugi. Quan ja era a casa, a 40 km., a la dutxa, van trucar insistentment. En poc temps el foc amenaçava la nostra protectora. No puc recordar detalls. Anava conduint abstreta. Incapaç d’acceptar el que podia estar passant. Era imprescindible pensar racionalment, minimitzar els danys. Recordo molt bé l’olor i la calor, eren molt característics. Molt reals. Hi va haver un moment en què ens vam disposar a obrir les gàbies perquè almenys els gossos i els gats busquessin la seva oportunitat. Vam ser evacuats. El cotxe el portàvem ple amb alguns gossos i gats que romanien immòbils. Molts es van quedar allà dalt. No hi ha cap dolor més gran. Desenes de persones van venir amb transportins i corretges però el mal accés i el caos va convertir tots els esforços en inútils. Només una pluja providencial ens va salvar del desastre. Els bombers eren nombrosos i ben disposats però l’incendi era inabordable”. Amb aquestes paraules barrejades de serenitat i emoció relatava Agnés Dufau la seva experiència del foc de Vallirana del 27 de juliol de 2014. Ella presideix Daya Cervelló, l’entitat que gestiona un refugi de gats, gossos i una porqueta. Molts dels animals allà han trobat la tranquil·litat i les cures que mereixen però un incendi provocat podria haver causat una catàstrofe.

El passat dissabte va néixer oficialment Pirea: un programa per la prevenció i rescat d’emergències que interessa especialment a refugis, protectores i gosseres encara que no només. Si la pluja no ho esmorteix, els boscos mediterranis són molt vulnerables als efectes del foc. Quant de sobte, de manera accidental o intencionada, es cala foc, desenes i fins i tot centenars d’animals perden la seva protecció i la seva vida depèn d’una bona feina prèvia ja que és molt difícil d’evacuar-los. El confinament és una bona estratègia però també quant l’espai ha estat ben acondicionat. Tal com els responsables de Pirea ens van fer saber, el foc recorre grans distàncies en molt poc temps i s’alimenta de restes que acumulem sense saber com poden ser d’inflamables (sacs de pinso, llenya, matolls secs, objectes en dessús, tanques vegetals,..). Un sotabosc net, uns entorns funcionals, un pla d’evacuació, accessibilitat i respecte a les ordres dels coordinadors són claus perquè els gats i gossos acollits als refugis i protectores no hagin de patir els estralls del foc.

Pirea està liderat per membres de l’administració, agents rurals, cossos de seguretat, la CIPAC i protectores de cavalls com ADE, l’Associació de Policies per a la Defensa Animal i la ja esmentada Daya. Ara Daya té una altra emergència. Li calen socis i padrins. Persones que descobreixin la seva gran feina. Per sort el foc els amenaçada cada dia menys. 

Article d’Emma Infante de Futur Animal