«Però Treski, què et passa?»

«Però Treski, què et passa?»

“Cada cop que entro a la habitació i et veig estirat en un racó, aïllat de la família i amb els ulls tancats, em dona un salt el cor”

Ja fa molt temps que ens coneixem, de fet, fa 15 anys que som inseparables. Hem viscut en diferents ciutats i països, hem viatjat en cotxe, tren, vaixell, piragua i, fins i tot una vegada quan eres petit, vam anar junts en moto, però aquest és un secret que més val que ni la Guàrdia Urbana ni la meva mare descobreixin. En 15 anys hem fet moltes coses junts i ens coneixem perfectament l’un a l’altre. Encara no sé com, però ets capaç de detectar, per la forma com em vesteixo, si m’estic preparant perquè anem junts a donar una volta o si sortiré de casa sense tu per anar a la feina o a comprar. Jo també he après a desxifrar els teus moviments i lladrucs. Per la forma com bordes, sé si m’estàs avisant que vols sortir al pati o si et falta aigua o m’estàs demanant que anem a donar una volta. També sé distingir quan has fet una trastada i em mires amb el cap baix, amb certa desconfiança, intentant esbrinar si ja he descobert el teu atac indiscriminat a les escombraries.

En 15 anys hem après a entendre’ns com si parléssim la mateixa llengua. És per això que ara em sento indefens quan veig que vols estar tot el dia sol. No ho comprenc. Sempre havies preferit estar al meu costat al preu que fos, encara que això t’obligués a prescindir del teu llit. Fins ara, preferies estar al meu costat, estirat a terra, incòmode i sovint suportant soroll, que la teva plàcida soledat. És per això que ara no entenc que vulguis estar sol. Cada cop que entro a la habitació i et veig estirat en un racó, aïllat de la família i amb els ulls tancats, em dona un salt el cor. M’ajupo i t’acaricio fins que a poc a poc, sense cap pressa ni sorpresa, obres els ulls per observar-me amb la teva mirada cansada. Llavors t’acaricio on tant t’agrada, sota la gola i al costat de les orelles i et pregunto amb un fil de veu: «Però Treski, què et passa?».