“Qualsevol persona pot ajudar i fer un voluntariat en una protectora danimals”

/0 Comentaris/a ,

“És dissabte al matí, agafo la bicicleta i em dirigeixo als afores de Xàtiva. Chechu, Star i Gordon m’esperen impacients, avui és el dia de passeig. Ja fa dos anys que soc voluntari al refugi d’animals del poble on visc. La meva feina és ajudar en allò que em necessitin i tenir cura d’aquests gossets el temps que estiguin amb nosaltres mentre busquem una nova família on gaudir d’una segona oportunitat. Soc José Fonollosa i això és Diario de un Refugio”.

Així comença Diario de un Refugio, l’última obra de José Fonollosa, dibuixant i professional del còmic nascut a Vinaròs (Castelló) l’any 1975. Fonollosa ha atès amablement Animalados per explicar-nos amb més detalls per què són tan importants els animals tant a la seva vida personal com a moltes de les seves obres.

Què vols transmetre als teus lectors amb la teva darrera obra, Diario de un Refugio?

Diario de un Refugio realment neix a conseqüència de la pandèmia i del confinament. Quan es van obrir les restriccions i vam poder tornar al carrer, mentalment, un pas important per a mi va ser el retorn com a voluntari a la protectora SPAX de Xàtiva, on col·laboro des de l’any 2018. Aquest ressorgir tan important em va obrir de nou la inspiració i vaig decidir crear aquest còmic.

A Diario de un Refugio explico a través de vinyetes les experiències i els aprenentatges del dia a dia a la protectora. Amb un toc d’humor intento explicar com es treballa en un refugi i com s’ajuda els animals abandonats a buscar una nova llar. En definitiva, explico experiències reals viscudes i procuro explicar-les amb humor i molt d’amor.

Només un any abans de sortir a la llum Diari0 de un Refugi0, vas publicar Refugio. Quines diferències hi ha entre un còmic i l’altre?

Refugio és un còmic que vaig dibuixar tan sols un any després del meu inici com a voluntari a la protectora SPAX. Quan ja vaig considerar, en certa manera, que estava assentat al refugi i ja sabia una mica com funcionaven les coses i quin era l’esperit de la protectora, vaig decidir dibuixar sobre aquesta temàtica. A més, em va semblar un tema interessant, ja que no recordava que s’hagués dibuixat fins ara res sobre la vida dels animals a les protectores.

Fins que no vaig iniciar la meva experiència a la protectora, no vaig veure que no tenia idea que era aquest lloc realment. Només sabia que existien. Imaginava que dins aquests espais hi havia animals i que tenien unes necessitats, res més.

Refugio, per una banda, pretén plasmar el que van ser les meves primeres vivències a la protectora SPAX durant el primer any i, per altra banda, i molt més important, explicar tot el que hi ha a dins. Ja no només allò que es fa físicament, és a dir, adopcions, acollides, alimentació… sinó també explicar tot el que hi ha al darrere i la filosofia de les protectores d’animals.

Pàgina de Refugi, un dels còmics de José Fonollosa

A nivell personal, com ha canviat la teva vida des que vas decidir iniciar l’experiència de voluntari a una protectora d’animals? Com va sorgir aquesta idea?

En un dels còmics explico, d’una manera senzilla, que la idea d’aventurar-me al voluntariat d’una protectora d’animals em va sorgir en una crisi dels quaranta (rialles). Era una cosa que hi tenia al cap i que segur que ens passa a moltes persones que ens agraden els animals quan veiem alguna publicació al Facebook o alguna fotografia a xarxes socials d’algun animal d’un refugi. Finalment, vaig decidir que podia fer alguna cosa més per ells, vaig preguntar a la protectora SPAX de Xàtiva i vaig començar l’experiència com a voluntari.

Els primers dies van ser rars. De fet, el primer dia, de camí cap al refugi, em deia a mi mateix: “jo no sé si serè útil per això”, ja que tampoc tenia gaire clar el que em trobaria. Doncs d’això ja han passat quatre anys, per la qual cosa malament no m’ha anat.

Sens dubte valoro el voluntariat com una experiència positiva, encara que també hi ha moments durs. Hi ha moments, dies i situacions difícils de les quals te’n recordes i dius “doncs vaja”, però cal seguir i mirar endavant.

Creus que les persones que llegeixen Diario de un Refugio o Refugio es poden animar a iniciar un voluntariat en una protectora d’animals? Aquest era un dels objectius d’aquestes dues obres?

Jo penso que sí. Sobretot, a través dels còmics, he intentat treure-li dramatisme al fet d’intentar acostar-te a ajudar. Jo crec que llegint Refugio i Diario de un Refugio t’adones que no cal ser especial per ajudar en una protectora d’animals. Qualsevol, fins i tot jo, ho pot fer (rialles).

Tot i això, cal valorar que les persones que es posen a l’esquena l’organització i el funcionament d’una protectora són persones que treuen temps, diners i esforç d’on no els hi queden. La majoria tenen la seva feina i a més s’encarreguen dels refugis. Són associacions benèfiques, per la qual cosa ni de bon tros treuen res de diners per aquesta tasca, més aviat al contrari. Per tant, és important posar en valor totes aquestes persones, ja que no tothom és capaç d’arribar fins a aquests punts de compromís. Jo conec companyes que arriben a uns punts en què jo m’enfonsaria, amb una quantitat de casos per setmana amb què jo no podria.

Segons l’últim informe “Él Nunca lo Haría” de la Fundació Affinity, durant el 2021, les protectores espanyoles van recollir aproximadament 285.000 gossos i gats. Què opines sobre aquesta dada?

Em sembla molt trist. La mateixa Fundació Affinity posa els punts a seguir perquè això no passi. L’abandament zero és impossible, però que es rebaixi moltíssim el nombre d’abandonaments crec que és important i possible. És important llançar missatges de sensibilització i tinença responsable. Jo crec que la mateixa societat a poc a poc va fent passets per millorar aquesta situació, encara que també és cert que, actualment, setmana rere setmana, la protectora en què col·laboro es troba amb gossos a la porta abandonats i en situacions complicades.

Moltes persones que inicien el voluntariat es posen molt tristos quan veuen que han abandonat un animal a la porta de la protectora. Amb el pas del temps pots arribar a pensar que el millor que ha pogut passar a l’animal ha estat aterrar al refugi, perquè l’altra opció pot ser molt més terrible: malvivint pel carrer, buscant-se la vida i l’aliment com poden, etc.

José Fonollosa amb el seu gat Toñín

Ens han dit que t’has estrenat com a casa d’acollida… Com ha estat l’experiència?

He funcionat com a casa d’acolliment en casos puntuals. Quan alguna companya m’avisa és perquè no hi ha cap altra opció per a aquest animal. Jo tinc un gat a casa que és molt nerviós i això complica la convivència amb la resta dels animals. No obstant això, sí que he fet de casa d’acollida amb una ventrada de gats o amb algun gos, això sí, durant hores comptades o tan sols una nit. A la protectora saben que poden comptar amb mi per a moltes coses, però per això només en casos d’urgència.

A més de Diario de un Refugio i Refugio, quines altres obres tens on els protagonistes són animals? Què trobaran els lectors en aquestes altres obres?

La meva història amb els còmics d’animals ja ve de llarg. El 2010, després d’acabar un projecte de còmic històric de gairebé dos anys, vaig acabar esgotat i vaig decidir que la meva obra següent havia de ser una mica més lleuger, d’humor i dinàmic. En aquell moment, em vaig girar i vaig veure les meves dues gates per casa mirant-me i fent les seves coses, i aquesta situació em va inspirar per fer “Miau”, un còmic amb tires humorístiques sobre la vida de dos gats a casa amb humà. Aquesta idea va desencadenar finalment un total de tres còmics on realment el que plasmava era el que em passava a mi amb ells en el dia a dia.

Posteriorment, una amiga es va trobar un cadell de gat que va acabar a casa meva i d’aquí va sortir un altre còmic que es diu Toñín. En aquesta obra representi el dia a dia amb aquest gatet des que va arribar sent un cadell fins que va arribar a l’edat adulta. I aquest Toñín és el que tinc actualment i que se sent tota l’estona durant l’entrevista (riu).

Els tres primers còmics eren amb un objectiu més humorístic, però amb el de Toñín sí que vaig buscar també una finalitat didàctica explicant com és l’adaptació d’un gat a una llar. No és el mateix introduir un gat com toca, que introduir-lo dins una casa i deixar-lo allà dins i que s’apanyi ell sol. A través d’un veterinari explicava aspectes com ara proporcionar a l’animal un espai segur, com condicionar la casa, etc.

Des de llavors, he anat alternant còmics de qualsevol classe de tema amb algun còmic sobre animals, fins a finalment arribar a les obres relacionades amb el voluntariat a la protectora SPAX de Xàtiva.

Consideres que els teus còmics sobre animals poden servir com a eina didàctica per a les escoles?

Sí, de fet, em consta que en algunes escoles utilitzen algunes de les meves obres amb finalitats didàctiques. Jo quan vaig fer aquests còmics estava dins del meu món i no estava pensant que fossin usats a les escoles, però quan vaig saber que això estava sent així, vaig sentir com una responsabilitat que ni de bon tros esperava.

Realment, els meus còmics no estan fets ni pensats per a fins didàctics. Simplement, he anat plasmant la meva experiència amb els animals. Tot i això, m’enorgulleix molt saber que algunes de les històries que he dibuixat es fan servir perquè els nens siguin conscients de moltes realitats sobre els animals.

Com és per a un professional del còmic donar veu a un animal (diàlegs, pensaments…)?

És un tema al qual vaig donar moltes voltes quan vaig decidir aventurar-me al món animal amb els meus còmics. Històries d’humor sobre animals de companyia sempre n’hi ha hagut, però havia de decidir quin estil volia adaptar per a les meves vinyetes. Havia vist molts exemples de Garfield o d’una sèrie no tan coneguda anomenada Mutts sobre un gos i un gat que són veïns.

Finalment, quan em vaig llançar a dibuixar “Miau”, vaig decidir agafar el camí del mig i vaig pensar, si els animals no parlen, els meus gats no parlaran. De manera que vaig decidir que tot fos més gestual i que si algú havia de dir alguna cosa, que fossin els humans.

On i com podem comprar algunes de les teves obres?

Poden demanar-les a qualsevol llibreria o botiga de còmics. Després, en el cas de Refugi i Diari d’un Refugi, que són les més actuals, es poden comprar a través del web de Grafito Editorial.

Grafito va tenir una idea meravellosa en veure que jo estava tan conscienciat amb el tema del voluntariat i la protectora. Van decidir que, amb la compra de qualsevol d’aquests dos còmics, es pot adquirir també una làmina que vaig dibuixar al seu moment. L’import íntegre d’aquestes làmines va directe com a donatiu a la protectora SPAX de Xàtiva.

Portada de Diario de un Refugio amb una làmina de José Fonollosa

Per acabar… Tens al cap algun còmic futur en què els animals tornin a ser els protagonistes?

Actualment no. Bé (riu), estic amb un còmic de pirates que la protagonista és una gata, però en aquest cas el més important i el tema central són les aventures dels pirates. Realment, sempre invento alguna excusa per introduir algun animalet a les meves històries.

La segona vida de les set cabretes

/0 Comentaris/a

Un refugi del Camp de Tarragona acull animals de granja abandonats per trobar-los una nova família

Una quinzena d’infants acompanyats pels seus pares escolten atentament l’explicació de la Sandra. Només té 15 anys però es fa escoltar. Grans i petits callen mentre ella parla. Està donant els consells per entrar al recinte dels emus, que és el segon ocell més gran del món, només superat per l’estruç. Aquesta parella d’emus, com tots els animals que hi ha al refugi de Les Set Cabretes, a Botarell (Tarragona), han estat abandonats o entregats per persones que no se’n podien fer càrrec.

Oques i ànecs en remull, gallines, conills, porcs, una vaca gegant, tres ovelles amagades sota la llana, alpaques i també les cabretes, que no només son set, sinó ben bé una trentena, gaudeixen d’una segona vida després d’haver patit un abandonament. Les adopcions es van produint, a poc a poc, però els ingressos dels animals abandonats no s’aturen. «La majoria dels animals ens arriben de decomisos que fa la Generalitat, però també d’ajuntaments», explica la mare de la Sandra, que porta el mateix nom que la filla. Tota la família està bolcada en aquest projecte de benestar animal i també humà.

Sandra Arruego és educadora social i treballa en un centre de menors. Juntament amb cinc socis més (tots ells educadors socials) van crear aquest projecte que no només vol ajudar els animals abandonats, sinó que també vol aportar un gra de sorra per ajudar als nois i noies amb els quals treballen als centre de menors: «Quan venen aquí, aquests animals els fan de mirall: veuen com animals abandonats han aconseguit tirar endavant i això els dona força, perquè alguns d’ells han patit situacions similars», explica Arruego.

Les Set Cabretes funciona gràcies a l’esforç diari d’aquests cinc socis i a la família de la Sandra, formada pel seu marit, el Jose, i les filles, la Sandra, l’Andrea i la Lucía. El projecte rep una subvenció de la Diputació de Tarragona i una altra per activitat assistida amb animals però amb aquests diners no en tenen prou per fer funcionar el refugi, de manera que organitzen també activitats perquè hi puguin anar famílies o festes d’aniversaris pels més petits. A més de poder entrar a la gàbia dels impressionants emus i donar-los de menjar, l’activitat també permet una ruta guiada per tot el refugi amb animació inclosa, això sí, respectant en tot moment benestar dels animals.

“Si no fos pels diners públics, el sector de la tauromàquia estaria enfonsat”

/0 Comentaris/a ,

La pandèmia del coronavirus va permetre que molts animals descansessin en pau durant dos anys, lluny de la tortura i el maltractament que pateixen durant els espectacles taurins. Lamentablement, amb la millora en l’evolució del virus, sembla que el sector de la tauromàquia ha despertat, sempre gràcies a les ajudes públiques que reben des dels diferents governs.

Per tal de fer una radiografia de la situació actual de la tauromàquia a Espanya, Animalados ha entrevistat Encarna Carretero, encarregada del departament de comunicació d’ANDA (Associació Nacional per a la Defensa dels Animals), una associació que porta des del 1989 treballant per una millor protecció de tots els animals, entre ells, tots aquells que pateixen la violència gratuïta i esquinçadora dels espectacles taurins.

Com està sent el retorn de la tauromàquia a Espanya després de la pandèmia? S’han reduït el nombre d’espectacles o, altrament, ha tornat amb més força?

L’aturada dels espectacles taurins a causa de la pandèmia va suposar una gran alegria per a nosaltres, encara que érem realistes i sabíem que tard o d’hora, per desgràcia, tornarien. Els animals han tingut dos anys de tranquil·litat, sense ser maltractats a les places de les tortures.

La caiguda de l’activitat taurina és una realitat indiscutible. El que passa és que, amb l’aturada de la pandèmia, quan s’ha tornat a celebrar alguna festa taurina després de tant de temps, com va passar el 2 de maig a Las Ventas, van aconseguir omplir la plaça, això sí, amb l’aforament permès per les limitacions de la covid.

Que s’hagin omplert algunes places no vol dir que el retorn de la tauromàquia estigui sent un èxit total, el que passa és que quan hi ha una aturada llarga provocada per qualsevol motiu, tot s’agafa amb més ganes. Això mateix està succeint amb concerts, esdeveniments esportius, etc. Els taurins, que desitgen veure sang a totes hores, van agafar amb més interès el retorn d’aquests espectacles perquè han estat dos anys sense poder celebrar cap festa taurina i sense poder anar a cap plaça.

La tauromàquia està en decadència, això és un fet indiscutible. Els espectacles taurins han caigut en un 73,4% des de l’any 2007. Per aquest motiu, quan els taurins parlen d’un gran retorn i una gran acollida d’aquests espectacles després de la pandèmia, ho diuen perquè necessiten vendre aquest missatge .

“Els espectacles taurins han caigut un 73,4% des de l’any 2007”

És important destacar que el 77,5% de les festes taurines, segons dades del 2019 d’AVATMA (Associació de Veterinaris Abolicionistes de la Tauromàquia i del Maltractament Animal), es concentren en tan sols quatre comunitats autònomes: Andalusia, Castella i Lleó, Castella i la Manxa i la Comunitat de Madrid. Per tant, les dades indiquen que la tauromàquia està en decadència total.

Durant el mes d’octubre les xarxes van incendiar-se demanant al govern la fi de les “becerrades”. Les “becerrades” són el màxim exponent de crueltat de la tauromàquia?

Les becerrades, sens dubte, és una de les formes de lídia més cruels que hi ha, especialment per dues raons fonamentals. La primera és que en aquesta modalitat es maltracten animals menors de dos anys, per als quals el patiment físic i psíquic de les curses es veu incrementat per la seva fragilitat més gran, reduïda capacitat de reacció i desesperada necessitat de sentir-se protegits per la seva mare i la seva bandada .

Si bé el bou adult a penes mugeix quan és atacat per tal de mostrar fortalesa, els vedells sí que mugeixen de manera desesperada durant la lídia, intentant atraure l’atenció dels seus. Una escena que esquinça el cor de qualsevol que tingui un mínim de sensibilitat.

La segona raó és que a les becerrades, normalment, lidien persones inexpertes, siguin estudiants d’escoles de tauromàquia o fins i tot moltes vegades aficionats que claven els instruments de tortura en llocs indeguts, extraient-los i clavant-los una vegada i una altra després d’intents infructuosos, causant un turment terrible a aquests petits animals.

Els vedells, víctimes de les “becerrades”, una de les modalitats més cruels de la tauromàquia

Hi ha dades oficials del percentatge de població espanyola que està a favor i en contra d’aquests espectacles violents?

A les enquestes de població general sempre hi surten guanyant els antitaurins. Per tant, el que guanya és l’empatia d’una població que, sortosament, cada cop es mostra més en contra d’aquests espectacles. El 78% dels espanyols estan en contra de les subvencions a la tauromàquia (YouGov, 2018). Mentre que el 84% dels joves no se senten orgullosos de viure en un país on les curses de braus són una tradició (Ipsos Mori, 2015).

En dades de votants, el 81,4% dels espanyols no estan a favor de la tauromàquia, però només el 46,7% la prohibiria. El 52,4% de votants menors de 35 anys sí que prohibirien la tauromàquia, per tant, una vegada més estem davant d’un tema generacional. D’altra banda, entre el que són hàbits culturals, només el 5,9% de la població ha anat alguna vegada a un correbou, corregudes de jònecs o reixons. Si considerem totes les festes taurines, incloses les que se celebren al carrer, el 7,9% de la població ha presenciat alguna vegada aquesta classe d’espectacles.

El percentatge baix de persones que han acudit a aquests espectacles contrasta amb el percentatge de població que ha consumit altres expressions culturals. Per exemple, 87,2% música, 57,8% cinema, 50% museus, 46,7% galeries i exposicions i un 26,8% de biblioteques. Parlem de dades que tenen com a font el Ministeri de Cultura i que confirmen que només el 5,9% de la població consumeix la tauromàquia, una clara minoria.

Tenint en compte el percentatge predominant de rebuig social cap a la tauromàquia, per què encara existeixen aquests espectacles a Espanya?

Aquests espectacles tan aberrants segueixen vius perquè els polítics que tenim s’entesten que cal continuar donant diners i mantenint aquest sector. Tot i que l’ocupació del sector taurí és precari i endogàmic es continuen mantenint a costa de les subvencions públiques. Nosaltres des d’ANDA sempre diem que si no fos pels diners públics, el sector de la tauromàquia estaria enfonsat, i ells ho saben.

Les festes o espectacles taurins no només inclouen les curses de bous, sinó un nombrós conjunt de tradicions i festejos populars vinculats al món del bou que és el que es coneix com a tauromàquia. El 12 de novembre de 2013 van treure la Llei 18/2013 per a la Regulació de la Tauromàquia com a Patrimoni Cultural en què la tauromàquia va passar a ser catalogada com a patrimoni cultural i a dependre del Ministeri de Cultura que, a través d’aquesta llei, està obligat a donar-li diners.

“El caràcter cultural de la tauromàquia és indiscutible i mereix ser preservat com un tresor propi del nostre país, ric en cultures diferents”. Aquest és el missatge de la Llei 18/2013, una llei que va fer el PP el 2013 i que protegeix la tauromàquia. Els polítics del nostre país tenen molt poca empatia cap als animals, especialment, cap als pobres bous, vedells i jònecs que han d’aguantar aquestes tradicions i tortures perquè un percentatge reduït de la població gaudeix amb la sang.

Els cavalls, altres animals que també pateixen el maltractament propi dels espectacles taurins

Per què les persones menors d’edat poden anar a aquests festejos de violència, maltractament i tortura?

Per a ANDA, un dels aspectes més nocius de la tauromàquia per a la societat és la freqüent presència de menors. El tema de les edats a les places depèn de cada comunitat autònoma, però a Espanya en general no hi ha cap normativa que prohibeixi l’entrada de menors a aquests recintes.

No podem ignorar les recomanacions que es van fer el 12 de febrer de l’any 2018 per part de la màxima instància en drets de la infància de l’ONU, a la seva secció violència cap a la infància, on va assenyalar que “per tal de prevenir els efectes perjudicials de la tauromàquia en els nens, el comitè recomana que l’Estat espanyol prohibeixi la participació de menors de 18 anys com a toreros o com a espectadors d’esdeveniments taurins”, unes recomanacions que el govern espanyol ha ignorat del tot.

“Estem sent partícips, vulguem o no, de l’existència de la tauromàquia”

Per a nosaltres, aquesta recomanació per part de l’ONU va ser una notícia estupenda i molt celebrada, perquè és un organisme molt important que ha mostrat el seu rebuig cap a la presència de menors en aquest tipus d’espectacles tan cruels, que l’únic que provoquen és la desensibilització dels jovers envers els animals i que fan que en un futur puguin desenvolupar actituds violentes.

Com es finança la tauromàquia a Espanya?

La tauromàquia sobreviu gràcies a les subvencions públiques. A Espanya, aquest sector rep fons de la Política Agrària Comuna (PAC), del Ministeri de Cultura, del Ministeri d’Agricultura, de les Comunitats Autònomes, de les Diputacions i dels Ajuntaments.

Mentre que sectors imprescindibles com la sanitat o l’educació necessiten ajuda urgent, especialment després de la pandèmia, milions d’euros dels diners públics són destinats a mantenir amb vida la tauromàquia.

Estem sent partícips d’alguna manera, vulguem o no, de l’existència de la tauromàquia. Gran part dels diners dels nostres impostos estan dirigits a mantenir el que és un maltractament animal.

Estem a prop de la fi de la tauromàquia a Espanya o queda molt camí per recórrer?

La tauromàquia està en decadència i nosaltres no ens rendirem. Estem concentrats en campanyes en xarxes socials, especialment a Twitter, que és una xarxa social en què podem etiquetar alcaldes i polítics, de manera que els arriba el missatge de rebuig per part de la societat. Els polítics haurien d’escoltar i fer cas al que reclama la majoria del país.

Estem a prop de la fi de la tauromàquia? Jo sincerament penso que sí. De mica en mica ja està passant i els taurins ho saben i se n’estan adonant perquè no s’omplen les places. Moltes vegades han de regalar les entrades per intentar omplir-les. Estem cansats de veure festejos o corregudes a Las Ventas o a qualsevol altra plaça i estan buides. A més, aquest negoci no és sostenible, però continuen rebent diners i més diners per part dels polítics.

Com hem dit, les subvencions principalment vénen de la Política Agrària Comuna (PAC), del Ministeri de Cultura, del Ministeri d’Agricultura, de les comunitats autònomes i també de les diputacions, i arriben als 500 milions d’euros. Quan es tallin aquests ajuts públics el sector taurí deixarà de funcionar. És una activitat que no té cap futur i està destinada a la desaparició. Invertir en tauromàquia avui és com invertir en màquines d’escriure.

“La millor ajuda que poden rebre les poques famílies que viuen de la tauromàquia és un pla de reconversió, amb activitats no cruels i amb futur”

El millor ajut que poden rebre les poques famílies que viuen de la tauromàquia és un pla de reconversió, amb activitats no cruels i amb futur. Aquestes persones han de pensar que ja no som a l’Edat Mitjana. Abans es cremaven persones a la foguera, o s’afusellaven persones enmig d’una plaça, però aquestes escenes horribles formen part de la nostra història. Del que es tracta és d’avançar i no quedar-se ancorat. Som al segle XXI, no podem continuar tenint festejos taurins perquè uns quants s’ho passin bé a costa de la tortura animal.

A quines iniciatives en contra de la tauromàquia treballa l’associació ANDA actualment?

La plataforma La Tortura No És Cultura, a la qual pertanyem des de fa deu anys, es va crear entre diverses associacions amb l’objectiu de lluitar contra la tauromàquia, i això és el que estem fent. Hem impulsat moltes campanyes en xarxes socials, com fa poc, una en què demanàvem la fi de les becerrades, aconseguint més de 13.000 tweets que van portar el hashtag #BecerradasNuncaMás i aconseguint el Top 3 de tendències a Twitter. Tot un èxit.

A més, pugem continguts i notícies a través de la nostra pàgina web perquè les persones puguin conèixer la realitat de maltractament i tortura que pateixen els animals als espectacles taurins. Els bous no són els únics animals torturats en aquestes festes, malauradament hi ha més víctimes, com els cavalls. Intentem fer molt èmfasi que no hem d’oblidar aquests altres animals que pateixen molt dolor físic i psíquic.

També lluitem en contra de la declaració de la tauromàquia com a bé d’interès cultural. Hem organitzat manifestacions antitaurines i campanyes per tal de traslladar el desig de la major part de la població, que no és cap altre que posar fi a un espectacle retrograd. Els espectacles taurins no tenen cabuda a la nostra societat. Si algú pateix, ja no és una festa.

Què passa amb un gat quan el seu company de vida humà mor?

/0 Comentaris/a ,

Els animals de companyia són éssers amb una fidelitat infranquejable, considerats un membre més de la família en la societat actual. Per aquest motiu, quan una persona humana pateix la pèrdua d’un amic pelut amb el qual ha compartit la seva vida, passa per un procés de dol i tristesa. Però què passa quan és l’animal el que pateix la mort del seu company humà? Quin futur li espera?

Animalados ha parlat amb Katubihotz, una associació que treballa per al rescat felí i la gestió d’adopcions a Pasaia (Guipúscoa), per conèixer quina vida li espera a un gat quan pateix la pèrdua del seu company de vida humà.

Què passa normalment amb els gats que viuen amb una sola persona i lamentablement mor l’ésser humà?

Depèn de cada cas, els més afortunats són adoptats per algun familiar o amic de la víctima, però lamentablement no és el que sol passar. El futur d’aquests animals és incert, pot variar entre buscar-li una adopció responsable, abandonar-lo en un refugi o gossera, al carrer o fins i tot sacrificar-lo.

Els familiars de la persona morta solen preocupar-se per la vida que li espera a l’animal? Són ells els que els acullen a casa seva?

Alguns sí, altres no, hem vist de tot.

Alguns els adopten ells mateixos o els porten a casa seva fins a trobar-los una nova llar. D’altres, els deixen sols a la casa de la víctima i els alimenten fins que troben un altre lloc. Alguns es preocupen per saber a quina família aniran, altres no. I també hi ha gent que passa olímpicament de fer-se càrrec i l’abandona o sacrifica, sense cap mena de mirament cap a l’animal ni respecte cap al seu familiar mort.

“Com més aviat torni a sentir-se part d’una família, abans tornarà a ser feliç”

Com afecta psicològicament a un gat la mort del seu company de vida humà? Passen per un procés de dol?

Sens dubte passen per un procés de dol, la persona que ha estat la seva família durant anys ja no hi és i la seva vida canvia per sempre de la nit al dia.

Que aquest procés sigui més o menys dolorós, depèn del que facin amb ell. El gat acaba de perdre-ho tot i necessita saber que segueix sent important, segueix sent estimat, que no està sol i que les coses milloraran. Necessita amor. Evidentment com més aviat torni a sentir-se part d’una família, abans tornarà a ser feliç.

Però si el pobre es veu abandonat al carrer o a la gàbia d’un refugi, trist, espantat i sense entendre res, la situació serà realment dolorosa, i pot fins i tot entrar en depressió. Els gats són molt sensibles i hem vist animals que es neguen a menjar i beure, que simplement es deixen morir. Arribats a aquest punt i malgrat intentar-ho tot, moltes vegades no podem fer res per ells, ni tan sols alimentant-los de manera forçada amb sonda nasogàstrica, de vegades emmalaltir de l’ànima és pitjor que una malaltia física.

Teniu moltes acollides a Katubihotz que procedeixen de la mort del responsable d’un gat?

Acollides no, només si no hi ha altra alternativa. Pel benestar de l’animal, preferim parlar amb aquests familiars i demanar-los que siguin ells els que es quedin amb el gat mentre nosaltres li busquem adopció.

“Abandonament no només és deixar-lo al carrer, deixar-lo en un refugi també és abandonar”

Heu acollit en la vostra associació a gats abandonats a conseqüència de la mort del seu responsable humà?

Lamentablement sí. Aclarim termes, abandonament no només és deixar-lo al carrer, deixar-lo en un refugi també és abandonar, tots els que recollim o als que busquem nova llar són abandonats.

Respecte a abandonaments en carrer, sí, tristament també hem tingut casos. Mai oblidarem per exemple el cas d’un gat què, després de la mort de la seva humana, el fill d’ella es va desfer d’ell tirant-lo pel balcó. Mostrant així el nul respecte que sentia cap a la seva mare i el gat què ella estimava. Avui està feliçment adoptat.

Els gats també pateixen la pèrdua del seu company de vida humà

El coronavirus ha accentuat la problemàtica del desemparament que pateix un animal de companyia per la mort del seu responsable?

Nosaltres no hem notat la diferència, tan sols hem rebut una trucada per aquest motiu.

Què ha de fer una persona amb el gat d’un familiar que ha mort? És millor acollir-lo a casa teva o donar-lo en adopció?

Sens dubte, el millor és acollir-lo a casa teva. Nosaltres creiem que, si la persona morta ha estat important per a algú, també ho haurien de ser els animals als quals aquesta persona estimava. Però si finalment no queda més remei que donar-lo en adopció, si us plau, s’han de fer les coses bé.

El millor és sens dubte encarregar-se d’aquest animal fins que una associació pugui trobar una nova llar, sense fer-li passar pel trauma de veure’l dins una gàbia, en un lloc desconegut, rodat de més animals que no coneix i que li fan por. Tampoc ens sembla molt demanar.

I per descomptat, si us plau, no falteu a la memòria de la víctima abandonant a l’animal al carrer o sacrificant, és injustificable.

El gat està preparat per viure en una nova llar i amb una nova família després de patir la pèrdua del seu company de vida humà?

El millor dels animals és la seva gran capacitat d’adaptació, ells viuen l’ara. És clar que, depenent de la seva personalitat, els costarà una mica més o una mica menys sentir-se segurs, però amb amor i paciència tots aconseguiran adaptar-se a la seva nova vida i ser feliços amb la seva nova família.

“L’educació en l’empatia animal és també una manera de prevenció de l’assetjament escolar”

/0 Comentaris/a

Propera a celebrar els set anys en antena amb el seu programa Huellas Cantàbria, Russell Simoni comparteix amb Animalados la seva passió per tenir cura de les colònies felines, donar tallers infantils d’ètica sense fronteres d’espècie i difondre per a tot Espanya una forma coherent d’estimar els animals.

Què va ser primer els animals o la ràdio?

Va ser primer la ràdio, el meu pare era un gran enamorat d’aquest mitjà i crec que m’ho va enganxar. Vaig començar als 14 anys a fer ràdio i als 17 ja a nivell professional en una cadena de ràdio gran. En el tema dels animals vaig començar arran d’independitzar-me i de tenir al meu primer amic gos, tenia 19 anys i per descomptat, em va canviar la vida, em va fer ser molt més empàtica i a interessar-me per la realitat animal en el meu entorn… em va ensenyar a mirar i a veure.

Creu que es fa bona comunicació en els mitjans parlant d’animals?

Crec que es va millorant, però encara es dóna molt poc temps en els mitjans per poder aprofundir en molts temes que tenen a veure amb els animals, per sort cada vegada hi ha més espais que es destinen als animals i més gent que fa una mica de la seva programació a tractar temes de maltractament animal.

Quins són els principis de Huella Cantàbria, el programa de ràdio que dirigeixes?

Huellas Cantàbria va començar com una associació, organitzant actes reivindicatius, concentracions i manifestacions, vam tenir les primeres reunions amb ajuntaments a Cantàbria parlant de Sacrifici Zero, Gestió Felina… Fèiem taules informatives sobre tauromàquia, indústria pelletera, experimentació… etc., i a poc a poc em vaig anar adonant que traslladant aquests temes a un espai de ràdio podria arribar a més gent que a cada taula informativa. Durant molts anys vaig presentar el projecte en alguns mitjans i m’ho van rebutjar. Fins que vaig poder dirigir la meva pròpia ràdio, vaig començar amb el programa i avui dia s’emet en dues emissores diferents arribant a tota Cantàbria mitjançant l’FM i a tothom via online. Ja són gairebé 7 anys en antena.

Si tingués un pressupost il·limitat amb què ampliaries la teva doble funció?

Ui, si tingués pressupost il·limitat m’encantaria poder fer grans campanyes que ajudessin a generar debat al carrer, posaria en marxa més esdeveniments unint cultura pacífica i drets animals i per descomptat ajudaria a posar en marxa més refugis dignes per a tot tipus d’animals. També m’agradaria destinar una bona part a denunciar, tenir accés a bons advocats, procuradors i donar una mica de canya des dels jutjats. I com no, aconseguir posar en marxa projectes d’Educació en empatia animal i la no-violència.

En realitat, triple funció. Expliqui’ns la seva tasca a les escoles…

Sí, crec que portar el tema del maltractament animal a l’aula és primordial i per això vaig començar a proposar xerrades i visites als centres educatius i ja quan vaig començar amb Huellas Cantàbria, mitjançant el programa de ràdio, m’oferia per a acudir a col·legis i instituts i portar-hi temàtiques animalistes adaptades a l’edat del públic què anàvem a visitar. Preparo els continguts amb amics docents i és una meravella la molta empatia natural que tenim de nens. Una pena que al fer-nos grans sembla que aquesta societat la insensibilitza. Rebem molts missatges al programa de ràdio per a visites a les aules. Ara amb la pandèmia alguna cosa s’ha frenat, però quan tot això passi els recuperarem amb més força.

Diu que hi ha un moment en què de la sensibilitat i l’empatia es passa a una altra cosa...

Si, crec que està societat ens insensibilitza i normalitza en excés l’ús d’animals per al nostre propi benefici.

En quina mesura poden els nens aprendre una cosa quan les pràctiques dels seus majors i el dia a dia impliquen altres coses?

Els nens, una majoria, ells sols treuen conclusions molt boniques davant els temes que porto a les aules i que comentem. El problema és que arriba a l’aula, fins i tot mitjançant els propis llibres de text, una altra manera de considerar els animals. Tant de bo en la temàtica educativa hi hagués un major foment de l’empatia i els drets animals.

No oblidem que les conductes de violència cap a humans i cap a animals, comparteixen les mateixes vies d’aprenentatge, sent nombrosos els especialistes que des de fa anys han relacionat el maltractament animal a la infància amb un altre tipus d’agressions entre humans. Per això considero que l’educació en l’empatia animal és també una manera de prevenció de l’assetjament escolar. Educar en la convivència és molt important.

Creus que hi ha una confusió entre fer activitats que inclouen animals amb realment fomentar el respecte real… no només la gratificació sensorial i l’entreteniment dels nens?

Sí, es donen massa les activitats que cosifiquen als animals, donant a entendre que hi són perquè fem amb ells el que ens vingui de gust sense pensar en els propis interessos dels animals. Massa visites a granges, zoològics en lloc de visitar refugis i altres llocs que sí que són una educació que fomenti una millor convivència i respecte cap als animals i no en la cosificació.

Lidera la gestió ètica de colònies felines en una àrea de Cantàbria. Com està el tema?

Sóc coordinadora CER des de fa quatre anys al municipi en el qual resideixo i estem fent un treball que funciona molt bé, mentre en altres costats veiem naixements i més naixements de gatets, sobretot en aquesta època, en el nostre municipi es noten i a les gairebé 400 esterilitzacions que portem fetes i estem tenint una primavera molt més tranquil·la en aquest aspecte, malgrat que ens queden encara moltes zones a les quals apropar la gestió ètica felina. A més, això ens ha permès documentar exemples de gestió i amb ells ajudar que el CER arribi a altres municipis i demostrar clarament el bé que funciona.