Voluntaris Itinerants: en ruta per la dignitat dels animals

L'associació impulsa una campanya per trobar una llar als gossos que encara queden a la protectora d'Òdena, que tanca a finals d'any

Voluntaris Itinerants: en ruta per la dignitat dels animals

Que pesi més la motivació en la defensa dels drets dels animals que es troben en refugis que la vinculació a la protectora on un col·labora. Sota la premissa que no és tan rellevant on la gent ajudi, sinó que ho faci, neix Voluntaris Itinerants, que es va constituir aquest mes de setembre després d’un any de treball conjunt en la protectora d’Òdena (Anoia), una de les que compta amb més col·laboradors a Catalunya. Un temps en el qual es van adonar que un dels principals problemes dels refugis és que molta gent que s’apunta per col·laborar ho acaba deixant perquè no poden assumir el compromís que se’ls exigeix perdent-se pel camí un capital humà immens. Jaime Mateu, president de l’associació, explica que “l’obligació d’haver d’anar cada setmana a un refugi fa que molta gent ho deixi per falta de temps sense oblidar-nos que hi ha persones que només disposen d’unes setmanes per col·laborar a l’any o que estan de pas per una ciutat i tenen ganes d’ajudar “. Uns voluntaris que poden exercir diferents rols no sempre relacionats amb la cura dels gossos, ja que alguns d’ells són publicistes que dissenyen campanyes o advocats que els assessoren en qüestions legals. L’objectiu de l’associació és com relata Mateu “ajudar a millorar la vida dels animals que viuen en protectores, així com la seva socialització, i dur a terme les reformes necessàries de les instal·lacions”.
Malgrat que a mig termini volen créixer i ajudar a un major nombre de protectores a Catalunya, ara mateix l’entitat destina tota la seva energia a la d’Òdena, que inesperadament tanca les portes a finals d’any. Olescan, l’associació que el dirigeix, justifica la decisió de clausurar-la per la reestructuració que vol dur a terme a la xarxa de refugis que gestiona. La col·laboració de Voluntaris Itinerants amb aquest recinte s’inicia a finals de setembre de l’any passat construint habitacles amb palets  i aconseguint llits i mantes perquè els gossos estiguessin resguardats del fred. En una segona fase, els voluntaris van construir més tanques al recinte per aprofitar millor l’espai, i en la tercera van crear un magatzem i van condicionar un espai com a consultori veterinari per millorar l’organització logística de la protectora. Ara tenen davant seu el repte més important: que els gossos que encara hi són trobin una família que els vulgui o com a mal menor una casa d’acollida temporal. A mitjans de setembre hi havia 120 gossos i gràcies a la campanya que van promoure el nombre es va reduir a finals d’octubre a 97. Una xifra que van aprofitar per llançar via Twitter el hashtag # los97deÒdena, que ara mateix són 70. “Les primeres setmanes van ser una autèntica bogeria, el telèfon no deixava de sonar i el refugi semblava la Rambla amb desenes de persones que venien per adoptar un gos, però en els últims deu dies no hem tingut cap visita, sembla com si la gent s’hagués oblidat que encara queden gossos que necessiten una família “lamenta Mateu.
Si trobar més famílies que estiguin disposades a adoptar-los està resultant una tasca complicada, la tipologia dels cans que viuen al refugi tampoc hi ajuda. “Molts d’aquests gossos pateixen la Síndrome de Noè pel fet d’haver conviscut amb gent que acumula nombrosos animals a casa sense donar-los cap tipus d’atenció o cura, són animals que no mosseguen ni ataquen, però que no interaccionen amb els humans perquè mai els han tret a passejar ni els han fet cas i en viure en llocs tan reduïts tenen fòbia dels espais oberts i por a les persones i s’amaguen “. Ni Mateu ni la resta de voluntaris de l’associació pensen rendir-se i  lluitaran fins a l’últim dia (31 de desembre) perquè no quedi cap gos a Òdena. Quan ho aconsegueixin aniran a un altre refugi per millorar les condicions de les instal·lacions i el benestar dels animals mentre busquen nous voluntaris perquè sigui autosuficient. Perquè com remarca Mateu “la majoria de les protectores no tenen els recursos suficients i sempre necessiten gent”. Una ruta itinerant que té com a objectiu final “interconnectar aquests refugis perquè col·laborin entre ells”.

Fotografia de Claudia Álvarez