Jorge Berrocal: “ajudar els animals em fa veure que no tot està perdut en aquesta putrefacta societat”

“Crec que mai li he agradat a Jorge Javier Vázquez. Però em sembla genial que estigui implicat amb els animals”

“Cooperar amb ell? Pel bé dels animals, estaria bé deixar les diferències enrere”

Jorge Berrocal és un dels valents participants de Gran Hermano, el famosíssim programa de Mediaset. El que Mercedes Milà va anomenar “Experiment Sociològic” i Ferran Monegal “la ratomàquia”. En Jorge és un dels més emblemàtics concursants. Dues dècades més tard, ara es mostra apassionat, directe i noble, parlant alt i clar del seu compromís amb els Animals, amb el Zoosanitario de Màlaga i la seva relació amb Mercedes Milà i Jorge Javier Vázquez. 

Què creus que t’aporta aquesta relació en què el voluntariat és tan necessari?

L’important no és el que m’aporta com a persona, el veritablement important aquí és el que aquesta relació aporta als qui ho necessiten més, que són els animals que es troben al centre zoosanitari a l’espera de ser adoptats. Ells són el més important. Però és evident que a mi el fet de prestar la meva ajuda als animals abandonats al costat dels altres voluntaris, peça indispensable de tot això, em fa albergar l’esperança que no tot està perdut en aquesta putrefacta societat que vivim.

¿Estar amb ells t’aporta valors personals?

No necessàriament. No busco res d’això. Però si el que em preguntes és si el voluntariat em fa millor persona no sóc jo qui ha de respondre a tal qüestió. Per què? Aquí, i sento repetir-me, no es tracta del que m’ aporti a mi com a persona si no el que li aporti i beneficiï els animals. És una tasca necessària. Ells són el més important.

No voldria ofendre, però tu coneixes el que és la reclusió per la teva experiència a Gran Hermano i en les forces armades. En els dos casos hi va haver una voluntat per part teva, però, no deixa de ser dur?

No ofens en absolut. Et diré que sarna amb gust no pica. En aquesta vida tan aburgesada que tenim, tan còmoda en molts sentits i malgrat que la crisi, que no ha acabat i ens ha fet pols, cal saber ser objectius i coherents. En aquesta vida hi ha coses molt pitjors. Per exemple: per als animals del centre si és molt dur, ells al contrari que jo no han demanat ni buscat estar reclosos. Això es deu, en una gran majoria dels casos, a la irresponsabilitat i poc respecte dels seus antics propietaris.

Un cop aclarit això, l’experiència en GH va ser una muntanya russa d’emocions i sentiments, i ser membre de les forces armades va ser un orgull. Les dues vivències han estat claus a l’hora de definir-me com a persona.

És molt més dur per a qui no decideix i no sap res del que li està passant com és el cas dels animals en les gosseres. No?

Naturalment. Pensa que aquests animals no han rebut ni el respecte, ni l’amor, ni la consideració que han de tenir. Ells senten i pateixen més del que podem intuir, així que imagina com han de sentir en veure abandonats per les persones a les que volen. És una punyetera vergonya.

Et serveixen les teves experiències més extremes per identificar-te amb ells i necessitar defensar-los amb l’energia amb la que ho fas?

No necessàriament. El meu amor i respecte pels animals vénen de ben petit. Així m’ho ha inculcat la meva mare i així ha de ser. No he de sentir-me identificat per empatitzar tant amb el dolor, els problemes o les alegries tant dels meus congèneres com amb la resta d’éssers vius.

És una cosa que hauríem de tenir de sèrie cada humà. El respecte pels drets de qualsevol persona i animal. Així i tot, ni jo mateix ho aconsegueixo. Sóc carnívor, però tot i ser hipòcrita amb mi mateix la meva consciència em dicta que he de fer el correcte en la mesura que pugui i evitar els abusos, el maltractament o la manca de respecte cap a qualsevol altra persona o animal. Tenim molt a millorar i aprendre. Jo el primer. Crec que respectar, empatitzar i entendre als animals ens faria ser una millor societat, una millor espècie. Molt camí ens queda per recórrer. Estem cometent molts errors.

Et mostres crític amb l’actual funcionament del Zoosanitari. Què creus que s’hauria de millorar?

Em mostro crític malgrat que entenc que la burocràcia a la qual estan sotmeses les institucions sempre alenteix allò que podem fer. I si alguna cosa he après amb 43 anys és que en moltes ocasions en la nostra vida podem fer molt més. I aquesta és una d’elles.

Estendre a dos dies la tasca del voluntariat a la setmana és de vital importància. I en els mesos estivals haurien d’estendre a tres dies per poder ajudar a suportar el terrible estiu que tenim en aquestes meravelloses terres als animals que es troben allà a les gàbies. Per refrescar i assegurar-nos que es troben bé amb la calor asfixiant que tenim en ocasions.

De totes maneres, ¡quinze minuts a la setmana per sortir de la gàbia per cada gos és una indecència, i molt perjudicial per a l’estat físic i anímic d’aquests animals. És una cosa que no podem acceptar. Se’ns hauria de caure la cara de vergonya. Millorar les condicions suposaria a més que els animals es trobarien en millor disposició física i mental per a ser adoptats.

Això i que part de la plantilla de veterinaris del centre sembla ser que no tenen res més a fer que entorpir la nostra tasca, posar impediments o cursar queixes que no entenc ni em semblen coherents. L’ésser humà és incongruent, i pel que sembla, ells més.

[Entrevista de Dani Rovira per animalados]

Com per exemple demanar que se sancioni la responsable de l’associació, així com a la mateixa perquè el dia que vam fer les fotos de la campanya vam estar en un `petit tros de terra paret amb paret amb el centre per fer les fotos. Un recinte que ja hauria d’haver estat acotat i adequat perquè els voluntaris puguem treure a passejar als animals. S’ha demanat que se’ns sancioni. Tot molt lògic- ¡Manda collons!

Estàvem diversos membres del voluntariat, només amb un gos o dos alhora. Amb les seves corretges, posant tota la nostra atenció per fer tot correctament i amb el fotògraf de l’ajuntament. Això només obeeix a una sola cosa, tocar els collons.

Ha de ser que no els agrada molt el nostre afany en el sacrifici zero i les nostres constants queixes per la manca d’humanitat en les seves comeses. La veritat és que em consta que no són del grat de ningú que conegui. I a mi, després d’haver estat en l’exèrcit, en una guerra, al aclaparador i despietat món de la televisió, i suportant més de 18 anys els prejudicis i les incongruències de la societat amb un fenomen fan deslligat m’ha endurit la cuirassa . Així que si volen estar a les males jo estaré davant. En això tinc poc a perdre i molt a guanyar. Així que qui tingui ganes de torpedinar la tasca de l’associació em va tenir al davant. I sóc un pirata que si ha de jugar brut ho farà.

Així que insto a que d’una vegada per totes s’adeqüi la zona designada perquè els gossos puguin tenir un espai d’esplai i esbarjo. No vull que el centre sembli una presó, sinó el lloc més adequat possible mentre esperen a rebre el que més reclamen: el respecte i amor en una nova família que els adopti.

Quina resposta esteu obtenint per part del municipi?

En el poc temps que porto no puc tenir cap queixa, seria una niciesa per part meva, però espero que les paraules i promeses no caiguin en sac trencat. Poden fer més. Han de fer molt més. I sempre comptant amb l’associació i aprofitant-se dels voluntaris per millorar la vida dels animals.

Et consta que Màlaga amb la gestió de colònies felines i altres mesures està sent pionera? Estan fent molt però potser no suficient?

Desconeixia això. Així que em sento orgullós que a la nostra terra siguem pioners en millorar la relació entre humans i animals. I permet-me amb el permís de tots els malaguenys que em senti una seitó més. Sóc fill de pare malagueny i mare sevillana, m’he casat aquí amb l’amor de la meva vida, Marina Soares, i espero que els nostres fills neixin i es crien en aquesta meravellosa terra.

Però tornant a la pregunta, Es fa molt però com vaig dir abans es pot fer molt més. Anem veient i d’aquí a sis mesos fem un balanç i parlem de si s’han complert les expectatives o cal prendre mesures perquè es compleixin.

Les taules davant del públic i les càmeres et permeten dir les coses alt i clar, però sempre amb ànim constructiu no?

Si no, de què serveix? ¡I més en aquest àmbit !. La extroversió, la facilitat de paraula o el do de gents és una cosa que poso a disposició de l’associació, així com el meu compromís amb els animals. Si haver passat per la televisió, la ràdio o el món de l’entreteniment en general serveix, benvingut sigui. Els que ho van a agrair més són els gossos que tindran en mi la seva veu per reclamar el que és just i necessari. Ells són el més important.

Quines mesures s’haurien de prendre en l’àmbit legislatiu?

Moltes. Però sobretot endurir les penes en l’agafat d’enjudiciament criminal per maltractament i abandonament. Han d’haver penes exemplaritzants i dures. A més, crec que en aquest país hauria acotar la venda d’animals i exercir més control en els que decideixen tenir un animal. S’ha de tenir en compte si aquestes persones reuneixen les condicions necessàries per tenir un i més quin tipus d’animal és l’adequat per a ells.

Hi ha més Grans Germans que et consti que també lluiten pels drets dels Animals?

No estic al corrent de cada d’ells, però sí et puc dir que un cop han sabut del meu implicació, en el grup de WhatsApp dels concursants de la primera i genuïna edició s’han bolcat a viralitzar la campanya mostrant tot el seu suport i respecte , i això en aquests temps en què li costa tant a la gent donar fins a un simple “m’agrada” és d’agrair. Però si a través meu decideixen involucrar-se més, llavors estaré content.

I Mercedes Milà sap del teu compromís per que ella va fer un valuós reportatge denunciant una falsa protectora i la Venda … ..?

El desconec- Jo al contrari que molts dels grans germans sempre he tingut pudor i vergonya per establir relacions amb molts dels professionals i personatges de la televisió. Però em honraria saber que a Mercedes li enorgulleix el que faig i decidís tirar-me un cable desinteressadament per fer més publica l’campanya.

Jorge Javier Vázquez, l’actual mestre de cerimònies de Gran Hermano, està també molt compromès, en aquest cas amb els llebrers i els gossos usats en la caça, heu pensat en fer alguna cosa junts?

També desconeixia aquesta dada. M’alegro del seu compromís i des d’aquí li ofereixo la meva ajuda i compromís de manera completament altruista per al que necessiti. Però tinc la sensació que no sóc del seu grat. Així ho he sentit sempre. La qual cosa, sincerament, tampoc m’importa en absolut. Me la porta al pairo. Però aquí estic per al que faci falta. L’important és dignificar la vida animal per sobre de les diferències o malentesos entre persones. Cal tenir clar quins són els objectius i deixar enrere coses que impedeixin que es compleixin.

Han passat centenars de persones sota l’ull de Gran Hermano i de vegades per dinamitzar la casa s’han fet servir animals que lògicament no gaudien de les condicions més desitjables: espai limitat, estrès acústic i lumínic, falta d’experiència en el seu tracte per part de molts … Què opines sobre aquest tema?

Que tampoc podem humanitzar als animals. Que ningú neix après i que és un error d’embalum creure que els gossos són persones. No, per a res. Gràcies Déu que no ho són. Ells estan més ben preparats per resistir determinats entorns i situacions que nosaltres i atribuir problemes que ens esdevenen com a espècie a ells no és de rebut. Una cosa és voler respecte, drets i amor per a ells i una altra pixar fora de test i tractar-los com si fossin nens petits o joguines. Això és una altra collonada més de l’ésser humà. Una més. Jo em encenc quan veig com vesteixen, ridiculitzen i tracten els animals molts dels seus amos. Pel que fa a mi i pel que jo sé, els animals que estaven en la meva edició gaudien d’espai, respecte, drets, i rebien com en el cas del gos que vam tenir, molt afecte i cures. No crec que la contaminació lumínica hagi estat un problema o hagi hagut una manca d’espai constant. Però és el que jo sé. Potser vosaltres tingueu més dades.

Què t’ha donat més en la vida el frenesí de la popularitat post-Gran Hermano o l’ajuda a gossos abandonats?

Cada experiència en la vida aporta. Normalment aporten més aquelles que ens fan patir i aprendre, però també hi ha vivències més agradables que ens formen com a persona. En el meu cas el que més vida m’ha donat és tenir al meu costat a la meva dona. Que ja va ser des de fa anys una amiga, i ara a més és una companya, el meu referent, un exemple a seguir i l’amor de la meva vida. La raó principal per la que vull ser millor persona. El frenesí de la vida com famós o popular és només un ingredient més. Important això sí, de la meva història com a persona. Ajudar els animals és per a mi una obligació moral i una necessitat per a la societat. És, malgrat que molts ni ho pensen, una emergència nacional. Quan un indaga en les dades d’abandonament a Màlaga ia Espanya es dóna compte dels molt que hem d’avançar com a espècie. Les dades són atroços. És una cosa que hauria de avergonyir com a espècie. Una terrible i crua realitat que resulta ser una emergència nacional. Hem de posar-nos mans a l’obra tots i ja anem tard. Uns quants segles.

I no vull acabar sense agrair el vostre interès. Espero que l’entrevista no hagi estat un autèntic avorriment. Desitjo que ens veiem molt més en aquesta guerra sense quarter contra la irresponsabilitat humana amb els animals.

Així que, malaguenys no compreu, adoptar, i si us plau, us ho suplico, ser responsables amb aquests éssers que ens estimen incondicionalment més enllà del que nosaltres podem imaginar. Gràcies.