Adoptar un gos adult compensa

L'experiència de l'adopció d'un sénior en primera persona

Adoptar un gos adult compensa

 

Xavi Guzmán és membre d’un tàndem molt especial i al mateix temps molt normal. Són especials per que el seu amor als animals condiciona les seves vacances, el seu estil de vida i fins i tot la professió de l’altra meitat de la parella. Rat Roca va deixar la seva carrera en l’hostaleria per formar-se i treballar com a fisioterapeuta de gossos. Són normals per que fan del seu dia a dia i del gaudi de les seves companyes canines una cosa molt natural. Ens donen una lliçó involuntària del que ha de ser el vincle humà-animal amb cada gest, amb el respecte, la sinceritat, l’amabilitat i l’alegria d’algú que va incorporar a nous membres de la seva família lluny dels estereotips.

És última hora de la nit i, com de costum, havent sopat m’assec al terra al costat del sofà. Immediatament l’Arca es seu al meu costat, en contacte amb mi. Haig de confessar que és el millor moment del dia. Em produeix una immensa sensació de pau, em relaxa i si també em sembla un merescut acte de justícia. Justícia per tots els anys que l’Arca ha passat en una gàbia sense més atenció que la del cuidador quan la feia sortir al pati per netejar o donar-li de menjar. En ser una gossa adulta, les seves possibilitats d’adopció eren molt baixes, era una d’aquestes gosses “invisibles” que no solen destacar quan els adoptantes o voluntaris visiten els refugis perquè per la seva edat avançada no poden competir amb un cadell o un gos jove. Si a això li sumem que lArca és negra, encara que pugui sorprendre, la seva probabilitat d’adopció encara es redueix més.

Les poques ocasions en les quals un adoptant dóna una oportunitat a una gossa com l’Arca solen descarrilar després del passeig de prova, en el qual la seva emoció es veu traïda per un cos que no els permet mostrar-la en tota la seva esplendor. En la majoria de casos l’intent acaba després d’un passeig lent, una mica maldestre i sense el xut d’alegria que els adoptantes solen esperar d’un passeig amb un gos. Després se succeeixen les frases que tantes vegades han sentit: “estic buscant un gos més jove”, “vull que em duri molts anys”, “necessita cures i no tinc temps”, etc. I aquí sol acabar tot. No els culpo, però m’agradaria estar en cadascun d’aquests moments per poder explicar-los nostra experiència.

L’Arca, com la majoria de gossos adults de refugi, és una gossa molt centrada. Ha estat amb tants companys de gàbia diferents al llarg dels anys que ha après a portar-se bé amb tothom. A més, en ser tan gran, no té ganes de moltes complicacions. Com sol passar també en aquests casos, és una gossa extremadament fidel i afectuosa, segurament l’agraïment i la por a perdre’ns fan que mai se separi de nosaltres. És molt obedient. En ocasions ens trenca el cor veure com al final d’una excursió es seu al costat del cotxe amb antelació per assegurar-se que no ens oblidem d’ella. No obstant això es pot quedar sola a casa tranquil·lament, crec que sap que és el nostre lloc, que sempre tornem i que està a la seva casa en el sentit més profund de la paraula.

Durant aquests anys hem gaudit amb la seva alegria quan veia coses noves: el mar, la neu, la muntanya o simplement un coixí tou. És una alegria contagiosa, infinita, i encara més commovedora pel venerable ritme d’àvia amb el qual la mostra. Li hem donat alguna cura especial però res que no requereixin tots els gossos en algun moment de la seva vida i ho hem fet amb molta facilitat; d’alguna manera sap que l’estem ajudant, encara que li faci mal.

Sabem que no estarà molts anys amb nosaltres però ens compensa saber que quan marxi ho farà envoltada de persones que la volen moltíssim i que li donaran en aquest moment l’atenció que no hagués trobat en una gàbia. I quan ocorri no ens quedarem només amb la tristesa immensa de perdre-la sinó amb la sensació d’haver fet justícia donant-li a una gossa meravellosa una oportunitat en els seus últims anys. Aquesta és exactament la sensació que tinc cada nit assegut al seu costat i m’agradaria poder dir-los a tots aquests adoptantes que no la hi perdin.

 

Xavi Guzmán