No és un porc, ni un superporc: és Okja

“Potser arribi el dia en què la resta dels animals adquireixin els drets dels que mai van poder ser privats excepte per la mà de la tirania.” Jeremy Bentham

A aquells als qui no han arribat els documentals, als qui no s’han sentit apel·lats pels milions d’imatges que inunden les xarxes socials de maltractament i mort, que diuen “no m’ho expliquis, no vull saber-ho”, o això no vull veure-ho. A ells, a molts d’ells, Okja els ha posat davant, i sense que ho veiessin venir, la crua realitat. Crua per impactant i sense edulcorants, i crua perquè la seva protagonista, Okja, és un superporc viu, no cuinat, ni convertit en costelles ni salsitxes.

Bong Joon-ho ha estat capaç de revelar allò ocult, disfressat i maquillat per la indústria càrnia, gràcies a l’art. Gràcies a la ficció. Bong Joon-ho, com els llibres de Roger Olmos, estan canviant les històries per a nens. Ni el llop és el dolent, ni el gat el traïdor, ni les vaques donen llet plàcidament i del no-res.

A la indústria càrnia se li està acabant la corda. Per moltes coloraines amb què vulguin pintar les seves campanyes publicitàries.

Tots dos autors recorren per això també a la infància. I la infància en femení. Tant Okja com Amics ens presenten a les noves heroïnes: les nenes. Elles no tenen superpoders. No poden volar, ni congelar l’aigua. El seu poder, la seva força, és la seva capacitat per estimar, per no deixar-se influenciar pel món ja gris i fals dels adults.

Aquest món que ja no juga, que ja no hi veu, aquest món que estima més el verd dels bitllets que el dels arbres. Que prefereix una figureta d’un porc d’or a un de veritat. Aquest món que té preu però no valor.

Quant vam perdre quan et vam perdre, infància!

Però no només és dona Mija, la nostra nena, també Okja, símbol de l’explotació dels animals, de les dones, i de totes dues. Venudes, intercanviades, violades, explotades. Apartades dels seus fills. Convertides en productes.

I dona tambén és la seva explotadora principal, Lucy Mirando. L’empresària sense escrúpols, que és capaç de vendre’s a ella mateixa i de tiranitzar a les del seu propi gènere.

Valent el film del director coreà, que ens va posant sobre la taula un plat de barbaritats rere l’altre. En un menú que ennuega a aquell qui es reconeix partícep de la seva elaboració.

No ha estat una càmera en un escorxador, no han estat imatges en viu i en directe, el que ens ha portat Bong Joon-ho. El director no ha necessitat aquesta cruesa per fer-nos veure la realitat. La genialitat de Joon-ho i el seu film és que ens ha fet entrar a nosaltres mateixos en els escorxadors, ens ha fet veure a través dels ulls d’un animal el que li passa, el que els fan. Ens ha posat a la pell d’Okja, en la pell dels milions i milions d’animals no humans que passen per aquests llocs cada dia, cada segon.

Hem acompanyat a Okja, com acompanyaríem a un presoner humà, sent conscients que el seu sofriment és igual al nostre.

Bong Joon-ho i tot el seu equip han llançat l’atac més fort en anys a la indústria càrnia i ramadera amb una arma contra la qual no tenen escut: l’amor, l’empatia, la comprensió.

I no només Bong Joon-ho sinó la mateixa Netflix, gràcies a la seva plataforma de distribució digital a domicili, ha fet possible que hagi entrat directe a les nostres llars, als nostres dispositius electrònics.

Si has conegut a Okja, si t’has enamorat d’ella, i has plorat al seu costat, atreveix-te ara a conèixer les històries dels seus congèneres, que no són éssers anònims ni simples, que no són números ni només carn. Atreveix-te a conèixer a aquells de qui, en paraules de la magnat Mirando, “es menja tot, menys els seus crits”.

Sílvia Esteve

Okja de Bong Joon-ho