On viuen els amics

“Quan jo tenia sis anys vaig veure una vegada una làmina magnífica en un llibre sobre el Bosc Verge que es deia” Històries viscudes “. Representava una serp boa que s’empassava a una fera. (…) Vaig reflexionar molt llavors sobre les aventures de la selva i, al meu torn, vaig aconseguir fer amb un llapis de color el meu primer dibuix. (…) vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por. Em van contestar: “Per què ha de por un barret? “el meu dibuix no representava un barret. Representava una serp boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l’interior de la boa a fi que les persones grans poguessin comprendre. Sempre necessiten explicacions. (…) les persones grans em van aconsellar que deixés de banda els dibuixos de serps boes obertes o tancades i que m’interessés una mica més en la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. (…) Les persones grans mai comprenen res per si soles , i és esgotador per als nens haver de donar-los sempre i sempre explicacions. ” Inici de l’obra El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry

Per sort per a molts, Roger Olmos va seguir dibuixant boes dins d’elefants, i el que és més important va seguir veient en aquesta representació del barret a la boa que es va menjar a l’elefant.

“Aquest és un llibre que els nens han de llegir als pares” ens diu l’autor al final de l’obra. Tristament molts adults necessiten un intèrpret per aconseguir traduir l’empatia, la innocència, l’amistat.

La protagonista de la nostra història rep com a regal de la seva mare un llibre d’il·lustracions, un “conte”. La mare el compra, però la nena ho viu, ho entén. Una tragèdia plana sobre nosaltres quan passem de ser aventurers, somiadors, nens a consumidors, realistes, adults. La tragèdia de fer-nos grans.

La pèrdua de la infància (un tresor del que per desgràcia no tots els nens poden gaudir) no deixa de ser una mort. L’adolescència es converteix així en un dol estrany per aquell nen o nena que un dia vam ser. En Roger ens ho transmet pintant de gris i negre el món dels adults i a ple color el món de la nena.

En el món dels colors, dels contes, dels somnis, érem afortunats de tenir uns amics amb qui, encara que no fossin de la nostra mateixa espècie, res impedia que hi parléssim, juguéssim i ens els estiméssim amb tot el nostre cor. L’idioma universal de l’empatia elimina qualsevol frontera.

La nostra protagonista viatja, gràcies al llibre, a un món ple d’animals i éssers fantàstics. Es posa el seu vestit de conill rosa i corre amb una única sabatilla pels camps de la imaginació.

Vaques, porcs, ocells, peixos … Juguen al seu costat.

Interrompuda per la seva mare, que la crida per sopar, la nena torna al món real. On ha de calçar de nou les dues sabatilles. El sòl real sol estar més fred.

Graó a graó. De les golfes, on viuen els seus amics, a la cuina. I el sopar al plat.

La mare veu el “menjar”: ja no veu l’elefant dintre de la boa. Veu el barret.

Aquest és un llibre que els nens i els que es resisteixen a deixar de ser-ho han de llegir als que van oblidar qui van ser. Als qui van oblidar als seus amics.

En Roger no ens demana que tornem a creure en éssers fantàstics, ens demana que siguem capaços de tornar a “veure” a tots els éssers reals que ens envolten.

NOTA: Amigos només es troba a la venta aquí

L’obra ha estat editada per FAADA a Espanya i Logos Edizioni a Itàlia

Article de Sílvia Esteve