desÀrtic: art contra el canvi climàtic

siNesteSia i Greenpeace reuneixen les obres de 60 artistes en el CC Sagrada Família de Barcelona fins el 27 de desembre

desÀrtic: art contra el canvi climàtic

 

 

“L’únic que impedeix a Déu d’enviar un segon diluvi és que el primer va ser inútil” Nicolau de Chamfort

 

“Les pitjors previsions apunten que el 2025 pugui haver estius sense gel a l’Àrtic” apunta Pilar Marcos de Greenpeace a la presentació de desÀrtic, l’exposició que han organitzat conjuntament amb siNestèSia i el Centre Cívic Sagrada Família.

¿L’Àrtic sense gel? Si, l’àrtic sense gel, i sense les vides que a ell van lligades.

Descongelar-nos. Descongelar els nostres cors, desgebrar la nostra mirada. Aquesta és la intenció de la mostra artística desÀrtic. Comissariada per Montse Pérez, creadora de l’espai d’art siNestèSia i comissària també de la mostra solidària contra el maltractament animal El Venadito, desÀrtic ha unit a 60 artistes que amb les seves obres denuncien i evidencien la situació del pol nord. El 20% de cada venda anirà a l’ong ecologista.

En petits rectangles de 15x15cm cada artista ha dipositat el seu missatge de SOS. Si el vaixell de l’àrtics’enfonsa, ens enfonsem tots. Com ens comenta Montse Pérez “buscava realitzar una mostra molt homogènia, amb obres que compartissin mida i temàtica, per poder partir de la idea que l’Àrtic som tots”.

L’Àrtic som tots. No és “de” tots. Cal eliminar la propietat. No ens pertany, ni ens serveix. Som una espècie més del planeta. El nostre egoisme, les nostres ànsies de possessió només fan que contribuir a la seva mort i degeneració.

Gemma Labayen ens ho explica perfectament en la seva obra Aprofita el desglaç. Una de les grans misèries de l’espècie humana és que li posa preu a tot. Tot es ven. Fins i tot la destrucció. Si comencéssim a viure la vida i no a posseir-la, encara tindríem la companyia de moltes de les espècies a les que hem aniquilat.

Espècies. Allà, en la distància. Les paraules poden construir murs molt alts. Si pensem en l’espècie de la guineu polar, ens quedar lluny, molt lluny. Les taxonomies, les classificacions, ens van ajudar a ordenar el món, però no a empatitzar amb ell. Jo humà et dono nom, i en aquest nomenar ens atribuïm en certa manera la seva creació. El problema és que en la nostra particular “creació del món” en el setè dia no descansem i admirem allò creat, en el setè dia comencem a destruir-lo. A destruir-nos.

“El mal guanya quan els bons no fan res” va dir Edmund Burke. Fem doncs, seguim fent, alguna cosa.

Més de 8 milions de persones han signat ja el manifest de Greenpeace per salvar l’Àrtic, petrolieres com Shell han abandonat les seves prospeccions, i s’han creat moratòries de pesca. Però l’Àrtic segueix en perill. Moltes altres empreses planegen la seva explotació. És hora de declarar l’Àrtic zona protegida.

Bon Nadal de Iribú, ens encara amb aquest ós polar, que recull entre les seves dents una postal. Un gran ós que fa equilibris en el petit tros de gel que li queda. Els hem deixat les sobres del planeta. El que queda. Obligant a animals tan majestuosos com els óssos a pidolar menjar.

I això sense gairebé posar un peu a les seves terres. L’aniquilació d’aquest ecosistema està sent en gran part a distància. El meu dia a dia, i el teu, contribueixen a la seva desaparició. El nostre consum els consumeix.

Al fons de la sala, el vídeo de Ludovico Einaudi ens acompanya en la visita. El músic navega amb el seu piano per les aigües de l’Àrtic, posant banda sonora al desglaç. A un final anunciat. Si no vols que la seva música sigui un rèquiem per l’Àrtic, actua. Descongela’t, per congelar-ho de nou.

 

Sílvia Esteve