Adoptar un gos adult compensa

/0 Comentaris/a

 

Xavi Guzmán és membre d’un tàndem molt especial i al mateix temps molt normal. Són especials per que el seu amor als animals condiciona les seves vacances, el seu estil de vida i fins i tot la professió de l’altra meitat de la parella. Rat Roca va deixar la seva carrera en l’hostaleria per formar-se i treballar com a fisioterapeuta de gossos. Són normals per que fan del seu dia a dia i del gaudi de les seves companyes canines una cosa molt natural. Ens donen una lliçó involuntària del que ha de ser el vincle humà-animal amb cada gest, amb el respecte, la sinceritat, l’amabilitat i l’alegria d’algú que va incorporar a nous membres de la seva família lluny dels estereotips.

És última hora de la nit i, com de costum, havent sopat m’assec al terra al costat del sofà. Immediatament l’Arca es seu al meu costat, en contacte amb mi. Haig de confessar que és el millor moment del dia. Em produeix una immensa sensació de pau, em relaxa i si també em sembla un merescut acte de justícia. Justícia per tots els anys que l’Arca ha passat en una gàbia sense més atenció que la del cuidador quan la feia sortir al pati per netejar o donar-li de menjar. En ser una gossa adulta, les seves possibilitats d’adopció eren molt baixes, era una d’aquestes gosses “invisibles” que no solen destacar quan els adoptantes o voluntaris visiten els refugis perquè per la seva edat avançada no poden competir amb un cadell o un gos jove. Si a això li sumem que lArca és negra, encara que pugui sorprendre, la seva probabilitat d’adopció encara es redueix més.

Les poques ocasions en les quals un adoptant dóna una oportunitat a una gossa com l’Arca solen descarrilar després del passeig de prova, en el qual la seva emoció es veu traïda per un cos que no els permet mostrar-la en tota la seva esplendor. En la majoria de casos l’intent acaba després d’un passeig lent, una mica maldestre i sense el xut d’alegria que els adoptantes solen esperar d’un passeig amb un gos. Després se succeeixen les frases que tantes vegades han sentit: “estic buscant un gos més jove”, “vull que em duri molts anys”, “necessita cures i no tinc temps”, etc. I aquí sol acabar tot. No els culpo, però m’agradaria estar en cadascun d’aquests moments per poder explicar-los nostra experiència.

L’Arca, com la majoria de gossos adults de refugi, és una gossa molt centrada. Ha estat amb tants companys de gàbia diferents al llarg dels anys que ha après a portar-se bé amb tothom. A més, en ser tan gran, no té ganes de moltes complicacions. Com sol passar també en aquests casos, és una gossa extremadament fidel i afectuosa, segurament l’agraïment i la por a perdre’ns fan que mai se separi de nosaltres. És molt obedient. En ocasions ens trenca el cor veure com al final d’una excursió es seu al costat del cotxe amb antelació per assegurar-se que no ens oblidem d’ella. No obstant això es pot quedar sola a casa tranquil·lament, crec que sap que és el nostre lloc, que sempre tornem i que està a la seva casa en el sentit més profund de la paraula.

Durant aquests anys hem gaudit amb la seva alegria quan veia coses noves: el mar, la neu, la muntanya o simplement un coixí tou. És una alegria contagiosa, infinita, i encara més commovedora pel venerable ritme d’àvia amb el qual la mostra. Li hem donat alguna cura especial però res que no requereixin tots els gossos en algun moment de la seva vida i ho hem fet amb molta facilitat; d’alguna manera sap que l’estem ajudant, encara que li faci mal.

Sabem que no estarà molts anys amb nosaltres però ens compensa saber que quan marxi ho farà envoltada de persones que la volen moltíssim i que li donaran en aquest moment l’atenció que no hagués trobat en una gàbia. I quan ocorri no ens quedarem només amb la tristesa immensa de perdre-la sinó amb la sensació d’haver fet justícia donant-li a una gossa meravellosa una oportunitat en els seus últims anys. Aquesta és exactament la sensació que tinc cada nit assegut al seu costat i m’agradaria poder dir-los a tots aquests adoptantes que no la hi perdin.

 

Xavi Guzmán

L'”Abandonament 0″ el veritable camí cap al “Sacrifici 0”

/0 Comentaris/a

 

El ja molt citat “Sacrifici 0” va donar un important pas endavant en el Ple de la Junta General del Principat d’Astúries del passat 5 de maig. La diputada Carmen Fernández, va realitzar una gran exposició d’una bateria de mesures encaminades a l'”Abandonament 0″, un objectiu molt més realista de protecció animal. La iniciativa va tirar endavant per unanimitat en la majoria dels seus punts.

Si bé, el Sacrifici 0 com a concepte fàcil de vendre i entendre per la ciutadania, és l'”eslògan” perfecte, no comporta en si mateix tot el benestar animal pel qual hem de lluitar des d’una entitat protectora. Estar viu no és sinònim d’estar bé. Reduït a l’absurd, en una població on s’abandonen 100.000 animals a l’any i s’adopten 100, el Sacrifici 0, a seques, només aconseguiria condemnar a cadena perpètua a 99.900 reus cada any, amb més o menys grau d’amuntegament (amb totes les penúries que això comporta) segons la inversió que es realitzés en la construcció de centres infinits. Per contra, en aquesta mateixa població, si s’abandonen 100 animals i se n’adopten 100, ¿hi hauria realment la necessitat de lluitar pel Sacrifici 0?

Una altra de les mesures pernicioses que acompanyen una obligatorietat de Sacrifici 0, on la realitat numèrica no permet la seva aplicació, passa per la suspensió per part dels ajuntaments de la recollida d’animals lliurats pel seu propietari (com ja està passant a l’Ajuntament de Madrid ). Així, si al propietari de l’animal, que per certs motius més o menys justificats, decideix deixar de tenir-lo, li tanquem la porta d’entrada al centre mitjançant el lliurament d’una manera civilitzada i protocolaritzada (que a més ens permet recollir informació que serà útil per la posterior adopció) li estem obrint la porta al tortuós camí de l’abandonament a la via pública (atropellaments, fam, set, síndromes de Noè…) o, en el millor dels casos, si no hi ha la sort que algú se’l pugui quedar, que el sacrifiqui un veterinari com a resultat de la nostra “lluita pel Sacrifici 0”.

D’altra banda, el Sacrifici 0, així, sense matisos, no lluita perquè el menor nombre d’animals no passi per la desagradable experiència de veure’s abandonat, per contra, l’Abandonament 0 sí busca que a aquesta traumàtica situació es vegin exposats els menys animals possibles .


Les mesures recollides per la diputada de Fòrum Astúries van des de la reforma de la llei autonòmica, fins a les campanyes d’adopció, esterilització i identificació, passant per demanar informació detallada de la situació en els 78 ajuntaments asturians (conèixer la dimensió exacta d’un problema és el primer pas per resoldre-ho), subvencionar la construcció de centres de dipòsit o incloure formació referent a la tinença responsable en l’educació obligatòria.

Alejandra Mier
Fundación Protectora de Asturias

Tauromàquia. Gènesi i evolució històrica

/0 Comentaris/a

No cal ser un amant dels llibres d’història per gaudir del treball d’Helena Escoda. Sense secrets, ja des del títol ofereix el contingut del volum: es tracta d’un acurat repàs a les pràctiques relacionades amb toros i “festes” on els bous han estat involuntàriament involucrats. És poc habitual que un tema es tracti amb rigor i en profunditat i a més de manera concisa. En 123 pàgines, a un ritme frenètic, sense farciment inútil afegit, ens sorprenem amb cadascuna de les dades ofertes, cauen mites, es comprenen coses, ens indignem i contextualitzem. No és un llibre per a taurins o antitaurins, és un llibre per a qualsevol persona que vulgui aprofundir en la nostra cultura. L’obra, que es pot trobar a l‘Ecocentre, està editat per Hades Editorial i ja va per la segona edició.

Descobrim que certes argumentacions recuperen amb major o menor encert simbologies atàviques. Veiem que el que va ser i el que és ha estat deformat per interessos molt allunyats als originaris on tot era més primitiu, més simbòlic i espiritual.

L’autora fa un exhaustiu repàs per documentació especialitzada i ens serveix en safata i magníficament cuinat el fruit de la seva llarga investigació. No s’ha aturat ni enfront de restes arqueològiques, textos originals en diverses llengües (algunes clàssiques) ni enfront de la bibliografia protaurina més fonamentalista. La sensació que provoca aquest llibre és de gratitud, perquè Helena Escoda amb el text regala rigor i generositat. No se li resisteixen ni les referències protohistòriques ni les més contemporànies i tot això d’un estil molt clar i fluït. La historiadora que és a més Postgraduada en Dret Animal i Antrozoología tracta de mantenir-se ponderada i distanciada perquè surti a la llum la informació molt per sobre de la seva opinió.  Deliberadament inclou als grans referents de la tauromàquia perquè bevent de les seves fonts el lector analitzi els diferents aspectes de la pràctica que maltracta i assassina toros.

Són tantes les dades que aporta que fàcilment es podrien formular preguntes i respostes a manera d’una nova categoria del Trivial Pursuit. Llegir i rellegir el volum no és una experiència literària a l’ús, és una experiència intel·lectual i moral. Un “must” per als amants dels animals i per a aquells que no comprenen el perquè dels moviments antitaurins.

Aquest text mereix almenys la traducció al francès, al portuguès i per descomptat a l’anglès. El seu contingut és imperible i està destinat a ser un referent. No m’agradava llegir llibres d’història fins que aquesta obra ha caigut a les meves mans.

Emma Infante, presidenta de FuturAnimal.org

Quatre dècades sense caça esportiva al Cantó de Ginebra

/0 Comentaris/a ,

Després d’un balanç els resultats per a la naturalesa, els animals i els humans són més que positius: La biodiversitat és exuberant i la majoria de les poblacions d’animals silvestres es regulen soles. A les ribes del Llac Leman (Ginebra/Suïssa) i del riu Roine el nombre dels animals aquàtics que hivernen va augmentar de manera espectacular fins a unes 30.000 aus. Les aus i els altres animals silvestres van perdre a poc a poc la por davant l’ésser humà, provocat per la caça esportiva. Així els ciutadans de Ginebra poden gaudir la imatge d’animals silvestres movent-se de manera tranquil·la i totalment natural a plena llum de dia malgrat la presència de persones. Les aus aquàtiques no alcen el vol en acostar-se una persona a les ribes. Passejant pels boscos de Ginebra es poden contemplar llebres saltant i cérvols pasturant. Així els humans recobren el seu coneixement sobre la naturalesa i les seves interaccions.

El Cantó de Ginebra amb els seus 500.000 habitants sobre 280 km2 està altament urbanitzat però malgrat això té un alt valor natural i paisatgístic. Més de 30 km2 són bosc de roure i de bedoll. També hi ha boscos de prada i de faig. I 110 km2 alberguen l’agricultura. Traduït a percentatges: El 45% del Cantó és d’ús agrícola, un 25% és urbanitzat, un 15% consisteix en bosc i camp i l’altre 15% representa el Llac Leman. El Cantó de Ginebra té 42 reserves naturals dins del bosc, entre elles, 9 reserves forestals sense intervenció silvícola. A principis dels anys 70 els animals de la mal anomenada caça major estaven pràcticament exterminats per l’excessiva persecució per caçadors esportius. Solament quedaven unes dotzenes de cérvols i cabirols i els senglars portaven ja dècades desapareguts dels boscos de Ginebra. Llebres, conills, faisans i perdius amb prou feines es veien ja per culpa de l’agricultura extensiva i la caça esportiva. Perquè els caçadors esportius poguessin seguir gaudint de la seva afició es deixaven anar llebres, faisans i perdius importats des de l’estranger.

L’any 1974 el Cantó va entrar a la història perquè arran d’un referèndum organitzat per uns protectors d’animals el 19 de maig es va prohibir la caça esportiva amb 25.776 vots a favor i 10.748 en contra. Quan parla el poble, les administracions suïsses són conseqüents. A partir de la votació no es va lliurar cap llicència de caça i així tampoc no es va disparar sobre cap animal en la temporada de caça de l’any 1974. Es va crear un Departament de Fauna Silvestre en la qual els representants de la protecció animal i de la naturalesa decideixen si s’hauria de dur a terme regulacions, intervencions o si es duen a terme pagaments per danys per fauna silvestre. Abatre un animal és sempre l’últim recurs. La creació d’aquest Departament era important perquè el govern no pogués modificar l’acord minimitzant la prohibició de la caça esportiva sota la pressió del lobby caçador. La prohibició de la caça esportiva en Ginebra era una sensació i va suscitar gran ressò internacional però per al món de la caça esportiva aquesta decisió era un “xoc” i ho és encara avui. Perquè l’exemple de Ginebra va demostrar que la naturalesa pot funcionar sense caçadors esportius fins i tot en un paisatge molt urbanitzat i que tant ella com els animals silvestres es recuperen. A través de la prohibició de la caça esportiva l’àrea del Llac Leman i del riu Roine va adquirir una gran rellevància natural per a la protecció d’aus. Així ho afirma un estudi del Schweizer Vogelschutz SVS-Birdlife. Segons aquest, el segment d’aigües que abans no va tenir cap importància en el Llac Leman, es va convertir fins al dia d’avui en un biótopo significatiu per a espècies d’aus que hivernen com el morell cap-roig, l’ànec griset, el xarxet comú, el morell de plomall, el cabussó emplomallat o el cabusset. Però també per al bec de serra gros aquestes aigües representen un àrea important per a la seva cria i per a la seva hivernació. Sobretot les zones estancades prop de Peney i per sobre de Verbois tant com la Rade de Genève que es van convertir en zones de descans per a les aus aquàtiques.

El biòleg Gottlieb Dankliker és l’Inspector cap de Fauna Silvestre des de 2001 al Cantó de Ginebra i el responsable per a la gestió de fauna silvestre. En una conferència el 15 d’octubre de 2013 a la Universitat de Basilea va exposar en el seu discurs que una prohibició de la caça esportiva és viable científicament i Ginebra és l’exemple pràctic que és possible. Va relatar que poc després de la prohibició de la caça esportiva van tornar els cabirols a poc a poc.”Tenim per km2 d’uns 10 a 15 cabirols. La seva població és estable des de fa molts anys. Sempre apareix la pregunta, si els cabirols no causen un impacten al bosc per menjar brots d’arbres. Dandliker explica clarament que el cabirol no representa cap amenaça per al bosc perquè ja no s’han de refugiar dins dels boscos davant la caça esportiva. Ara pasturen amb tota tranquil·litat fora d’ells en les abundants pastures. Si hi ha arbres de major importància, se’ls protegeix de manera individual. El Cantó de Ginebra té al dia d’avui una població de grans ungulats estable de prop de 60 cérvols i fins a 300 cabirols. Gràcies a la prohibició de la caça esportiva, el Cantó de Ginebra s’ha convertit en un dels últims bastions per a conills silvestres i perdius en sòl suís. “Tenim l’última població de perdius a Suïssa”, comenta Dandliker amb orgull. Abans del referèndum l’any 1974 el lobby caçador va afirmar que sense caça la llebre estaria amenaçada per extinció per depredadors. Però va passar just el contrari: mentre el Cantó de Ginebra gaudeix d’una població sana i amb moltes ganes de reproduir-se, la més gran de tota Suïssa.

A part de la prohibició de la caça esportiva una altra raó és la intensificació de l’agricultura. Ginebra és un cantó pioner: El 10% de les àrees agrícoles són ecològiques, amb una alta qualitat per a la biodiversitat. D’això se’ aprofiten també les perdius, les aus rapinyaires i depredadors com les martes i les guineus. Hi ha petits depredadors com la marta o el teixó, però no representen cap problema. Aquests depredadors s’equilibren de manera natural en un nivell més baix quan la caça esportiva cessa sobre ells. Després de la prohibició de la caça esportiva en el cantó de Ginebra a Suïssa, la població de guineus es va reduir de 12 famílies amb 48 cadells a 6 famílies amb 23 cadells. El 2013 es va deixar anar un jove linx orfe del Cantó veí de Waadt atès que es va témer que seria la propera víctima dels caçadors esportius. Així mateix els habitants esperen amb delit l’arribada del primer llop. Ja es van poder albirar alguns exemplars en la frontera francesa però fins al moment no se n’ha vist cap a Ginebra. Els gardes d’Environment esperen que els llops els ajudaran a controlar els grans ungulats, sobretot al senglar. Tots dos animals, linx i llop, són benvinguts a Suïssa, atès que regulen els grans ungulats silvestres i així fomenten el rejoveniment de la massa arbòria. Els possibles danys per depredació sobre bestiar domèstic s’indemnitzen convenientment. La preocupació dels agricultors que la prohibició de caça esportiva portaria a danys elevats en els cultius es va demostrar falsa. Les estadístiques de danys per fauna silvestre són comparables amb les del Cantó de Schaffhausen on la caça esportiva està permesa. Moltes llebres causen dany en els brots dels girasols, Però els agricultors reben anualment una compensació de 30.000 a 60.000 SFR. Els cabirols ocasionen sobretot dany en les plantacions d’arbres fruiters i vinyes. Aquí els pagaments per danys oscil·len entre els 20.000 i els 80.000 SFR.

En 1974 ja no hi havia cap senglar en el Cantó de Ginebra des de feia dècades. Estaven catalogats com extingits al Cantó. Després de la prohibició de la caça esportiva el senglar va tornar des de França a Ginebra. En el paisatge variat del Cantó aquests animals es van adaptar estupendament i es reproduïen ràpid. Un problema afegit és el fet que en començar la temporada de caça al Cantó veí de Waadt i a França, els porcs silvestres es refugien en els boscos de Ginebra on finalment s’estableixen. Els senglars francesos fugen dels caçadors esportius del seu país creuant el riu Roine. Així la població de senglars augmenta tots els anys de manera artificial i atesa la seva gran fertilitat les poblacions augmenten desproporcionadament. Finalment els danys causats pels senglars ja no es podien acceptar políticament i es va decidir una regulació reservada per a les poblacions de senglars a finals del segle XX.

Però abans de matar, a Ginebra s’aposta per la prevenció, per a evitar danys per senglars en l’agricultura, es tanquen els cultius amb tanques electrificades.”És molt senzill només calen dues tanques” explica Dandliker. Aquest mètode s’ha demostrat molt eficient. Però es va tardar molt a convèncer als agricultors. I a les vinyes solament s’han de protegir les vinyes prop de zones de repòs de senglars i sobretot les varietats primerenques. Tan aviat com els boscos ofereixen glans, els senglars ja no acudeixen a les vinyes. Les regulacions dels senglars solament les duen a terme els guardaboscos amb totes les mesures high-tech. No s’encarreguen aquestes tasques a cap caçador amateur. Per a aquests guardes del Medi ambient la seguretat, ètica i protecció animal tenen un paper primordial en aquestes regulacions. “No ens podem permetre ni un sol accident”, diu Dandliker. Protecció animal significa sobretot evitar ferir animals, tal com ocorre freqüentment el cantó veí Waadt i a França. Allà es duen a terme batudes, els animals s’emporten un o diversos trets i fugen espaordits. “I no se’ls troba o potser una setmana més tard o ni tan sols els caçadors esportius es prenen les molèsties a cercar als animals ferits”, relata l’Inspector en cap de Fauna Silvestre. “Situacions d’extrem estrès per als animals silvestres com succeix amb les batudes són una  cosa terrible i no les tenim a les nostres regulacions. Per a abatre un sol senglar dediquem unes 6 hores de treball. Cerquem el lloc exacte on ha de ser abatut, en una zona on estigui tranquil i confiat. El senglar no es percatará de la presència del guardabosc que l’abat amb un rifle de visió nocturna amb un sol tret. Per raons ètiques no matem a femelles amb cries”.

Quan falta la mare, es moren els cadells. Tampoc s’abat a les femelles capdavanteres i els grans mascles. Així esperem mantenir l’estabilitat del grup familiar i el seu comportament. De manera regular tenim grups de senglars orfes, víctimes de la caça a França. Van matar a les seves mares i caminen perduts, així que s’endinsen en els pobles. Senglars tan petits poden causar molt dany en els cultius. A més està més que reconegut que els senglars es reprodueixen de manera incontrolada quan falta la femella líder. La regulació dels senglars el Cantó de Ginebra es duu a terme amb gran dedicació i amb prou faenes costa diners al Cantó. La població de jabalís en Ginebra oscil·la entre 100 i 400 individus. “Als últims 10 anys va tenir lloc un canvi en l’actitud dels agricultors, Malgrat el dany que causen, el senglar és un animal que pertany al nostre paisatge, així de simple i així s’ha acceptat”.

El 90% de la població de Ginebra recolza incondicionalment aquesta prohibició. Aquesta impedeix a solament uns pocs centenars dels 500.000 ciutadans de Ginebra dur a terme el seu passatemps al seu Cantó. El seu desavantatge és que ara per a poder anar a matar animals els caçadors esportius han de desplaçar-se al Cantó veí de Waadt. Però els avantatges són notables per a la gran majoria dels habitants: La prohibició de la caça esportiva va possibilitar el retorn de molts animals i l’augment d’una biodiversitat de manera increïble. I el ciutadà agraeix poder gaudir observant la fauna silvestre molt aprop seu. La prohibició de la caça esportiva va augmentar la seguretat per a senderistes i tots aquells que gaudeixen de la naturalesa: “Al Cantó veí Waadt o a França és impossible passejar pels boscos a la tardor perquè els caçadors esportius persegueixen senglars o cérvols disparant trets a tort i a dret. I així arriben sempre els accidents de caça, explica Dandliker. La ciutadania de Ginebra recolza àmpliament la prohibició de la caça esportiva. Una enquesta del 2006 ho demostra: El 90% segueix recolzant la prohibició de la caça esportiva al seu Cantó. El 2009 els pro-caça del consell del Cantó van intentar reestablir la caça esportiva, però van rebre carabasses. Amb 71 vots en contra 5a favor i 6 abstencions els pro-caça es van quedar molt lluny d’aconseguir-ho.

A Ginebra es porta a terme un experiment extraordinari des de fa 43 anys en un àrea relativament petita (280 km2) i en un paisatge condicionat per l’ésser humà. Així aquest petit Cantó es converteix en un exemple a seguir quant a protecció i foment de la biodiversitat. El Cantó de Ginebra advoca per la protecció i el foment de la biodiversitat amb una infinitat de gestions, mesures i projectes concrets. Així es van classificar entre 2010 i 2012 un total de 400 hectàrees com a reserves naturals. Al Cantó s’estén una xarxa de diferents espais vitals com a aiguamolls i boscos en els quals un gran nombre d’animals i plantes  van trobar un refugi. El Llac Leman, el riu Roine, els rierols i estanys petits van guanyar importància internacional per a la protecció d’aus. L’any 2007 es va emetre una Llei per a la protecció de paisatges i biòtops així com per a la conservació de la flora, que assegura la cura i el manteniment d’aquestes àrees.Per a les perdius, el mussol comú i altres espècies amenaçades existeixen programes especials de conservació. Onze guardaboscos professionals s’encarreguen de la vigilància de les reserves naturals de la flora i fauna. Aquests protectors de la naturalesa exerceixen una gran varietat de tasques com el control de les reserves naturals,  la prevenció de danys per fauna silvestre i la supervisió de la pesca. El contacte directe amb la població es tradueix en formació del ciutadà en l’àmbit del medi ambient. Segons explica  Dandliker el treball dels guardaboscos professionals costen al contribuent a l’any menys d’una tassa de cafè. 1.200.000 SFR es reparteixen sobre 500.000 habitants, inclosa la prevenció de dany de la fauna silvestre en l’agricultura (250.000 SFR) i pagaments per dany de fauna silvestre als agricultors (350.000 SFR). “El que fem ho fem principalment per a l’agricultura”, diu Dandliker. I recalca que la prohibició de la caça esportiva li surt al Cantó molt més econòmic que la caça. “Organitzar caceres costaria molt més diners que una regulació de senglar duta a terme per nosaltres. I per a un departament de caça es necessitaria com a mínim a dos llocs de treball a temps complet mentre per a la nostra regulació es necessita solament un”.

Amb 500.000 habitants i 30.000 gossos el Cantó de Ginebra està densament poblat. Són condicions suburbanes. I així no només les reserves naturals tenen un paper important sinó també el foment de la naturalesa urbana i la pedagogia de naturalesa i el medi ambient. El programa “Natur in der Stadt” (Naturalesa en la ciutat) entrellaça les àrees verdes de la ciutat amb l’entorn campestre i fomenta la construcció de biòtops aïllats en llocs com a jardins, petits tolls i estanys, en rierols i fins i tot en teulades enjardinades. Fins a les antigues fàbriques es converteix en biòtops. Als jardins públics regeix la “Garten-Charta” (la carta de jardins) per a una gestió ecològica i el foment de la biodiversitat a la qual s’han unit aquella gent particular que tenen jardins i horts així com diverses ONGs. Atès que el Cantó de Ginebra voreja 103 km amb França, la col·laboració entre tots dos països és de gran importància per a la conservació dels eixos d’unió entre els espais vitals en comú com el Jura, una serralada en els Alps, on comparteixen llacs i zones humides. A causa de la fragmentació del paisatge per la construcció d’habitatges i autopistes al voltant de la ciutat de Ginebra els animals silvestres tenen menys possibilitats de moviments, cosa que és vital sobretot per als cérvols. Per aquesta raó la creació de corredors per a la fauna silvestre té un paper important en la col·laboració amb França. Material educatiu per a la informació dels ciutadans de Ginebra amb la finalitat d’aprofundir el coneixement sobre la fauna i flora del seu Cantó i la necessitat de crear corredors biològics per a la fauna silvestre. Una naturalesa sense caça esportiva és possible. En el cor d’Europa no hi ha millor exemple a seguir que el del Cantó de Ginebra.

Animals al metro: un viatge sense retorn

/0 Comentaris/a

Un any i mig a Barcelona i mig any a Madrid. Els viatges amb gossos i gats al metro són ja una visió quotidiana. Com a usuaris del transport suburbà estem acostumats a veure quadrúpedes pacients que en un grup ampli de viatgers arrenquen un somriure. Els gats dins d’un transportí solen ser més escoltats que vistos. Tímids miols revelen l’interior de les caixes plàstiques moltes vegades cobertes amb una tela.

Els gossos de qualsevol mida i condició han d’anar proveïts de morrió. Amb aquesta simple mesura, que cal aplicar encara que el teu gos no hagi mossegat mai, es garanteix la tranquil·litat d’aquest sector de la població que el hi té por. Es donen molt pocs casos en què un usuari canviï de vagó en veure un gos o un gat. La utilització dels ascensors i de les escales mecàniques està limitat quan el teu company de quatre potes viatja amb tu. Estem convidats a fer servir les escales convencionals.

En cas de limitacions motrius no estarà de més esperar pacientment que l’elevador estigui buit per usar-lo. A més de les possibles al·lèrgies que una petita part de la població pateix a causa d’uns microorganismes adherits a la pell d’alguns animals hem de ser considerats amb les persones que pateixen fòbies. Se sap que un de cada cinc ciutadans no sent simpatia pels gossos i els gats. Les causes poden ser múltiples i algunes d’elles irracionals. Procurem no forçar l’exposició dels nostres inofensius amics a aquestes persones ja que òbviament tenen tot el dret a viatjar en pau sense haver de donar explicacions de perquè Mishi o Darko els incomoden.

També cal estar especialment atent a com el teu gos o el teu gat viu el desplaçament. Alguns gossos s’acomoden tranquils i gaudeixen del trajecte com una part més de la quotidianitat amb el propietari.

Els gats, com tothom sap, detesten els canvis de lloc així que millor no moure de casa i si és estrictament necessari fer-ho dins d’un transportí segur, amb els ancoratges comprovats, amb un teixit que limiti la seva visió per sobre de la caixa i amb un drap humitejat amb feromones tranquil·litzants. Compte amb els moviments bruscos. Només cal empatitzar, posar-se al seu lloc.

Tant en cas de felins com cans evitem les hores punta, les aglomeracions i les badades perquè les portes automàtiques i la rapidesa ens poden causar un disgust.

La consolidació del dret a fer servir el metro depèn del civisme i comprensió d’aquells que per fi poden recórrer la ciutat sense utilitzar un vehicle privat.

Ara, després de l’èxit de la mesura, caldria anar pensant en ampliar-la a l’ús dels autobusos. El comportament exemplar de molts propietaris i animals i la gairebé inexistència d’incidents convida a que el transport no subterrani ens permeti compartir també la superfície.

Article d’Emma Infante, cofundadora de Futur Animal