“Els animals tenen una capacitat d’estimar que no tenim els humans”

El Santuari Gaia ha aconseguit rescatar més de 1.500 animals en vuit anys i s’ha convertit en un fenomen social sense precedents. Són molts els internautes que coneixen la saviesa del bou Samuel o les aventures de la enamoradissa Fabiola, una preciosa ovella de la Rioja. El principal culpable d’aquest fenomen és Ismael López (Sevilla, 1979), que acaba de publicar el llibre Animals com tu, (Duomo Edicions) i que atén Animalados en una entrevista que pretén donar a conèixer una mica millor què hi ha darrere de Santuari Gaia.

Per què els animals rescatats a Gaia són de granja?

Perquè en la societat on vivim ens preocupem molt dels gossos i gats que formen part de les nostres famílies però els animals de granja són els grans oblidats. Fins que hem sorgit els santuaris, quan hi havia un animal de granja que apareixia abandonat la solució que prenien els ajuntaments era matar-los.

Com manteniu el projecte econòmicament?

Amb socis, gent que apadrina algun animal, amb donacions puntuals, amb la venda de marxandatge de la nostra botiga online, amb la venda del llibre … i ja està. Perquè no tenim subvencions ni cap tipus d’ajuda per part de les administracions…

No les teniu perquè no us les donen o és una decisió vostra?

No! No ens les donen. No tenim dret a cap subvenció …

Però com pot ser això?

Doncs … això és el que jo no m’explico.

Heu tingut alguna subvenció en el passat?

No, no, mai n’hem tingut. Hi ha protectores que sí que solen tenir però nosaltres ens dediquem a animals de granja i això és una cosa nova a Espanya i no hi ha cap tipus d’ajuda. I a sobre, nosaltres ens estem fent càrrec dels casos de decomisos que hi ha quan ens avisen les administracions. A vegades ens poden arribar fins a quaranta animals però no ens donen ni euro. A sobre que ens fem càrrec dels decomissos, que és una cosa que haurien de fer les administracions, no ens donen cap tipus d’ajudes.

O sigui, que en qualsevol moment us crida un ajuntament o la Generalitat o el Seprona de la Guàrdia Civil i us demanen que us feu càrrec dels animals que han decomissat gratis?

Si. Ens diuen: «O us els quedeu o els matarem”. I ja està.

Amb quina administració s’hauria de gestionar? Amb la Generalitat?

Doncs no ho sé. Ens han arribat promeses, sempre quan hi ha eleccions, però després mai fan res.

El vostre esforç és titànic, però després de llegir el llibre, la sensació és que el major sacrifici que feu és emocional. No sé si estic parlant amb la persona que ha vist morir a més éssers estimats … Com es gestiona això?

Doncs mira el meu cos ha desenvolupat una malaltia al colon que no para de sagnar cada dos per tres. Així és com ho suporto. He emmalaltit. Això no es pot suportar. Hi ha les pèrdues … però també totes les preocupacions de gestionar un projecte com el Santuari Gaia. Ara per exemple porto tres dies sagnant sense parar … Però què faré? És un projecte que salva vides i has de seguir endavant. És una cosa que parlo molt amb en Coque: al final estem sacrificant les nostres vides per salvar-ne d’altres.

De tots els animals que han passat pel Santuari n’hi ha un que és especial…

Samuel. És en Samuel …

Exacte, Samuel. Un toro. Dius en el llibre que era el teu millor amic. Ens pots explicar la història?

Un dia ens van avisar que podíem rescatar un vedell d’una granja lletera, perquè els que neixen mascles a les granges lleteres són enviats directament a l’escorxador perquè no poden produir llet. Quan ens vam presentar allà tenia diarrees amb sang i estava molt malament. Com tampoc el podien enviar malalt a l’escorxador, normalment el que fan és matar-los directament. Vam tenir l’oportunitat d’endur-nos’el. Estava tan malalt que em vaig tirar més d’un mes dormint cada dia amb ell. Era petitó. Tenia quatre dies. I allà es va començar a crear un vincle. També dormíem amb en Coque.

M’estàs dient que en un llit dormíeu en Samuel, tu i en Coque?

Bé … al llit no. A l’habitació, si … A terra. Així que es va criar dins de la casa, com un altre gos o un altre gat dels que teníem a la casa. I això ens va fer veure que no era diferent als gossos i els gats … que les diferències les posem els humans. I és més, Samuel, per exemple, que en aquell temps era un vedell i després es va convertir en un toro, ho entenia tot. Els bous i les vaques són molt conscients de tot. Tenen aquest racionament que els humans només ens atribuïm a nosaltres. Samuel era conscient de tota la feina que nosaltres fèiem al Santuari i ell sabia que si estàvem preparant la furgoneta era perquè anàvem a rescatar a un altre animal i ja se’l veia il·lusionat. I quan tornàvem, el nou rescatat sempre arribava amb por, tremolant … i ell mateix es va adjudicar el treball de calmar-los. Ni tan sols calia parlar. Quan li dèiem ‘ara anirem a veure a fulanito’ ell agafava i anava a veure a aquest animal perquè fins i tot se sabia els seus noms. Als humans ens sembla molt estrany perquè no estem acostumats a conviure amb ells, estem acostumats a explotar-los. Com que Samuel va ser tractat des de primera hora com un igual, el seu comportament va ser més natural, com són ells.

Es nota molt la diferència entre un animal que us arriba petit, com en Samuel, i un que us arriba més gran i amb una motxilla de patiment important?

Si, aquesta és la diferència. Si ens arriben de nadons es desenvolupen de manera més normal, com són ells. Però si arriben d’adults arriben amb aquesta motxilla de maltractament… Molts d’ells sí que superen aquesta por als humans. O més que superar-ho, ens perdonen com a espècie. Aconsegueixen perdonar-nos i tornen a confiar en nosaltres. Però hi ha altres que han estat tan maltractats que no ho aconsegueixen. Jo mateix no hagués estat capaç de superar un maltractament així… crec que els animals tenen una capacitat d’estimar que no tenim els humans.

Serveixi també l’exemple dels gossos, que potser són els animals que més coneixem, i que per molt que un propietari pugui maltractar un gos, ell sempre estarà al seu costat i preparat per a satisfer-lo…

Ells tenen una bondat que nosaltres no tenim.

A més de totes les vides salvades, heu aconseguit augmentar la sensibilitat de moltes persones cap als animals i fins i tot convertir molts d’elles en vegetarianes. Això era volgut o va sorgir natural?

La missió de l’Santuari no era només la de salvar vides perquè a la fi és insignificant salvar un vedell si al mateix moment estan matant a milers i milions de vedells als escorxadors. Així que nosaltres el que volíem era que aquest animal servís com ambaixador de tots aquells animals que no se salven i explicar la seva vida. Crec que aquest ha estat l’èxit de l’Santuari, per això tenim tants seguidors. Abans no se sabia com era una ovella, com era una cabra, un bou … Les barbaritats que diem dels porcs, que si són molt bruts i en realitat és tot el contrari. Quan hem començat a explicar com són de veritat, la gent s’enganxava perquè se sorprenia i els feia pensar.

Sembla que augmenta la sensibilitat cap als animals. Els més joves semblen créixer molt més conscienciats …

Jo crec que això està passant per les xarxes socials. Abans no teníem accés a aquesta informació, només veiem el que ens posaven a la televisió i allà els anuncis pagats per les empreses que exploten els animals et venen la vaca que somriu donant llet… per les xarxes socials, que és on hi ha les noves generacions, al final la informació arriba. Has de tenir el cor molt dur per veure-ho i seguir amb aquest maltractament.

Heu vist gent que arriba a el Santuari i fa aquesta evolució?

Si, si, nosaltres acceptem als voluntaris si compleixen amb les condicions físiques i molts ni tan sols són vegetarians, però al poc temps d’estar al Santuari diuen que ja no poden seguir menjant animals, després d’haver-los mirat als ulls, abraçat…

Tu mateix expliques al llibre que vas fer una evolució semblant …

Jo he estat tota la vida menjant animals i m’encantava el pernil, el formatge … fins que un dia, una taurina em va dir ‘tu molt defensar els toros però bé que et menges les vaques’ i em va fer entrar en una crisi i va ser per aquesta senyora que vaig fer el canvi. Per això no puc dir que mai em creuré millor que algú que mengi animals… jo també ho he fet i em creia que estimava els animals.

Tenint en compte les constants emocions que sentiu al Santuari, en el llibre no s’intueix ni una mica de rancor ni tan sols contra els caçadors …

És que jo no considero als ramaders, ni als taurins ni als caçadors com els meus enemics. Jo no penso que siguin males persones. Jo penso que han rebut una educació diferent, que s’han criat en municipis diferents i que estan acostumats a fer això des de petits. Si jo hagués mamat el mateix que ells estaria fent exactament el mateix que ells.

Creus que aquesta tendència de major respecte animal és una moda o és un pas més en la nostra evolució com a espècie?

No és que hagi arribat per quedar-se, és que va a més. El següent pas evolutiu en l’ésser humà és el veganisme perquè és un pas més cap a l’empatia. És augmentar el nostre cercle de compassió. Tenim el nostre cercle de compassió cap als nostres pares, els nostres germans … i el gos i el gat que formen part de la nostra família. I el veganisme amplia aquest cercle de compassió i permet incloure a aquests animals que maltractem i ens mengem.

El següent pas evolutiu en l’ésser humà és el veganisme”

Per quina raó els lectors d’Animalados haurien de llegir-se el teu llibre?

Si vols conèixer més als animals aquest és el llibre. És un llibre que tracta d’amor, que explica històries d’amor i que l’ajuden a un en el dia a dia. És un llibre que t’ajuda, t’agradin o no els animals, ja que tracta de superació i això a tots ens ajuda.

Al principi ens explicaves els teus problemes amb el colon, però de la manera que parles, sembla que el Santuari et dóna la vida, oi?

Si. Són els meus nens. Ells són els que em donen la força.

Jordi Mumbrú